Els marcs pinten molt
La Col·lecció Casacuberta Marsans exposa en primícia a Sitges una selecció dels seus tresors, bellament emmarcats
Aquest matrimoni d’apassionats de l’art acoten les seves obres, antigues i modernes, amb fustes dels segles XVI i XVII
El matrimoni de col·leccionistes Fernando Casacuberta i Coty Marsans són uns apassionats dels marcs. Quan adquireixen una pintura l’emmarquen de bell nou amb un exemplar escollit amb sentit i sensibilitat. En la seva col·lecció no hi ha debat: l’obra d’art no s’acaba sinó que comença en el seu confí, aquests quatre trossos de fusta acoblats que la separen de la realitat. Que l’aïllen de la realitat, en paraules de José Ortega y Gasset, filòsof, no historiador de l’art, que va explorar la raó de ser física, mental i emocional del marc en el seu breu assaig Meditación del marco (1921), per concloure que “un quadre sense marc té l’aire d’un home espoliat i nu.”
Fernando Casacuberta i Coty Marsans estan a punt d’obrir a Barcelona un museu dels seus tresors artístics, lluminosos en medieval, Segle d’Or i modernitat del tombant del segle XIX al segle XX, a contrapèl de les col·leccions macdonalitzades farcides d’artistes mediàtics tan en voga avui. Abans d’estrenar aquesta seu permanent a l’antic hospital de Sant Sever del carrer de la Palla, un edifici del segle XV que fins no fa gaire feia pena de veure i que han rehabilitat, la parella ha volgut fer una mostra de presentació, a mode de tast, dels seus fons al Palau de Maricel de Sitges. També va ser aquí on la tardor passada van explicar amb detall l’aventura de la seva col·lecció a la Jornada Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus. La complicitat amb Sitges no és forçada: els Casacuberta Marsans s’entronquen amb una estirp de col·leccionistes que té en Santiago Rusiñol i el seu Cau Ferrat el millor paradigma dels guardians del patrimoni, una actitud que va més enllà de posseir-lo.
Amb Rusiñol també comparteixen la debilitat pels marcs. L’alma mater del modernisme català va arribar i tot a crear obres capitals adaptant-se a les mides dels marcs d’èpoques passades que havia adquirit amb consideració d’antiguitats preuades. La Col·lecció Casacuberta Marsans és rica en marcs hispànics dels segles XVI i XVII que engalanen pintures coetànies o dels artistes dels temps de Rusiñol. “És un plus d’excel·lència”, remarca Horacio Pérez-Hita, historiador de l’art i emmarcador de prestigi sol·licitat per museus públics i col·leccionistes particulars que no es conformen amb un quadrat neutre. Amb els Casacuberta Marsans les afinitats són fèrtils. La feina de Pérez-Hita, tot ell un personatge que desborda saviesa, és complexa, detectivesca inclús. Tot d’una perquè als marcs de més de 500 anys els canvis de moda i de gust els van anar condemnant a la foguera. I entre els que no van acabar en llenya cal cercar l’adequat per a cada obra. “Un marc pot dignificar una pintura, però també la pot espatllar”, sosté Pérez-Hita.
Al Palau de Maricel, a l’ara recuperada sala Vaixells per a exposicions temporals, els marcs s’erigeixen en plataformes de reflexió de la condició humana perquè en totes les obres que acoten hi predomina el retrat. A La figura emmarcada (fins al 29 de setembre) conviuen una cinquantena de peces, entre pintures i dibuixos amb els seus respectius marcs, i marcs buits. Les més antigues, taules gòtiques, ens transporten a l’alba de la història d’aquest objecte, quan estava integrat a les pintures emulant formes arquitectòniques que, com explica Nadia Hernández, conservadora de col·leccions i co comissària de l’exposició, “proporcionen una informació imprescindible en l’anàlisi de l’autoria o la datació”.
La taula de Sant Esteve de Lluís Borrassà, un dels hits de la Col·lecció Casacuberta Marsans, no conserva el marc perquè el van serrar. La seva vida ha estat atrafegada. Durant més d’un segle va ser reutilitzada com a porta d’un estable en una masia de Vallirana. El matrimoni de col·leccionistes la va rescatar i la va sotmetre a una restauració miraculosa. A Sitges fa de porta d’entrada a un recorregut que del món medieval passa al segle XVI, quan els marcs es van independitzar de les pintures, i al XVII, quan l’esplendor del barroc va engendrar espècimens poblats de fullaraca daurada. A la Pietat d’Alonso Cano, els Casacuberta Marsans li van adjudicar un d’aquests sumptuosos mobles, mentre que per a l’Ecce Homo de Luis de Morales van preferir un model bàsic, sense cap element decoratiu. “No sempre cal un marc de molta entitat. A vegades una pintura et demana el més discret”, precisa Pérez-Hita. Per sucar-hi pa, els exemplars epigràfics. Vegin el text que, sorgit de l’Antic Testament, decora el fris de l’Ecce Homo de Mateo Cerezo: “He parat l’esquena als qui m’assoten, i les galtes als qui m’arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.”
Els marcs històrics també reforcen els significats de les pintures modernes. A l’Autoretrat de Francesc Gimeno el van vestir amb un disseny del segle XVII, seriós, en consonància amb el rostre de l’artista. La dona de les taronges de Joaquim Sunyer està unida a un altre prototip d’aquesta mateixa època que té una pàtina vitalista com la de l’escena pintada. I a l’Angustias d’Isidre Nonell li correspon un rectangle del XVIII que furga en els obscurs i melancòlics racons de l’ànima humana.
En canvi, l’Esperanza d’Ignacio de Zuloaga llueix un marc coetani de colors groguencs i rosats a joc amb la fesomia malaltissa d’aquesta dona. A partir de la segona meitat del XIX, molts artistes van agafar les regnes del marc i es van divorciar dels models historicistes daurats que imposava l’acadèmia. Un cas radical és el d’Edgar Degas, que va optar per crear els seus propis dissenys, amb senzilles estries. Santiago Rusiñol també en fou fan, de l’anomenat marc Degas, i en va comprar per guarnir algunes de les seves peces. A propòsit de La figura emmarcada, Ignasi Domènech, director dels Museus de Sitges i co comissari de l’exposició, ha fet un estudi dels marcs antics i moderns de la col·lecció de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat, que publica al catàleg. I amb aquesta nova mirada, la cambra de les meravelles de Rusiñol no deixa de tornar-nos a sorprendre.