La poesia completa d’Àngel Guimerà

Som un país que sovint, i sobretot arran de commemoracions i aniversaris, s’omple la boca de la necessitat de reivindicar, estudiar i divulgar els clàssics. A l’hora de la veritat, però, tot són bones paraules i ben poca cosa es fa per fer-ho realitat. La declaració de l’Any Guimerà per part de la Generalitat, arran del centenari de la mort de l’escriptor, m’hi ha fet reflexionar, ja que m’ha estat impossible de trobar unes Obres completes amb cara i ulls, fiables i actualitzades, sobretot de la seva poesia. Guimerà, encara en vida, va recollir la seva obra poètica en dos volums: Poesies (1887) i Segon llibre de poesies (1920). A diferència de bona part de la seva obra teatral, no es van ni reeditar ni recollir en un únic volum fins l’any 1978, en què l’editorial Selecta els va incloure (amb molts canvis i mancances, com veurem) al segon volum de les Obres completes d’Àngel Guimerà.

Encara hauríem d’esperar més de trenta anys per tenir-ne una nova edició, dels dos volums i aquesta sí completa, a càrrec de la poeta i traductora Blanca Llum Vidal, que el 2010 els va recollir en un de sol, titulat Poesia completa i publicat per Edicions de 1984. Aquest llibre, editat amb rigor i seguint fidelment els dos volums publicats en vida de Guimerà, malgrat el títol, no va tenir en compte l’obra poètica publicada després del 1920 i, doncs, el títol de Poesia completa és, si més no, enganyós, ja que no inclou tota l’obra poètica, sinó només els dos volums que va publicar en vida. Què em fa fer aquesta afirmació tan contundent? Doncs el fet d’haver pogut constatar que Guimerà, entre el 1920 i el 1924, va publicar altres poemes nous. Ara com ara no he pogut fer un estudi a fons de les revistes en què Guimerà va col·laborar, però sí que almenys he pogut trobar dos poemes inèdits publicats als calendaris de la revista infantil La Mainada (1921-1923). Es tracta del breu poema “A Catalunya”, format per una sola estrofa, de cinc versos, emmarcada en una fotografia de les muntanyes de Montserrat de fons, que diu així: “Que et surti el sol cada dia; / que penes no tinguis mai; / que cap núvol, pàtria mia, / pugui entelar ta alegria / com pot entelar l’espai” (Calendari de 1923, p. 10). I del poema “Profecia”, format per 12 versos heptasíl·labs, estructurats en tres quartetes, i que ens parla d’una força més gran que la de l’electricitat, la vida, que l’home ara com ara no ha pogut dominar. És aquest: “Una cosa hi ha amagada / se’n diu l’electricitat; / ningú al món la coneixia, / i ara és la força més gran. // Doncs encara hi ha altra força / per a venir al combat / un dia que sia l’hora, / que molts segles passaran. // Aquesta força és la vida, / i ens fuig ara de les mans / fins que vingui el temps que l’home / la subjecti al seu manar” (Calendari de 1922, p. 13). El poema s’acompanya d’una il·lustració en què es veuen un nen i un gos jugant en un prat, signada per Apa (pseudònim de Feliu Elias, 1878-1948), col·laborador de la revista.

Aquests dos poemes, com he apuntat, no es troben ni a la Poesia completa de Blanca Llum Vidal ni a les Obres completes de la Selecta. En aquestes darreres, el volum Poesies de 1887 hi és reproduït sencer i en el mateix ordre. En canvi, el Segon llibre de poesies del 1920 hi és afegit tot seguit, sense indicació de cap mena, amb canvis d’ordre d’alguns poemes i, cosa més greu, amb l’eliminació d’una vintena dels seleccionats per Guimerà, sense cap explicació. N’hi ha onze que es podria entendre que no s’hi incloguessin perquè eren poemes provinents de peces teatrals de Guimerà (de Lo Fill del Rei, de La Santa Espina, de La Reina Vella i de L’ànima és meva) i, doncs, ja s’havien publicat en les obres corresponents. La resta ja és més que discutible, perquè ni tan sols es van publicar a part. Quatre els podríem qualificar de poemes de circumstàncies: “En un vano”, “Als Jocs Florals del ‘Rat Penat’”, “Himne a l’Orfeó Manresà”, “Himne de l’agrupament ‘Nostra Parla’”; però n’hi ha tres més que de circumstancials no en tenen res, ja que es tracta de poemes històrics o bíblics: “La Infanta Maria”, “Les Ploraneres de Betània” i “Camí de Jerusalem”.

Unes supressions inexplicables, però que no ens fan estrany en una edició tan poc acurada, en què s’hi van fer correccions de tota mena per actualitzar els textos i acostar-los a la normativa de l’IEC. Els articles i els pronoms lo i los en són els exemples més clars i se substitueixen fins i tot en versos en què el canvi obliga, per exemple, a fer hiats impensables en l’obra de Guimerà, com es pot veure, posem per cas, en la darrera estrofa de “La dona adúltera”, que en l’edició de la Selecta diu: “Cantar els ocells i els àngels; / somriure els morts als carners, / i en el ventre de les mares / saltar els nins dolçament” (p. 1336). Res, que necessitem, i amb urgència, unes veritables Obres completes de Guimerà que incloguin veritablement la seva Poesia completa.