Almodóvar: “Cada pel·lícula és endinsar-se en un safari”

Una senyora gran amb una àvia en cadira de rodes ja buscava dimarts Pedro Almodóvar pel Viejo de Donostia. “Quan ve? –preguntava a un acreditat–. Que l’àvia el vol veure!” Una gran cua d’acreditats esperava torn per entrar a l’enorme sala de rodes de premsa del Palau Kursaal, que s’ha omplert de gom a gom amb unes 350 persones. Fins i tot Pedro Sánchez ha vingut aquesta tarda al lliurament del premi Donostia al director manxec, una autèntica estrella del cinema que avui ha eclipsat fins i tot Tilda Swinton. L’acompanyava en la presentació de La habitación de al lado, Lleó d’Or de Venècia, que avui s’ha projectat al festival de Sant Sebastià. També hi han estat els actors Victòria Luengo, Raúl Arévalo i Juan Diego Botto.

Alegre, loquaç, brillant, Pedro Almodóvar no ha decebut l’enorme expectació que havia despertat la roda de premsa. “Ha coincidit el premi amb el meu aniversari, i estic des d’ahir amb els ulls plens a vessar de llàgrimes reprimides. Fa 44 anys que vaig venir aquí per primera vegada amb la meva primera pel·lícula, Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón.”

De seguida ha continuat amb reflexions sobre tota una vida dedicada al cinema: “Tinc una vocació molt més forta que jo mateix. Al principi pensava que si no aconseguia dedicar-m’hi, seria la persona més desgraciada de l’univers. No era al lloc adequat, no tenia diners i amics que ho facilitessin. El millor d’aquests 44 anys és que he tingut una trajectòria de 23 pel·lícules, unes més bones i altres no tant, però totes són meves. Això és un privilegi que no tots els directors poden gaudir.”

Durant tot aquest temps, diu, sempre ha tractat de no repetir-se, de fugir de l’avorriment. I és que per ell fer cinema és una aventura: “Començar una pel·lícula és tenir la certesa de començar una nova aventura, endinsar-te en un safari. I jo estic disposat, si cal, a deixar-m’hi la vida. Cada pel·lícula és distinta, presenta problemes diferents per resoldre.”

El director de Todo sobre mi madre i Los abrazos rotos s’ha obert en canal, tot parlant del seu procés creatiu: “Havia de triar entre les emocions fortes o la disciplina i em vaig decidir per la disciplina, per poder seguir escrivint i fent pel·lícules. Al principi, renunciar a emocions és antinatural, perquè et nodreixen. Però després he descobert que les emocions també són en certes rutines, i d’aquest tipus d’emocions és de les que he parlat en les darreres pel·lícules.” Ho ha fet amb un estil més sobri: “La contenció, jo que soc tan barroc, és important. Des que vaig dirigir Julieta, em vaig imposar la contenció com a narrador, com a estil.” Això no vol dir que hagi perdut la frescor: “El que menys costa és l’espontaneïtat, que en un món en què es potencia la correcció política, està en perill –argumenta–. Has de dir el que penses, actuar com penses, i si algú s’ofèn, mala sort.”

La habitación de al lado, el seu primer llargmetratge en anglès, reuneix una dona que té un càncer terminal (Tilda Swinton) amb una amiga que l’acompanya en els darrers moments (Julianne Moore). “Les pel·lícules són polítiques sense ser-ho”, afirma Almodóvar, que té en el personatge que interpreta John Turturro el seu àlter ego. “Crec el mateix que ell diu. El pitjor que li pot passar, a la societat, és que la ultradreta es doni la mà amb l’ultraliberalisme. Llavors es prenen les pitjors decisions per a tots nosaltres.”