Final de travessia

La productora nord-americana Sylvia Massy ha fet molta feina amb els Lax’n’Busto. No és que abans no fossin un grup de referència de l’escena pop-rock catalana, però amb el nou disc, Objectiu: la Lluna (Música Global), s’han decantat com mai cap al rock, cap a una proposta més completa, pels riffs de guitarra i les bateries contundents, i una veu, la de Salva R. Alberch, que els permet dotar de més entitat la seva música. No és estrany que Massy els compari amb Soundgarden, ja que la veu de Chris Cornell i Alberch juguen la mateixa partida. Temes com Tens el que tens, Temps al temps o Sense sentit van en la direcció del rock melòdic i el grunge estripat de la banda de Seattle.

“La nostra travessia pel desert ha arribat a port. Hem culminat el procés engegat amb Relax amb un disc més rodat, gravat a casa amb els nostres instruments”, apunta el baixista Jesús Rovira. Segurament el títol del disc anterior, el primer sense Pemi Fortuny –o el primer amb Alberch–, s’adeia més al moment que viuen ara els Lax. Repetir amb Massy de productora, capficar-se durant dos mesos als nous estudis de Rovira al Penedès i haver fet més de 60 concerts amb el nou cantant els ha fet sentir-se segurs d’ells mateixos.

“Ens sentim joves, amb moltes ganes”, remarca el bateria Jimmy Piñol. Alberch, que era el nouvingut, també pensa que comença a notar-se l’aterratge tranquil de la banda i aquesta nova via que han obert cap al rock americà.

El disc més coral
El cantant destaca l’“energia” que han abocat en aquest nou disc, que incorpora aspectes musicals que els Lax no havien tocat. Piñol assenyala que és el treball de la banda en què hi han participat més tots, cosa que el fa, potser, “més dinàmic”. “Cada cop més fem el que volem, i aquí hem seguit la direcció que ens marcava Relax, amb un disc molt variat, que mostra com de bé ens ho hem passat fent-lo”.

La influència de Massy es nota, però no han volgut acceptar totes les propostes que els feia. El tema Començar, per exemple, es posa en marxa amb un solo de guitarra clàssica, com ja havien provat en altres èpoques. La productora pretenia que engegués amb gralles. Li agradava el punt folklòric que podien oferir. “Per manca de temps, i per sort, no vam gravar les campanes del Vendrell”, apunta Rovira amb un cert alleujament.

La majoria dels dotze talls d’aquest Objectiu: la Lluna són ràpids i contundents, hi ha també un parell de balades i un parell de mitjos temps. “La Sylvia sempre ens diu que som un grup de rock amb melodies pop”, matisa el baixista. I Piñol deixa clar que els agrada ser contundents.

Gravat a l’antiga
Com que tots han compost alguna cançó, la temàtica del disc és d’allò més variada. Encara que hi ha un fil conductor que sobresurt, l’actualitat, cosa que vol dir normalment que les lletres els importen poc: se la juguen únicament amb la música. Títols com Que boig el món, Gris, Presoner o Sense sentit donen una mica el to d’aquest udol a la Lluna que entonen els Lax. Les lletres, deixa clar Alberch, no els importen gaire. Ell canta qualsevol cosa.

Els Lax’n’Busto deuen ser l’únic grup d’aquest país que grava els discos com abans, amb productora externa, en uns estudis com déu mana, etc. Amb una indústria tan en hores baixes, és un risc. “Sempre ens ha preocupat que els discos sortissin bé: hem preferit gastar-nos els diners en el disc que no tenir-los a la butxaca”, diu Rovira. Passa que es van autoproduir els seus últims tres discos i desitjaven gaudir d’una mirada externa. Van viatjar a Califòrnia per gravar Relax i ara Massy ha volgut expressament conèixer de prop el seu ambient.

Rovira assegura que, arran del canvi de cantant, van voler reinventar-se. I la productora els ha ensenyat a posar els valors musicals per davant de tot. “A Amèrica volen que toquis bé i que toquis còmode”, afegeix. I de tan còmodes i bé que els ha sortir aquest Objectiu: la Lluna han donat per acabada la travessia, no sabem si del desert, però sí de la incertesa. Celebrem els millors Lax’n’Busto dels últims temps. La marxa de Pemi Fortuny ja és història.