Música
Arturo Gaya
CANTAUTOR I COFUNDADOR DEL GRUP QUICO EL CÉLIO, EL NOI I EL MUT DE FERRERIES
“Entre ‘Eufòria’ i els festivals, la cançó d’autor no té espai”
“Hi ha unes empreses que estan movent el panorama musical, i qualsevol proposta de creació musical independent no té lloc”
El 9 de novembre presentarà el nou disc en solitari, ‘Ets tan pobre que només tens diners’, basat en textos d’un pensador del segle XI
‘Operación Triunfo’ ja va posar fi a la ‘movida’, a l’època daurada del pop espanyol
Els cantautors som una espècie a banda i si ja hem sobreviscut fins ara, ho continuarem fent. Estic agraït d’haver pogut viure durant 50 anys de la música. És un privilegi; molts no ho poden dir.
A Abu Bakr al-Turtuxí (Tortosa, 1059 - Alexandria, 1126) se’l considera la personalitat intel·lectual musulmana més rellevant nascuda a Catalunya, tot i que és un gran desconegut a bona part del país. El cantautor Artur Gaya el reivindica ara en el seu nou disc en solitari, Ets tan pobre que només tens diners, basat en textos d’aquest escriptor, jurista i pensador.
Qui era Abu Bakr al-Turtuxí? Com arriba a encisar-lo?
El coneixia des que Josep Piera va escriure el Paradís de les Paraules l’any 1995, on va adaptar al català molts poemes de poetes àrabs dels Països Catalans. Però d’Al-Turtuxí només es coneixia un poema, que inicialment el va traduir amb el títol Absència. Albert Roig també el va versionar. Però és l’únic poema que s’havia traduït al català, i és aquell que ve a dir que una persona pot estar mirant la mateixa estrella que una altra a molts quilòmetres de distància. És com un cant d’amor. És per això que Miquel Àngel Llorenç [que ha adaptat els textos d’Al-Turtuxí], el recupera i en el seu llibre Poesies el titula Amor de lluny. A l’Abu Bakr el coneixem ja d’això, fins i tot Gerard Vergés li va fer un poema. I a Tortosa té un carrer i una escultura d’Ignasi Blanch.
Però és un gran desconegut?
Va ser una persona molt influent a l’època però és un gran desconegut avui. Ara només se’l recorda per una frase mítica, que els Quicos alguna vegada també l’evoquem al Fandango dels adeus.
Quina frase?
“Ai, adeu, meua estimada! / Miro aquells estels del cel./ I em pregunto quin serà / el que tu estaràs mirant.” L’any 2020, Miquel Àngel Llorenç, que viu a Amposta, va publicar el llibre Poesies. Abu Bakr Al-Turtuxí. Li volia fer justícia, precisament perquè era un gran desconegut. Miquel Àngel, que no és arabista, fa una traducció al català des del castellà i adapta la mètrica catalana per a què s’entenguin com a poemes tots los textos d’una obra que no havia estat traduïda al català, La llanterna dels prínceps. És l’obra més important d’Abu Bakr, i La llanterna dels prínceps venia a ser com la llum dels governants. Una de les coses que feia Abu Bakr era donar consells als governants En va escriure un tractat.
Quins consells dona als governants?
Ell, nascut a Tortosa, era un musulmà malaquita. Va evolucionant i comença a escriure una sèrie de textos, com Ascetisme sufí, un poema molt bonic que diu: “El cos és la meva sària, / i la boca el meu sac. / Ma casa es troba on se’m fa de nit.” Aquest senyor va voltar pel món i tenia molts seguidors. I va escriure aquest tractat de consells als governants, on parlava de la guerra, dels diners... Als governants els diu “no vulgues prohibir allò que tu fas”, per exemple. O “Mira’t a l’espill abans d’aconsellar”, o “Creus que ets un bon metge, però no saps curar”.
Consells als governants. Aquesta és una de les cançons que inclou en el seu disc.
Sí, en aquests consells als governants que és La llanterna dels prínceps acaba parlant de tot: de l’amor, dels diners... Dels diners diu que és indigent tot aquell a qui Déu li ha donat només béns mundans, a qui li ha donat només diners.
En general, totes les seves reflexions són molt vigents.
