“Jo sempre m’he sentit més compositora que cantant”

Jo crec que força. Ara hi ha més maneres perquè la gent pugui accedir a la música dels artistes, amb menys mediadors, i això genera mogudes una mica més independents i també molt de moviment. Jo visc a l’Argentina ja fa uns quants anys i veig l’ebullició musical que hi ha tant a Mèxic com a l’Argentina i altres països de Llatinoamèrica. I això es veu també als festivals: tu vas al Vive Latino de Mèxic, al Lollapalooza de l’Argentina o al Rock al Parc de Colòmbia, i a tot arreu veus una gran quantitat de bandes i també de públic provinents de tot el continent i també molts grups espanyols. Hi veig molt de moviment, i això em sembla molt bonic .

Sí, tal qual. Jo sempre dic que, en el fons, jo estic vivint a l’Argentina per Charly García (riu), perquè escoltar-lo em va fer explotar el cap. Però sí, jo crec que a Mèxic sempre vam créixer molt escoltant grups que feien música en espanyol provinents d’Espanya, però també de l’Argentina, especialment, bandes com ara Soda Stereo i Los Fabulosos Cadillacs. Després van sorgir els Aterciopelados a Colòmbia i grups d’altres països, però sí que és cert que l’escena argentina sempre ha estat una punta de llança important. A més, a l’Argentina el rock sempre ha tingut una dimensió més popular, a Mèxic Televisa i altres mitjans de comunicació van apostar per músiques més comercials i el rock va quedar una mica arraconat. A l’Argentina, en canvi, el rock sempre ha tingut una presència molt forta i un desenvolupament molt més gran. Jo sempre comparo la situació musical de tots dos països dient que a Mèxic no existeixen grups amb la dimensió que han tingut a l’Argentina formacions com ara Serú Girán o Sui Generis [els dos grups de Charly García]. També potser perquè, com s’explica al documental, fets com ara la guerra de les Malvines van fer que a l’Argentina la presència de la música en espanyol fos més important i això va enfortir els grups, els autors i tot plegat.

Sí, em sento una mica així. O sigui, sempre em sento com que puc estar aquí o puc estar en una altra banda, mai no em sento molt establerta en un lloc i això jo crec que és una cosa molt fronterera. Estàs una mica com aquí i allà sempre. Jo em sento mexicana, però ja porto vuit anys aquí, a l’Argentina, i ja és com si tingués dues nacionalitats. Però a més soc mexicana del nord: o sigui, quan vaig a la Ciutat de Mèxic, és molt fort perquè jo vaig viure un munt d’anys a la Ciutat de Mèxic, però em segueixo sentint més de Tijuana que de la Ciutat de Mèxic. Aleshores, se’m generen coses molt divertides al cap que tampoc no aconsegueixo entendre del tot i no sé si aconseguiré mai fer-ho [riu]. Mudar-me de país va ser fort, i la veritat és que jo vaig ser molt impulsiva: “Va, ens n’anem a l’Argentina!” Però quan vaig arribar aquí, vaig entendre que mudar-se de país és com aprendre una altra llengua, viste? Amb els anys he aconseguit també que m’agradi la vida que porto, que m’agradi el fet que em moc un munt i m’agrada moure’m. Ara també estic establerta aquí perquè la meva filla va a l’escola i està contenta, i a mi també m’agrada l’educació que pot rebre aquí, entre altres raons per continuar vivint a Buenos Aires. Però sí que sento que, en un moment donat, podem aixecar-nos un dia i dir: “On marxem?”

No sé si m’agrada la paraula abandonar perquè sento que també ha estat com un procés que jo he seguit molt intuïtivament i sempre intentant moure’m al marge dels prejudicis i fent-me la mateixa pregunta que em segueixo fent fins al dia d’avui: Quin tipus de compositora vull ser? Quin tipus de cançó vull fer? Sense sentir-me compromesa a quedar-me en un lloc o en un altre, no? En aquest sentit sí que pots dir que soc fronterera. Un cop i un altre, sempre intento explicar una història meva, i la meva història comporta una sèrie de coses, suposo que relacionades amb la identitat, també des d’un punt de vista nacional. O sigui, toco l’acordió si sento que una cançó em porta a un lloc que m’agrada i que també té a veure amb la meva història i amb el folklore i el rock que jo vaig escoltar quan era jove, la música del nord de Mèxic. Els sons tenen aquestes referències emotives que m’agrada utilitzar a les cançons. Per exemple, quan vaig venir a l’Argentina em va agafar per escoltar tot el dia cançons de [el cantautor mexicà tradicional] José Alfredo Jiménez. Ell sempre ha estat una influència per a mi i hi ha moltes cançons que jo les he fet directament mirant d’inspirar-me en José Alfredo. Però per mi és tan important José Alfredo com ho és Charly, viste? I també pot ser-ho, no ho sé, Björk, entre altres músics. O sigui que potser sí que tinc un mescla una mica esquizofrènica, ben vist! [riu]

