llibres
Laia Viñas explora l’amistat amb l’escenari de fons de la Ruta del Bakalao
Laia Viñas Abadie va néixer a Xerta el 1997 i continua vivint-hi. “És un poble de mil habitants a deu minuts de Tortosa”, defineix. Es periodista –des del 2021 codirigeix el digital A Prop– i li agrada escriure novel·les, a estones lliures. “Escric una mica quan puc, perquè no és la meva feina principal; no soc gaire metòdica i puc passar un mes sense escriure.”
Fa l’efecte que escriu amb la mateixa serenor amb què parla. I li dona bons resultats. Va debutar el 2021 guanyant el premi Documenta amb Les closques, que li va publicar L’Altra. La mateixa editorial ara presenta Aquí baix, una obra amb l’escenari de fons de la Ruta del Bakalao –o Ruta Destroy, entre d’altres noms–, un circuït de discoteques, sobretot a la província de València, que va iniciar la cultura del clubbing a l’estat espanyol les dècades del 1980 i 1990.
A la portada hi ha una fotografia dels pares de l’autora de joves. “Els meus pares són els de la portada, però no es basa en ells, la història. A més, no hi ha cap trama ni cap personatge que sigui real. Tot és fictici. Sí que he parlat amb els meus pares de com recorden aquells anys, però sense més importància”, explica Viñas.
“És una època que em va cridar l’atenció perquè, per exemple, no hi havia mòbils i et podies anar tres o quatre dies de festa seguits sense que ningú et localitzés. Com a jove que soc i que he sortit de festa, em sembla impensable i una bona idea si el que vols és que no et trobin.”
L’obra està escrita en primera persona i narrada per una noia que forma part d’un grup de sis amics que viuen en un poble, treballen collint fruita o fent de manobres i passen gairebé mitja setmana voltant per discoteques, drogant-se, ballant, dormint dins dels cotxes, menjant alguna cosa en bars de poble on tothom els observa, relacionant-se entre ells i amb molts altres amb qui es van trobant...
Tot i aquest ambient, Laia Viñas té clares les seves intencions originals. “No és una novel·la sobre la Ruta, ho és sobre un grup d’amics. He volgut mostrar com es relacionen entre ells i fins a quin punt valoren l’amistat que tenen. Hi ha gent que va viure aquells anys i en pot parlar d’una manera més antropològica. No era la meva intenció. No he volgut posar el nom de discoteques, ni de DJ, ni de música concreta perquè no era el que m’importava per a aquesta novel·la.”
El que volia era escriure sobre un moment de la vida en què “els amics són el primer i surts molt de festa”. “En aquella època, en concret, se sortia molt de festa en un context on hi havia un moviment contracultural molt potent, que és el que va ser la Ruta del Bakalao.”
Tot i que no sigui la intenció de l’obra, Viñas es va voler informar sobre la Ruta per saber quin terreny trepitjava. “Em vaig documentar molt, no d’una manera obsessiva perquè no volia que tot el que aprengués sortís a la novel·la. No m’agrada quan l’excés d’informació satura un argument de ficció. Tot i això, vaig llegir llibres de Luis Costa i de Joan Oleaque i vaig veure tot de documentals. Volia saber com es veia la Ruta des de fora i, també, des de dins.”
El gruix dramàtic, doncs, és la relació entre els amics, nois i noies. I aquesta part surt de la imaginació, sostinguda per les pròpies experiències, de l’autora. “Tot ha estat molt de collita pròpia. Sortir de festa és sortir de festa, les circumstàncies i el context eren diferents, però tothom sabem què passa un dia de ressaca: aquella bajona, et trobes malament, hi ha un cert declivi emocional... A més, sé molt bé com és la vida al poble, com és la vida quotidiana en una localitat molt petiteta...”
Viñas ofereix un retrat acurat d’una porció –sobretot geogràficament– d’una generació concreta en uns paisatges emocionals molt específics.
“Ara mirem enrere i la Ruta se’ns fa una cosa molt bèstia, perquè el context ho permetia. La consciència sobre els efectes de les drogues era gairebé inexistent i si conduïes amb deu combinats alcohòlics a la sang, segurament no t’aturava ningú a la carretera per fer-te bufar. Tot això ara és molt diferent, però el desencís de l’edat i les circumstàncies sí que són molt similars.”
“També és diferent que la generació dels meus pares no s’havien de preocupar per si podrien pagar una casa, perquè normalment, en un poble, tothom ho podia fer. En canvi, una part del meu grup de personatges veiem que estan fent projectes de vida seriosos, tenir fills, comprar cases... La majoria de gent de la meva generació les passa putes per poder comprar una casa, si és que poden, i en ciutats com Barcelona, no pots ni pagar un lloguer”, reflexiona l’autora. “Però les dues generacions sí que compartim aquest desencís vital, una certa desorientació”, afegeix.
A Les closques, el pes de la família era molt important. A Aquí baix, no tant, té més pes l’amistat. “M’interessen molt, igualment, les relacions familiars. En aquest llibre també les toco, però molt més les relacions d’amistat perquè, per mi, és molt important, sempre ho ha sigut i la valoro molt. És una relació molt diferent de les altres que tenim, és molt més incondicional. La família no la triem i a una parella no li aguantes tot el que li aguantes a un amic... Als amics els tries i penso que som més fidels i més tolerants en una relació d’amistat que de parella.”
També escriu de la feina precària, de la vida de poble, del veïnatge, que et pot donar un cop de mà però també ser claustrofòbic. “La vida al poble és molt dual perquè et poden ajudar però també vigilar; de seguida tothom ho sap tot. Un vida rural que des de la ciutat es té una mica idealitzada. Pot ser molt bonica però, a vegades, també complicada, i volia mostrar això.”
“En aquella època molts deixaven els estudis per posar-se a treballar i guanyar força diners i ràpid, que després es gastaven a la Ruta, que és el que els interessava de veritat.”
I Viñas també ens parla de la maternitat. “Ja tocava el tema a Les closques i en aquesta ho faig a través del personatge de l’Úrsula, que està embarassada gairebé tota l’obra –molta gent m’ha dit que ha patit veient-la de festa per la Ruta!–. He intentat no jutjar els meus personatges i ella viu l’embaràs i la maternitat com bonament pot. És una dona molt forta, molt independent, amb un caràcter molt específic que dialoga molt bé amb el de la protagonista. A més, la mare de la protagonista no practica una maternitat del tot ortodoxa. Les maternitats una mica estranyes sempre apareixen, en el que escric.”
L’estil és molt detallista sense arribar a resultar excessiu, amb canvis d’escena bruscos i, alhora, naturals. I una bona col·lecció d’imatges molt creatives per transmetre estats d’ànim. “El que tenia molt definit era el personatge i la veu de la protagonista, de la narradora. La resta del grup tenia algunes idees de com volia que fossin, tots diferents però que, alhora, funcionessin junts, però els vaig anar creant sobre la marxa”, assegura Viñas, que escriu sense un guió previ. Tot va fluint segons va escrivint, les trames, paisatges i fins i tot el final. Unes trames que reescriu i retalla molt, abans de donar-les per bones.
“Pel que fa a l’estil detallista, suposo que em ve de les meves preferències com a lectora. M’agrada que quan m’expliquen una història, si surt una habitació, saber com és; si els personatges mengen, saber què estan menjant. No m’agrada que els personatges estiguin com bolets en espais que no identifico. Com interaccionen amb els espais i els paisatges, diu molt dels personatges. En aquests passatges descriptius en què potser no hi passa gaire acció, és quan coneixem més els personatges”, opina Laia Viñas.