Sí, molt. També parla sobre l’agraïment i diu que qui està agraït ho ha de dir. Al-Turtuxí és molt vigent, i en el seus escrits diu, per exemple, que la guerra pot fer fàstic, que sempre moren els mateixos. És interessant pensar que una persona al segle XI estigués difonent estos missatges tan vigents, i que a més fos musulmà. Hi podem connectar des de qualsevol religió o creença. Llorenç te diria que s’havia de fer justícia. I mil anys després un altre tortosí li fa justícia, per tot el que significa. A més, avui tenim l’oportunitat de fer una aportació a un Mediterrani diferent, un Mediterrani de concòrdia, que no sigui de mort ni de guerres.
A més del treball col·lectiu amb els Quicos, sempre ha tingut la necessitat d’explorar el camí en solitari?
Sí, estic molt content perquè des de l’any 2010 que estic fent coses paral·lelament a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Vaig començar amb el disc Gràcies, Ovidi, una mena de tribut a l’Ovidi Montllor; després vaig fer un disc de poemes de l’Enric Casasses, un del Pete Seeger... Tenia la necessitat de treballar de manera independent. La dels Quicos és una feina col·lectiva molt interessant, que t’obliga a treballar de manera molt concreta. I quan vaig sol tinc la llibertat creativa absoluta. Estic molt content de la bona rebuda per part de la crítica que està tenint el nou disc, i això m’anima molt. Actualment a Catalunya la música està com està. No són bons temps per a la lírica, com dirien Golpes Bajos!
Quin és el problema principal?
Jo sintonitzo amb el que està dient molta gent; que hi ha una sèrie d’empreses que estan movent el panorama musical a Catalunya, i que qualsevol proposta de creació musical independent no té espai, i menys quan parlem de cançó d’autor, cançó social. Actualment no tenen lloc. Suposo que estem en un punt d’inflexió. No hi ha lloc per a aquest tipus de cançó, entre les eufòries [en referència al concurs musical Eufòria de TV3] i els cent festivals en què sempre van els mateixos grups.
No hi ha espai per a la música de llarg recorregut?
Exacte. Productes com lo meu no són de temporada, són de llarg recorregut. Però les crítiques que he rebut del disc nou han estat molt bones i penso que ha arribat a la gent i està tenint un retorn.
Què n’espera del futur, en solitari i amb el grup?
No és que espera res. Jo el que estic és agraït del camí, d’haver pogut viure durant 50 anys de la música. Soc periodista també, i ho he compaginat. Ha estat un privilegi, perquè hi ha molta gent que no ho pot dir, això. I no aspiro a res més que continuar caminant. Amb l’Elena [Maureso], que m’ha ajudat. Tindre-la al costat també m’ha permès dedicar-m’hi a fons. Ella s’ha posat a treballar al meu costat i a dir-me: “Tu fes, tu crea”. Ja fa 35 anys que anem junts. Al llarg de tots aquests anys de carrera he tingut moltes satisfaccions, però també hem picat molta pedra. En un concert a Castellbisbal me va venir una persona i me va dir: “Gràcies i felicitats, perquè estàs fent allò que avui se necessita; allò que necessitem per a viure.” Només el fet que una persona te diga una cosa així t’anima. I soc molt conscient que s’ha de continuar picant molta pedra i continuar molt amb el boca-orella, perquè estem en un moment una miqueta a contracorrent.
Són el contrapunt necessari?
Segurament. Els músics, la gent que s’hi presenta, als concursos, busquen una carrera, com naltros, perquè són gairebé 50 anys de carrera, i tant de bo ho aconsegueixin. Però el problema és que com que és un producte que se fa en tan poc temps, ells potser fins i tot han de picar molta més pedra que naltros per poder continuar en este món tan difícil. Ara mateix els ajuntaments i els programadors fan que aquest tipus de música estigui molt en auge. Aquests joves i aquesta gent que està allà intentant pujar també en el món de la música se troben que ara estan en el boom de les contractacions a tot arreu i potser després es trobaran que quan acabi este boom, què faran? Operación Triunfo va posar fi a la movida, a la música de Radio Futura, Mecano... a la música de l’època daurada del pop espanyol... Operación Triunfo va posar fi a tot allò.
I ‘Eufòria’, a què posarà fi?
