Cinema

Crítica

Encisadora, lleugera i profunda

En un dels moments més bells de Volveréis hi ha una successió de primers plans de Fernando Trueba en una suspensió de la conversa que manté amb la seva filla a la ficció (Ale / Itsaso Arana), una directora de cinema que li comenta que, seguint una idea seva, té la intenció de separar-se del seu company (Alex, actor, interpretat per Vito Sanz) celebrant una festa: una manera de recordar la felicitat compartida i d’apostar pel futur pensant que la separació pot dur a una vida diferent i potser millor. El pare aleshores considera que aquesta idea seva és una mica ximple. Tant se val. En tot cas, els primers plans de Fernando Trueba són un homenatge emotiu del seu fill, Jonás, que d’alguna manera n’ha heretat l’amor per certs cineastes francesos (sobretot, per Truffaut, també homenatjat en un altre bell moment rodat a la seva tomba al cementiri de Montmartre) i per la comèdia nord-americana clàssica. No hi ha dubte que aquesta última és el referent, explícit, de Volveréis . D’una manera més concreta una mena de subgènere, l’anomenada comèdia de remariage o també d’embolic matrimonial, tal com va abordar-lo Stanley Cavell en un fantàstic assaig, Pursuits of Happiness (La recerca de la felicitat), citat a la pel·lícula: tenint presents una sèrie de pel·lícules, com ara Històries de Filadèlfia o La terrible veritat, el filòsof nord-americà exposa que s’hi mostren parelles que, després d’un temps de separació o de crisi/embolic, es refan havent adquirit cadascun dels membres una experiència (i una reflexió) per reprendre la relació sense cometre antics errors. Una idea optimista: repetir-ho, però fent-ho millor.

Volveréis, de fet, juga constantment amb la repetició: és la seva essència. Ale i Alex (els seus intèrprets són coguionistes de la pel·lícula) no fan més que repetir als seus amics, perplexos davant la nova, que volen separar-se celebrant una festa. Són situacions divertides que a la vegada poden crear la sensació d’una repetició fins a cansar. Però la pel·lícula és tan intel·ligent (i inspirada) que dinamita la crítica fent una autocrítica amb joiosa ironia sobre el fet que es repeteix. En tot això intervé el fet que la directora (Itsaso Arana, parella de Jonás Trueba, sembla que assumeix el personatge inspirant-se tant en el capteniment d’algunes cineastes actuals com en la Katharine Hepburn de tantes comèdies) i l’actor, que encara és el seu company, repeteixen escenes vistes abans rodant junts un film. I és així que potser Trueba ha tingut present una idea que Cavell planteja a l’esmentat assaig: el cinema existeix en un estadi filosòfic, és autoreflexiu d’una manera inherent. Encisadora, lleugera i profunda, apostant per la revifalla de l’amor, Volveréis també es nodreix, citant-la, d’aquesta idea de Kierkegaard continguda a La repetició: “L’amor repetit du a un gaudi de l’instant perquè ni s’enfronta al desconegut ni a la malenconia del record.”

Volveréis
Director: Jonás Trueba Intèrprets: Itsaso Arana, Vito Sanz, Fernando Trueba
Espanya, 2024


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia