“Aquesta novel·la és un exercici de rebel·lió contra l’statu quo”

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) presenta la novel·la El tiempo de las fieras (Destino), una mena de segona part d’una trilogia, que no és trilogia, que va iniciar l’any passat amb Nadie en esta tierra.

Autor prolífic, és l’onzena novel·la que publica des del seu debut, el 2006. Ha rebut una desena de premis i honors tan destacats com ser nomenat Cavaller de l’orde de les arts i les lletres de França. Perquè a França és un autor molt estimat.

El tiempo de las fieras és una mostra més del canvi que està fent com a novel·lista, amb un estil més concís, dels de “menys és més”, un trenat de trames entre molts personatges (força ja apareixien a la novel·la anterior) que flueix, diàlegs impecables, els seus habituals salts de temps i d’escenari i temàtiques de gruix traient el nas entre les línies d’una novel·la amb un ritme ben trobat.

No és autor de sèries i per això sorprèn una mica el format. “Aquesta història la vaig pensar partint del sicari, de l’assassí. En la primera part el presentava, en la segona explico la seva gènesi, com es converteix en assassí, perquè és un personatge molt polièdric i pots entrar en molts aspectes de la seva vida, i en la tercera mostraré el cant del cigne, la seva eclosió”, explica Del Árbol.

La intenció és que els tres llibres –els dos publicats més el futur, encara només dins del seu cap– es puguin llegir de manera independent, tot i que si es comença per El tiempo de las fieras agafen ganes de llegir Nadie en esta tierra, cas que no s’hagi fet, i, en llegir totes dues, és fàcil que es tinguin ganes de llegir la tercera.

A més del sicari mexicà, que fa una mica de fil conductor, hi ha un policia a punt de jubilar-se que ha estat enviat a Lanzarote com a càstig i que investigarà l’atropellament d’una jove de l’Est d’Europa. També hi ha altres dos policies, un malalt de càncer, retirat, i una d’ambiciosa que va deixar el cos per dur a Nova York part de les empreses del seu pare, un home carregat de diners, poder i secrets inconfessables que viu a Barcelona. S’hi suma un extens elenc de rics personatges secundaris.

De mica en mica, i entre d’altres temàtiques, s’obre una trama relacionada amb una activitat ben fosca, una cacera molt polèmica. “Em vaig inspirar en el documental Sarajevo Safari, de l’eslovè Miran Zupanic”, detalla l’autor. I no afegirem res més per no explicar massa.

Sobre la repetició de personatges i com apareixen i surten de la trama, Del Árbol s’ha concedit total llibertat. “Hi veiem uns personatges que es van despenjant de la història, que es poden repetir en diferents llibres o no. De fet, només apareixeran a les tres novel·les el sicari i la periodista Clara Fité, que mantenen una tensió dramàtica que s’ha de resoldre.”

“No he volgut fer una trilogia ni una sèrie. Cada personatge té el seu univers i acaba quan acaba, però la suma de tots crea un univers molt gran i, com que no he volgut escriure una novel·la de mil pàgines, l’he dividit d’aquesta manera”, argumenta l’autor.

Sempre sol defensar la minuciosa feina prèvia a la redacció i, en el seu cas, permet bons resultats. “Escriure demana molta feina tècnica i aquesta és la més fàcil perquè ja tinc ofici i controlo les eines de treball, però no està escrit i és quan escric que va apareixen la manera de fer-ho, d’ajustar les peces, la part d’intuïció, d’instint, que tenim els escriptors, que és el vessant creatiu i divertit.”

Víctor del Árbol comenta el seu canvi d’estil, més depurat i allunyat del recarregament. “Amb el temps m’he tornat més minimalista i, alhora, més expansiu. Com a escriptor he après que cal deixar espai al lector, no donar-li tot, només obrir la porta perquè pugui sobreescriure allò que llegeix. I també he après a ajustar les paraules, a dir exactament el que vull dir, evitant frases barroques i descripcions farragoses; he après a fer economia de recursos i que tot el que escric estigui al servei de la història, no del lluïment personal.”

Tot i que de vegades ho pot semblar, les novel·les no es venen a pes i Del Árbol ho confirma. “Si amb 200 pàgines tens prou per explicar un món, no calen 400; ara bé, de vegades te’n calen 600, com em va passar amb Un millón de gotas. Tot depèn de l’equilibri, del ritme, de mantenir la tensió en el lector.”

Sobre l’estil, fa l’oportuna comparació entre disparar amb una escopeta de caça amb cartutxos plens de postes que destrossen l’objectiu i una escopeta de franctirador, que “és més precisa i elegant”.

Es confessa autor de feina diària. “Hagi de publicar o no, jo escric cada dia, en tinc la necessitat. Ara estic treballant en un assaig, pel gust de fer-ho perquè és per mi, sobre Sartre i Camus. Les novel·les tampoc surten una rere l’altra. De vegades sí, però altres cops no. El que em cal és la mecànica d’escriure cada dia, però mai sé quan un text acabarà convertit en novel·la.”

Relacionat amb la feina diària hi ha una certa filosofia de vida. “Tinc una màxima vital que aplico a la meva escriptura: «No donis res per fet, per segur, i així seràs feliç». La feina d’escriptor no s’acaba mai, sempre hi ha alguna cosa que cal aprendre, que cal millorar, sempre hi ha alguna cosa que no has fet i has d’atrevir-te a fer. És l’evolució que jo busco amb un objectiu, ser el millor escriptor que pugui ser. La tècnica es pot adquirir, però dominar la manera de mostrar les emocions és el que et porta a ser un gran escriptor.”

A El tiempo de las fieras s’hi poden fer moltes lectures socials i morals més enllà de la trama i les moltes derivades. “Jo no escric mai sense intenció. Aquesta obra neix d’un anhel que m’he plantejat tota la vida: trobar l’arrel de la injustícia. Reflexionar sobre el meu temps m’ha dut fins a una conclusió: avui dia, ser optimista és un exercici de voluntat, perquè tot està en contra d’aquest discurs. En el subtext faig una proposta, no acceptar valors universals que no ens van a favor, com ara les lleis de mercat, aconseguir el màxim rendiment a costa del que calgui... Això ho acceptem com a normal, i el que jo intento dir és que no ho és, de normal, que no ho hem d’acceptar. I per això he escrit una història de llops i d’anyells en què algun anyell es regira contra els llops, per demostrar, com diu al final un dels personatges, que una miqueta de justícia és millor que cap justícia. Aquesta novel·la és un exercici de rebel·lió contra l’statu quo.”