També podria posar fi a una sèrie de grups que estaven en aquest moment a Catalunya obrint-se camí. No posarà fi als cantautors. Però hi ha una sèrie de productes que també estan dirigits a la joventut i que són de molta creació i molt de picar pedra; posem, per exemple, l’Èric Vinaixa, de Miravet. L’altre dia vaig llegir un article que parlava sobre un documental de La Banda del Pati, en què parlaven de si s’està difonent un tipus de música amb un munt de missatges que no diuen res. El mercat musical és una selva, però, és clar, hi ha molta participació pública. Hi ha TV3, i sí que es tracta de guanyar audiència, però no sé si són conscients que també estan fent una mica de depredadors.
Tu els veus com depredadors?
Crec que sí. Dels cantautors no, perquè som una espècie a banda, i si ja hem sobreviscut fins ara, continuarem sobrevivint. Ja vam ser arraconats quan, després de la lluita per les llibertats democràtiques, els primers governs democràtics van pensar que ja no calia queixar-se, i es va arraconar grans autors com ara l’Ovidi Montllor o Quico Pi de la Serra. Els cantautors tenim aquest precedent.
Li veig una certa resignació?
Més que resignació, és perseverança, esperit de lluita, de no cansament. Perseverança és la paraula. I sempre hi ha un moment en què tornen a ressorgir els cantautors. I també la consciència que avui dia pot ser un producte de proximitat, de boca a orella, però que també té la seva gràcia.
Fa 47 anys que va pels escenaris. Ja sap de què parla, quan parla de música.
Sí, tota una vida. D’aquí a tres anys en farà 50! El 1977 vaig començar en el grup La Cucafera.
Preveu celebrar d’alguna manera els 50 anys de carrera?
Estic pensant que hauré de fer alguna cosa, però he de madurar la idea. De moment tinc ganes de presentar aquest nou disc en directe. M’agradaria presentar-lo a Tortosa, i segurament serà el 9 de novembre. A partir d’allí, m’agradaria fer una sèrie de presentacions amb tota la banda, perquè crec que hem aconseguit una sonoritat molt concreta.
Com explica musicalment aquest disc?
Jo he fet les cançons, totes les músiques, i el Sergi Trenzano, que és el músic que treballa amb mi des de fa uns quants anys, ha fet dos arranjaments musicals. A la banda hi ha el contrabaixista dels Quicos, Kike Pelicer; Sergi Molina, el percussionista; els cors de l’Elena Maureso i de l’Anna Arques, i un convidat especial que és un violí de la Maria Perera, que li dona una sonoritat. Tots estos instruments, estes percussions concretes per a cada tema i el violí, donen la personalitat sonora al disc. La música és un viatge pel Mediterrani.
Com porten l’estiu de bolos amb el grup Quico el Célio?
L’any passat vam fer els 30 anys, i normalment l’any següent d’una celebració no és un gran any, però aquest estiu anem fent prou bé. Anem presentant el disc del trentè aniversari. Aleshores vam dir que l’aniversari ens havia agafat treballant, perquè presentàvem un disc nou, no un recopilatori.
El perfil
La doble lluita per la llengua
Ens trobem amb Artur Gaya un vespre d’estiu a la Palma d’Ebre, on l’associació cultural L’Espona l’ha convidat a fer la xerrada La meua llengua en la cançó i el periodisme. Sap bé de què parla. La cançó i el periodisme són les dues potes que sostenen el tomb per la vida d’aquest cantautor que va començar la seva llarga carrera musical l’any 1977 amb el grup La Cucafera i que es va engrandir amb l’eclosió del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries en la dècada dels noranta, i amb els quals ha enregistrat disset discos. Aquests se sumen a la desena de treballs discogràfics que signa en solitari o al marge del grup. Artur Gaya parla amb la mateixa passió de la música com de la llengua. I davant la portalada de l’església romànica de la Palma d’Ebre va explicar la seva experiència en la lluita per la llengua: “Una llengua, a més, que és la de l’Ebre, i aquesta és una doble lluita”, destaca Gaya, que lamenta: “La nostra manera de parlar català és molt diferent de la que durant molts anys han parlat a TV3.” Es tracta de no defallir. Gaya sempre s’ha posat al servei de les causes socials al sud del país i ha estat un gran reivindicador de la identitat ebrenca.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
