Llibres

CRÍTICA

La picaresca i la vulgaritat

Sí, estimats lectors, us estimaríeu més no veure al descobert la misèria humana”, es despenja el narrador, ja a les acaballes d’aquesta novel·la, obra una mica desconcertant per diversos elements. Un d’aquests elements és que Gógol ens presenta una completa descripció del protagonista, el memorable Txítxikov, en les trenta pàgines finals. Fins a arribar a la 268 de l’edició catalana, el lector, esclar, ja s’ha fet una idea prou consistent del protagonista (també del rotllo de personatges que l’acompanyen en la seva grotesca aventura). Però és a partir d’aquesta plana que dic que, probablement, ja no l’oblidarà mai, perquè el rus ens el pinta amb tota mena de matisos, de llums i, sobretot, d’ombres. En Txítxikov és un individu, en aparença, normal i corrent: ni gras ni prim, com llegim en més d’un paràgraf (tot i que, pel que n’hem après, podríem afirmar que està afectat d’un lleuger sobrepès). Prou simpàtic, murri com ell sol, perquè el jove –o, més aviat, aquest home de mitjana edat– sempre pretén guanyar-se la confiança de la gent, fer-s’hi agradós. I això, pel fet que, des de ben menut, “té la fal·lera d’adquirir”, la culpa de la qual “fa fer coses que després són titllades de ‘poc netes’”.

De Gógol, en recordava els contes L’abric i El nas, gràcies als quals sempre he pensat en aquest escriptor com un digníssim precursor de Kafka i d’algunes de les seves preocupacions morals. A més, tant l’ucraïnès com el txec fan servir a discreció la ironia i, molt sovint, la sàtira (Nozdriov, un dels personatges d’aquesta novel·la, engega a Txítxikov: “Tu que tens aquesta tirada a la sàtira”, i diríeu que l’autor, més que no pas al seu protagonista, s’ho deu estar aplicant a ell mateix). Però fins ara no n’havia llegit l’obra mestra, Ànimes mortes, que, potser per la gravetat del sintagma, m’imaginava que era una novel·la fosca i metafísica, dostoievskiana, si se’m permet l’anacronisme. Res d’això! Ànimes mortes constitueix una sàtira de punta a punta i un mural demolidor de la Rússia del seu temps, la de la primera meitat del segle XIX. En el seu pròleg lluminós, Xènia Dyakonova explica que Gógol va llegir els primers capítols de l’obra a Puixkin, el gran tòtem de la literatura russa moderna. Aquest, pel que sembla, va exclamar: “Déu meu, que trista és la nostra Rússia!” Trista, sí, perquè Gógol ens en proporciona una aproximació mancada de pietat. Tothom fa el que pot, que vol dir que qui més qui menys és un sàtrapa. Donem, però, alguna clarícia de l’argument de la història.

En Txítxikov compra ànimes mortes. Mortes, sí: és a dir, adquireix pagesos, perquè principalment són pagesos, que han traspassat, però que encara formen part del cens fins que no en facin la renovació. No acabem de saber per a què vol exactament uns quants centenars d’ànimes mortes, però sí que ens queda clar, veient l’esperit emprenedor del protagonista, que ho fa per continuar augmentant, cada dia una mica més, la pila de la riquesa pròpia. Malgrat que sembla un propòsit delirant, alguns dels venedors, la majoria, s’hi posen bé: allà poden aconseguir uns quants rubles inesperats! I, a més, els impostos que es continuen pagant per aquests serfs, a desgrat de no ser ja d’aquest món, a partir del contracte de compravenda, els pagarà íntegrament el protagonista de la història.

Tot això passa en una ciutat mitjana, N., prou lluny de les dues capitals històriques de l’imperi: Moscou i Sant Petersburg. Es podria dir que, a la província, es fa més els ulls grossos davant certes corrupteles (en realitat, després de llegir el llibre, no tenim cap mena de dubte que arreu de la magna i trista Rússia impera el color únic de la corrupció). En Txítxikov, en poc temps, adquireix la categoria de gran terratinent, i tothom li fa la gara-gara. Tothom excepte una noieta rossa de setze anys, filla d’un prohom del lloc, de qui l’heroi s’encaterina de seguida que la veu. El lector ja esbrinarà si aquesta relació té gaire recorregut, com se sol dir ara.

En una de les seves nombroses picades d’ullet al lector, el narrador invoca l’home mesquí per pentinar-lo. Hi queda d’allò més, a fe de Déu, començant per en Txítxikov, que mostra una tirada malaltissa a les camises de batista i als sabons que deixen les galtes fresques. Tots aquests individus, molts del quals treballadors del colossal aparat burocràtic de la nació, subscriurien l’afirmació següent del protagonista: “Si no m’ho hagués quedat jo s’ho hauria quedat un altre.” Quin gran monument novel·lesc —que l’autor anomena Poema— a l’inexhaurible desplegament de possibilitats de la misèria humana!

Ànimes mortes
Autor: Nikolai Gógol
Traductor: Arnau Barios.
Editorial: Bernat Metge
Pàgines: 322


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.