Crítica
Traç blanc
Tot un cant optimista. Ànima ensenya moments de frustració però plana per sobre l’skyline de Hollywoodland i això l’immunitza del to depressiu. Com a creació, feta des de l’entusiasme més genuí, ha trobat el forat inesperat de la Sala Gran i neix amb totes les ganes d’agradar. Aquesta història de ficció (que recull molts testimonis anònims) és d’un divertit traç blanc. Potser a la trama li manca desconfiança, però sap contagiar aquest desig d’artista que es creu capaç de fer un gir al seu treball. El TNC fa molt bé obrint-los les portes; ara cal que trobin una segona vida als teatres comercials de Catalunya i, per què no, de la Gran Via de Madrid.
Ànima és la veu que convida a seguir; el desig, i creure que és possible. A cada defalliment de la realitat, apareix una sortida per la qual el camí encara és possible. La victòria no és a la meta, sinó cada cop que se supera un obstacle. El text de Blanca Bardagil deu haver tingut molts canvis en el procés. Per exemple, queda desaprofitat dramàticament l’orfandat de les dues germanes o els bessons de la germana gran (que és mare soltera). En realitat, la peça s’ha centrat en la persecució del somni de la germana petita a convertir-se en animadora amb Walt Disney i la sabateria de seguida queda arraconada. El que es podria considerar com a idees que queden penjades, cal valorar-ho com a acceptació a renúncies per condensar el musical en una idea que funcioni com un vendaval, xuclant tot el que troba al davant. L’escenografia és fantasiosa. La coreografia és brillant i té moments per a un claqué emotiu. La comèdia serveix un embolic enginyós i alhora una acció trepidant. No deixa desplegar subtrames però respira aquell saludable desvergonyiment dels Egos Teatre (La casa sota la sorra, El crim de lord Arthur Savile). El mèrit d’Oriol Burés i la resta de l’equip és que han deixat volar la imaginació. I hi ha un regust que navega de musicals i comèdies de Hollywood (Ningú no és perfecte) als musicals contemporanis.
El viatge de la companyia és paral·lel al de Greta, la protagonista (Paula Malia, versàtil). L’actriu ja havia demostrat el seu joc actoral a Els Watson i La mala dicció. La positiva i seductora Mina (Diana Roig) s’erigeix en una amiga brillant. També funciona el to dramàtic de la germana (Aina Sánchez), la decepció per ser una enganyada (Clara Solé) i la confiança que el masclisme es pot superar en una generació (Annabel Totusaus). Els personatges masculins llueixen més comicitat: Oriol Burés (Walter) i Víctor G. Casademunt (el xicot que sap modular el seu futur) es guarden uns bons gags. També treu petroli Toni Viñals d’un entusiasta exhibidor de pel·lícules.