La intensitat del ‘fortepiano’

La Freiburger Barockorchester va tornar dimecres a Torroella onze anys després de la seva última actuació al festival amb el mateix director musical, el violinista Gottfried von der Goltz, que, com és habitual, va exercir com a concertino sense posicionar-se pròpiament com a director: potser una manera de fer present el caràcter autogestionari de la formació, que, amb una composició flexible, actualment té una altra directora musical, la també violinista Cecília Bernardini. A diferència dels dos anteriors a Torroella en què l’orquestra va interpretar música barroca, el propòsit pel qual va ser fundada fa quaranta anys tot ampliant amb el temps el repertori, el classicisme de Mozart va protagonitzar un concert marcat pel fortepiano, seguint el criteri d’usar instrumentació d’època: aparegut a principis del XVIII, el compositor de Salzburg va ser dels qui, a finals del mateix segle, va exprimir al màxim la sonoritat d’un instrument que, precedint el piano, va aportar una intensitat i varietat major que la del clavecí i el clavicordi.

L’intèrpret, notable, del fortepiano va ser el teclista Kristian Bezuindehout, que va semblar que extreia tota la potència i a la vegada els matisos de l’instrument amb dos concerts de Mozart dels quals es considera que, curiosament, van ser escrits respectivament per a dues dones pianistes: Concert per a piano núm.17 en Sol Major (concebut per Barbara Ployer, una alumna brillant de Mozart) i Concert per a piano núm.9 en Mi. Bemoll major ‘Jeunehomme, destinat a Louise Victorie Noverre Jenamy (alies Mademoseille Jeunehomme, d’aquí el sobrenom de la peça) sense que consti que arribés a interpretar-lo mai. Tancant de manera respectiva la primera i la segona part del concert, les dues peces van brillar d’aquella manera amb què la música de Mozart enlluerna i t’envola. També va passar amb la Simfonia núm. 9 en La Major, que va obrir el concert amb la lluminosa presència de la flauta (enmig del domini de la corda i com sol passar en Mozart) en el deliciós «Andante». Tot va sonar, de fet, amb precisió i finesa: també la vibrant Simfonia en Sol menor op.6, de Johann Christian Bach, a qui la Freiburger Barockorchester li va fer un merescut forat enmig de la fluïdesa mozartiana.