TEATRE
Manrique enfanga ‘La gavina’ al fons del llac al Teatre Lliure
El director debuta com a director artístic amb la seva tercera direcció de Txèkhov
Des d’aquest vespre i fins al 3 de novembre es representa a la sala Fabià Puigserver
La primera feina d’un director d’escena en la seva etapa d’una direcció artística ve a ser una declaració d’intencions. Aquest és el cas de Julio Manrique al Teatre Lliure amb La gavina. Si quan va assumir el Romea (2011-2014) va crear un muntatge (Llum de guàrdia), ara opta per tornar a tensar Txèkhov. De La gavina l’arrossega que es pot parlar des de l’escena sobre totes les vulnerabilitats dels artistes. I un cert tap generacional: Konstantin el fill de l’actriu famosa, convida als amics de la mare a una performance a la vora del llac. Tothom hi assisteix condescendent fins que, per una raó imprevisible, no deixen que acabi la seva denúncia, ingènua i injusta, segurament, però honesta. La gavina s’estrena aquest vespre i es podrà veure fins el 3 de novembre a la Fabià Puigserver.
L’escenògraf Lluc Castells ha ideat tot el muntatge perquè els personatges s’enfonsin fins al fons del llac, on es descobreixen les pors, les traïcions i els abusos. El llac, com l’escenari “és un mirall”, diu Manrique. I Txèkhov avisava que per canviar les coses, primer cal reconèixer-se. Ara, sota de l’aigua, hi ha uns corrents que contraposen les actituds dels personatges. L’obra, efectivament, respon a la realitat generacional de la colla. Manrique, Andrew Tarbet, David Selvas, Cristina Genebat, Xavier Ricart, també David Verdaguer (com a membre d’ElNacionalNoEnsVol) eren la generació jove que reclamava espai als teatres convencionals, fa dues dècades. Ara, són reconeguts com a integrats al sistema. El mateix Nil Cardoner (tot i que sigui a la generació més jove) s’hi sent privilegiat, davant dels seus companys de promoció, que no han tingut les seves oportunitats. En canvi, Adeline Flaun celebra que Manrique faciliti la diversitat al repartiment. També Daniela Brown que va accedir al paper més tendre a través d’un càsting. Clara de Ramon admet ser de les joves que no coneixia La gavina. N’ha sortit molt satisfeta perquè l’obra remet contínuament a una lluita generacional que, apunta Selvas, “no només passa en el camp artístic sinó en totes les professions: És sistèmic”. I com se senten, ara, ocupant el paper dels actors més acomodats del repartiment? Cristina Genebat (que ja va traduir l’adaptació de Martin Crimp, en una peça estrenada al Grec del2010 i dirigida per David Selvas) admet que la seva intenció és empatitzar amb els que són 20 anys més joves i també amb els que són 20 anys més grans. Per a Manrique, de fet el procés a la sala d’assaig és molt més ric quan els repartiments incorporen diferents generacions. Ell, ara, és un reivindicador de Txèkhov (com a director amb peces com L’hort dels cirerers o Les tres germanes; Oncle Vània, com a actor) que algú l’arracona com un teatre burgès, de personatges desesperats en la seva buidor, però que ell utilitza per a articular veritats universals des de l’avui. Per això, decideix que La gavina enfonsarà la seva il·lusió en la por i el desengany del fons del llac.
‘Gaviota’ amb ‘blues’ al Temporada Alta
El festival Temporada Alta convida per primer cop el director argentí Guillermo Cacace que fa una particular versió d’aquest clàssic de Txékhov. En comptes de la lluita generacional entre les artistes Irina i la jove Nina, el punt de referència és Masha, la noia que estima el jove Tréplev (fill de l’artista consagrada i artista emergent enamorat de Nina). Per a Cacace, Masha té la capacitat d’escoltar i entendre tot el que passa “I ara volem que digui alguna cosa”. La dramatúrgia s’articula fent que Masha incorpori els personatges que han saltat de la seva versió.
La peça es representa des de demà i fins dissabte (en sessió doble) al Canal. L’obra, interpretada íntegrament per a cinc actrius tot i que representin personatges masculins i femenins, neix com a reacció dels confinaments de la pandèmia. Per això, el públic envolta a quatre bandes el repartiment entorn d’una taula, on amb la calma despleguen els drames dels personatges mentre prenen vi, en un ambient reposat de blues amarg. Durant tot un any, a Buenos Aires, el feien per amics, en grups de 16 espectadors. La peça pot recordar molt a ’La gavina’ que Àlex Rigola ja va fer el Temporada Alta 2020 (i que repetiria a la Villarroel, dins del Grec 2021).
‘Gaviota’, diu Cacace, és una obra sobre “la topada, el teatre mentre fas teatre i fer-te preguntes sobre els sistemes de representació contemporània”. Per la seva banda, Paula Fernandez Mbarak, que interpreta el paper d’Irina, evita anar a buscar el personatge; sorgeix de la investigació amb les intèrprets i el director que reprodueixen les primeres trobades virtuals per zoom els diumenges a la nit, que confon el personatge amb la seva pròpia persona.
