Llibres

LLIBRES

Antònia Vicens ausculta la memòria enterrada

Al final de la roda de premsa de presentació del seu nou llibre, m’acosto a Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb la intenció de fotografiar-la amb el mòbil, aprofitant que està distreta signant exemplars a algunes de les editores del grup Random Penguin House que no s’han volgut perdre l’acte. Els periodistes sovint som bastant maleducats, i més quan de sobte recordem que no vam pensar a encarregar la feina a cap fotògraf del diari i ens agafa la por de no tenir cap imatge per il·lustrar la informació. Antònia Vicens desconeix aquestes absurdes tribulacions, i tot i així, tan bon punt veu el mòbil apuntant-la, deixa anar el bolígraf amb què estava signant, es posa ben dreta intentant reprimir la timidesa i fa un esforç commovedor per somriure a l’objectiu. Una dona així et guanya de seguida, perquè el més fàcil per a ella hauria estat, o bé ignorar la fotògrafa intrusa, o bé retreure-li la falta d’oportunitat posant-s’hi de mala gana. Al contrari, m’acaba agraint que hagi comprès la incomoditat notòria que sent davant la càmera pel fet que m’hagi disculpat per haver-la obligat a “fer cara de retrat”. La sinceritat desarmant i el respecte que professa pels altres, fins i tot els desconeguts, travessen tota l’obra d’aquesta narradora i poeta, reconeguda fa dos anys amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que assegura haver necessitat quaranta anys d’escriure prosa per atrevir-se a fer un sol vers, i que ha aconseguit acabar la seva última novel·la, Crideu la mort errant, digueu-me on va (La Magrana), gràcies als quinze anys que ha estat escrivint poesia.

El llibre, en el qual l’editor Joan Riambau creu reconèixer “La mort i la primavera del segle XXI” (una comparació amb l’obra de Mercè Rodoreda davant la qual Vicens reacciona dient que aquestes són “paraules molt grosses”), fa emergir, a través de la veu d’una nena, les capes de memòria enterrades d’una desena de personatges, quasi tots femenins. Obra coral i al mateix temps d’una condensació radical, està ambientada entre els anys seixanta i setanta del segle XX, quan “ningú no deia res, però es veia que el silenci al qual estaven sotmeses les dones començava a cruixir”. Elisenda, la nena que veurem créixer a través de les pàgines del seu dietari en aquella casa petita i quadrada de portal estret al mig d’un hort, entre cala Plàcida i Cistera, assumirà, com els altres personatges de la novel·la, que “existeix una memòria heretada, que els records s’encomanen”, i que fer-hi front “els fa salvatges i lliures al mateix temps”. De fet, tots els personatges del llibre, amb els quals Vicens assegura que ha conviscut estretament fins al punt que “ja no me’n caben més al llit”, descobreixen el dolor i la bellesa alhora, dos extrems que, segons l’escriptora, es contrabalancen l’un a l’altre, “per poder-los suportar”.

El dietari d’Elisenda, que perd el pare i veu trasbalsat el seu món quan la mare porta a viure a casa la seva amant, una italiana casada, aporta una frescor narrativa que Antònia Vicens ha volgut aferrar amb molta cura a la llengua mallorquina, però també una introspecció que durant molt de temps va ser jutjada com a inapropiada: “A nosaltres ens han ensenyat a mirar més cap enfora que cap endins. Quan era petita, estava convençuda que si una persona es podia conèixer bé a si mateixa, podria entendre el món sencer.” Tot i que al llarg de la novel·la hi ha al·lusions a Barcelona, París o Milà, l’ambientació és inequívocament mallorquina, no només pel llenguatge, sinó sobretot perquè el tros de terra d’on provenen aquestes dones guarda també les seves pròpies ferides. “La terra té memòria, i l’horror s’esborra, però les ferides queden”, diu Antònia Vicens, que així i tot ha donat a les seves criatures una llum vivificadora recollida en el títol mateix. Crideu la mort errant, digueu-me on va, que sembla extret d’algun dels seus poemes, fa referència, així, al record primerenc d’una de les dones del llibre, la cosina de la padrina Coloma, quan després de la guerra li regalen una capsa de pintures Alpino i només en fa servir tres colors: “El negre, el vermell del foc i el groc de la mort errant, que és el que fa que el seu dibuix surti del paper i esdevingui una figura d’esperança.” És una escena en què apareix, molt breument però com un homenatge ben intencionat, la sindicalista Aurora Picornell, assassinada pels feixistes el 1937; “una altra dona silenciada”, diu Vicens, conscient d’estar contestant, a través de la literatura, l’ultratge del president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, de Vox, en estripar una foto d’ella en ple debat de la llei de Memòria Democràtica.

És la primera novel·la que publica en quinze anys, però la història ja la rondava quan va publicar l’anterior, Ànima de gos (2011), excepte que “no acabava d’agafar els personatges, no era capaç de posar-me dins l’Elisenda”, de manera que la va guardar en un calaix i es va centrar en la poesia. Guanyar el Premi d’Honor no va ser pas el causant d’aquest bloqueig, perquè els premis “són una cosa guapa, però no pesen”. Va ser més aviat que no entén l’escriptura sense una implicació i una passió absolutes, fins al punt de “perdre-hi la salut”, i ho diu amb molta serietat i cap rancúnia, perquè al capdavall, conclou, “he estimat els meus personatges sense pietat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.