Les resurreccions redemptores del TNT

La programació del Terrassa Noves Tendències (TNT) manté el seu horitzó cap a la internacionalització. La directora del festival, Marion Betriu, proposa, del 26 al 29 de setembre, una vintena de propostes d’arts vives, que superen la lògica de la representació. Temàticament, moltes transiten al voltant del dol, de l’acceptació de la pèrdua. Ho fan, entenent que hi ha una nova pantalla que els acull, una redempció, una celebració de la resurrecció, després d’una etapa de dol. L’actriu i regidora de Cultura de Terrassa, Rosa Boladeras, celebra que el TNT és el projecte de ciutat que més exporta Terrassa. Per a Boladeras, el TNT desenvolupa una feina de mercat estratègic, quan comptarà amb més de 100 programadors tant catalans com internacionals i que, sobretot aran del 2024, està teixint una xarxa de complicitats per difondre aquesta creació contemporània i donant oportunitats als seus artistes. Les entrades es posaran a la venda el 6 de setembre. Hi ha funcions amb aforaments molt limitats.

El cartell d’enguany és en blanc. És la reacció al col·lapse d’imatges actuals, una invitació a mirar d’una altra manera (coincidint amb un dels espectacles caps de cartell del TNT: La luz de un lago, d’El Conde de Torrefiel. Per a Betriu, aquesta companyia és un referent internacional, que té massa poca visibilitat a Catalunya, tot i ser-ne residents. La buidor dona carta verda a imaginar, s’escapa de cap limitació artística, invoca a repensar-se a partir de les preguntes de les accions que es desenvolupin a escena.

Què hi ha després d’una crisi? El TNT pot respondre per experiència pròpia. Les tres primeres edicions de Betriu van estar fortament condicionades per donar suport al talent local arran de la pandèmia. Bona part dels sis artistes convidats l’any passat (després d’una selecció amb una comissió transversal) superen el concepte de ruptura. Núria Corominas a Un xai ha creuat el desert aposta per l’humor “com a antidepressiu” sobre les conseqüències de la salut mental; a Analphabet, Alberto Cortés (que revisita el TNT) parla de superar la ruptura d’una parella, i Inés Sybille Vooduness (Simbi en aigües astronòmiques), utilitza la dansa kuduro d’Angola per retrobar la seva identitat entre catalana, portuguesa i africana. Norberto Llopis repeteix en el TNT (La doble sesión, 2022) amb una peça a cavall de la coreografia i de la filosofia que destrueix el valor sintètic de la paraula “per dissoldre certeses: aquesta paraula no defineix: suggereix”, comenta Betriu. “Les paraules sempre amaguen més del que diuen”, es comenta del muntatge Rokatei (la cabana de les sis cançons), dels Park Keito, format per Kotomi Nishiwaki i Miquel Casaponsa. Es tracta d’un concert que parteix de la translació d’uns versos fets per l’avi de Kotomi en un viatge pel Japó. També repeteix el percussionista Nilo Gallego. Si l’any passat va fer un taller experimental per transmetre el so per la vibració a persones amb dificultats auditives (Pràctiques de vol per a orelles), ara n’ha completat un espectacle: Orelles voladores. Un altre retorn és el de Monte Isla. Si el 2022 van presentar, com a artistes residents, Donde empieza el bosque acaba el pueblo, ara acaben d’estrenar en el Grec un muntatge que s’escapa de les seves escoltes del paisatge: Un cos sense talent (vegeu-ne la crítica a la peça annexa).

Més enllà d’aquestes sis estrenes, també són puntals les cinc propostes internacionals, com ara la d’El Conde de Torrefiel. La portuguesa trans Gaya de Medeiros pregunta al públic, a través d’un joc, què vol dir, avui, ser un home a Pai para jantar. També Katerina Andreou, que a Mourn, baby, mourn repensa com la covid va deixar el món sense capacitat de definir-lo. D’aquest col·lapse l’artista li dona una sortida “esperançadora i hipnòtica”, diu Betriu. Selva Coragem és una instal·lació immersiva del col·lectiu portuguès Teatro do Frio. Convida els veïns a traslladar les seves plantes a l’Ateneu Candela, per construir una selva efímera creada amb plantes domèstiques. La peça ressona en la conferència performativa de Brigitte Vasallo Queixa [Roma o muerte], en què convoca els espectadors a recuperar la verdor d’una península Ibèrica amb tendència a la desertització. També de denúncia poètica és Dear Laila, una proposta de l’artista palestí establert a la Gran Bretanya Basel Zaraa: reconstrueix la casa de la seva infància en un camp de refugiats per explicar a la filla com és el lloc on va créixer i per què no poden tornar-hi.

En la cinquena direcció de Betriu, es repeteix la jornada professional per presentar els sis artistes convidats pel 2025. És important que presentin el seu treball per trobar col·laboracions amb altres centres que els donin més suport creatiu: Javier Hernando (Ensayo 1); Julia Irango (Mamarratxa Attack); Los Detectives Salvajes (Les chevaliers); María Jerez (No ser ni la sombra de lo que se fue); Marta Azparren (Fasting girls: diarios del hambre), i Sara Manubens (Symphony of horror) disposaran de residència artística a partir del gener i estrenaran el setembre del 2025, a Terrassa.