art
Dalí també és de Barcelona
El Dalí de Figueres, Cadaqués i, per extensió, de l’Empordà; el Dalí de París; el Dalí de Nova York i, fins i tot, el Dalí de Madrid. Però, i el Dalí de Barcelona? Doncs és la història d’un amor no correspost. Encara avui l’artista no té cap carrer ni plaça a la ciutat on va fer les seves primeres exposicions, a les galeries Dalmau; conferències i happenings d’escàndol, i on va ser el primer en apreciar algunes de les seves singularitats, com el modernisme. El primer i durant molt temps l’únic que va defensar el llegat arquitectònic de Gaudí, aquí i arreu.
“Dalí va ser un eficaç propagandista internacional de Barcelona. I Barcelona ha sigut molt injusta amb Dalí. La Medalla d’Or li van concedir quan ja s’estava morint i li van col·locar al pit del cadàver”, exclama Ricard Mas, que com a historiador de l’art no té cap poder per posar-li el nom d’un carrer o d’una plaça, però sí per reivindicar la Barcelona que va estimar durant tota la seva vida. El 2017, Mas ho va fer en un llibre, Dalí i Barcelona, editat per l’Ajuntament, i ara en una exposició, La Barcelona de Dalí (fins l’1 de desembre), al Museu Diocesà de Barcelona, amb 120 fotografies, d’arxius i autors diversos, que segueixen les passes de l’artista per la capital del seu país.
Per a Dalí, Barcelona no va ser mai un ens estrany. La seva mare era barcelonina i el seu pare s’hi havia criat. I el seu tiet preferit, Anselm Domènech, propietari de la llibreria Verdaguer, davant del Liceu, li va subministrar de jove llibres i revistes sobre l’estat de la qüestió de l’art. L’oncle Anselm era soci de l’Ateneu Barcelonès, on Dalí la va muntar grossa el 1930. Va pronunciar una xerrada sobre surrealisme en què va aprofitar per atacar una de les vaques sagrades de la cultura catalana, Àngel Guimerà, mort el 1924. Li va dir de tot: “gran porc”, “pederasta” i “immens putrefacte pelut.”
En aquella mateixa conferència que va noquejar el seny català, es va declarar al modernisme, estil caigut en desgràcia. S’hi va declarar a la seva manera, és clar: “És el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic i indiferència total per l’art.” Els edificis més icònics de Gaudí van ser la debilitat de Dalí per evacuar la seva creativitat desbordant. El Park Güell, on va pintar un monumental quadre amb quitrà en directe, el 1956; la Sagrada Família, on, la dècada següent, va voler però no va poder representar L’Atlàntida de Manuel de Falla a la façana del Naixement; i la Pedrera, indissociable d’alguns dels retrats més famosos del Dalí de Barcelona.
Hi creia tant, en el modernisme català, i quan ningú més hi creia, que el va promocionar en un munt de reportatges que va escriure a la premsa estrangera de més prestigi, una documentació que també s’ha sumat al projecte expositiu de l’edifici de la Pia Almoina, en vitrines i estampada en les cortines que separen les diferents sales. El muntatge és de l’estudi de l’artista i dissenyador d’exposicions Jesús Galdón, sempre suggestiu i sorprenent. El centenar llarg de fotografies (de Postius, Sáenz de Guerrero, Carlos Pérez de Rozas, Brangulí, Sans Condeminas, Català Roca, González Albiach... la plana major del fotoreporterisme català) es presenten també de manera peculiar, amb marcs que simulen la forma de les illes de l’Eixample barceloní.
La Barcelona de Dalí s’ha traslladat gairebé literalment a dins de la mostra, i és alhora un estímul per trepitjar la ciutat amb els ulls de l’artista, literalment del tot perquè s’ha editat un mapa amb una vintena d’indrets vinculats a la seva biografia. No tots han perviscut, però tant l’exposició com el plànol els evoquen de meravella.
De primera hora en l’imaginari dalinià hi trobem el zoo, que va visitar de marrec, font d’idees per forjar la seva iconografia d’animals al·lucinatoris i escenari d’alguns dels seus xous de record inesborrable, com el que el 1960 va fer amb un rinoceront, fent-li marcar les peülles damunt un motlle de fang, o els dels anys posteriors amb la nova estrella del parc, el Floquet de Neu.
Durant la trista i ensopida postguerra, Dalí acaparava portades dels diaris barcelonins. “Els treballadors de l’hotel Ritz avisaven de seguida els fotògrafs quan apareixia”, explica Mas. El Ritz, l’actual Palace, va ser el feu del Dalí triomfal. Perdó, la suite més luxosa del Ritz. El primer cop que s’hi va hostatjar va ser el 1935, en una estada en què va coincidir amb Federico García Lorca, de qui a la mostra s’exhibeix un dibuix dedicat al poeta J.V. Foix, de costat d’un dibuix de Dalí dedicat al pintor Rafael Barradas. Amb Lorca ja havien barcelonejat junts el 1925 i el 1927. L’andalús el va iniciar en el flamenc a la muntanya de Montjuïc. Després de la guerra, sempre que venia a Barcelona, era un incondicional dels tablaos. A El Charco de la Pava hi anava per veure Antonio González El Pescaílla. A La Bodega del Toro, Manolo del Río. A Los Tarantos, Maruja Garrido La Cartagenera, amb la qual van acabar sent íntims.
Per les festes de la Mercè, no es perdia les corrides de toros. També li agradava el futbol. D’infant havia jugat de porter. “Imitava el Zamora”, bromeja Mas. De gran va tenir gestos amb el Barça, al qual va cedir un gravat per al seu 75è aniversari, i amb el petit equip de l’UE Sant Andreu: li va regalar un quadre per ajudar-lo a superar les penúries econòmiques. Ningú sap on para actualment aquesta obra.
Si es tractava del menjar, el seu top eren els restaurants de cuina popular catalana: El canari de la Garriga i Los Caracoles (d’aquest, Mas n’ha portat a l’exposició la foto de l’artista que tenen penjada a la paret). Tampoc feia lletjos als establiments de més categoria, com l’Atalaya, el Reno i el Via Veneto. L’itinerari fotogràfic de Dalí també abraça els seus amics barcelonins. El perruquer Lluís Llongueras té una paret per ell sol al Museu Diocesà. Admirador de Dalí des de menut, el va convidar a la inauguració d’un dels seus establiments. El va haver de frenar quan va intentar trencar-li l’aparador amb un martell. Uns dies després Dalí el va obsequiar amb un gran cargol de mar perquè el fes servir de pom de porta del nou local. Ara llueix a l’exposició a prop d’un collage dalinià que va fer Llongueras amb un manyoc de cabells del pintor, els darrers que li va tallar a la Torre Galatea poc abans de la seva mort. Ningú podrà dir que Dalí no continua present fins i tot físicament a Barcelona.