Sí, totes dues coses. Em sento tan a casa fent una cançó amb Bad Bunny com fent una cançó amb Marca Registrada. O sigui, allò que em surt natural m’agrada fer-ho i allò que em sona genuí, també. Perquè tampoc no és que faci qualsevol cosa, ni li dic sí a tothom, i m’han fet moltes propostes per col·laborar, però només accepto les de gent que he escoltat i que m’agrada, però també han de ser coses que m’arribin i que m’emocionin. Però per mi escoltar algú que t’agrada no comporta necessàriament col·laborar-hi. Jo escolto un munt de discos, m’agrada molt escoltar música i estic tot el dia buscant música nova, perquè soc molt curiosa i molt voraç, però això no vol dir que vulgui col·laborar amb cada persona que escolto. Quan em va convidar [el productor] Tainy a fer la col·laboració amb Bad Bunny , jo l’havia estat escoltant molt des de la pandèmia, perquè el trobava molt divertit i em feia posar vermella [riu]. I quan m’ho van proposar, vaig pensar: “Ai, això és una bogeria! Què passarà?!” Però la invitació va ser molt genuïna i molt bonica. O sigui, Tainy em va dir: “Mira, tinc aquesta cançó i m’agradaria que tu vinguessis a participar-hi creativament.” I això em va encantar, em va semblar superbonic.

No, i ara, la meva filla és una mica anti [riu], i no li agrada gaire la música urbana en general. És antipop i antitrap, li agrada el rock japonès [riu]. Però vam tenir tota una discussió amb ella sobre el tema de la lletra: mama, tu li vas dir “Sin miedo, papito, ven y dame más’”? Però si ell em diu bebé, jo li dic papi, i què sé jo!? [riu].

Sí, l’estimo! Quan vaig començar, Suzanne Vega va ser una de les persones que em van encoratjar a ser compositora. Perquè, de fet, el meu primer desig no va ser cantant o tocar en una banda, sinó escriure cançons. Em va inspirar molt escoltar el seu Solitude standing i després vaig aconseguir l’altre casset, perquè eren cassets en aquell moment. I l’altre on hi havia la de Left of center... Saps què em passava? Que jo mai em vaig sentir cantant, o sigui, fins al dia d’avui tinc discussions amb la meva mestra de cant i li dic és que jo sempre m’he sentit més compositora que cantant, o sigui, jo vaig aprendre a cantar amb els anys i amb les cançons, i componc per a la meva manera de cantar, perquè no tinc una gran veu. I em vaig identificar molt amb Suzanne Vega perquè té un altre tipus de veu, és a dir, no és una veu cantant, és una veu cantautora. Per això m’encanta i, sí, l’estimo. L’estimo amb bogeria. La meva adolescència va estar molt marcada per Suzanne Vega, sempre amb aquesta inquietud d’escriure.

Sí, una vegada ens vam conèixer a Mèxic, on li vaig obrir un xou ja fa molt. Me’n recordo molt perquè per a mi va ser molt impactant. Jo acabava de fer el meu primer disc, en què jo cantava diferent, amb més força. I quan vam acabar, em vaig acostar a saludar-la per dir-li que sempre l’havia escoltat molt i que m’havia inspirat moltíssim. I ella em va contestar que no hi veia la seva influència, a la meva veu, perquè jo cantava més cap a fora. Jo em vaig quedar mig traumatitzada, “ai, però com en diu això?!” [riu]. I després, amb el temps vaig saber que ella havia descobert un disc meu i que li havia agradat i em vaig emocionar molt, la veritat, però no l’he tornat a veure.

Jo no en diria obligació. A més, jo no estic implicada en tantes causes socials, la veritat. He estat en algun moment involucrada amb Unicef, però això va ser fa anys. Cadascú decideix com aprofitar el seu espai i com enfocar els temes de què parla, ja sigui a les cançons o al que diu durant els concerts o a les entrevistes, però no sé si ho anomenaria una obligació, perquè si fos així tothom estaria opinant constantment, i justament el que més tenim ara al món són opinions i les estem compartint tot el dia. Per tant, crec que l’autèntic compromís hauria de ser més d’acció que de paraula.

Doncs sí, un destinatari imaginari o una fantasia, no ho sé, però sempre explico històries i és cert que moltes tenen a veure amb l’amor. En aquest disc hi ha un parell de cançons en què parlo d’altres coses, i estic a la recerca d’altres temes, ja se m’acudiran. Però és evident que l’amor és una cosa molt essencial per a totes les persones. Jo sempre he pensat que és com la goma que ens uneix, el que ens fa pensar en una altra persona, fora de nosaltres. En tots els sentits, perquè no és només l’amor passional, sinó també l’amor fraternal, l’amor entre amigues. Jo ara estic més en una fase d’amor d’amigues. Saps? Mai no havia tingut tantes amigues a la meva vida, perquè jo he estat sempre una mica solitària, però l’Argentina té això i m’agrada molt.

La política al món sencer està horrible, a tot arreu, i crec que hi té molt a veure que tot estigui tan ple d’opinions i de soroll. Però en el cas de Mèxic, sí que tinc molta esperança en Claudia Sheinbaum. Mèxic té tants problemes que cal tenir molta força per agafar-ne el comandament. Fins ara no ha funcionat res i semblava que les coses anaven cada vegada pitjor, amb violència, desapareguts, corrupció, etc. Mai havia estat una dona al comandament i crec que ella pot oferir una visió diferent. I no ho dic com a dona, sinó com una persona que veu que en altres llocs les dones presidentes han fet coses bones. A més, ella m’agrada per la seva congruència i perquè té una ment molt assentada i científica .