Montse Albets debuta amb una novel·la sobre el dol

Els mitjans de comunicació tenim la tendència –podríem dir el mal costum– de donar més espai als debuts literaris que a les novetats d’autors consolidats. Deu ser cosa de l’atractiu que genera la brillantor del que és nou. Tenim alguna cosa de corbs, els periodistes.

De vegades, els debuts no es mereixen l’atenció. Altres sí perquè, precisament, no ho semblen. Aquest és el cas de Només terra, només pluja, només fang, primera novel·la de Montse Albets que acaba de publicar Periscopi. I no ho sembla per la maduresa de les temàtiques, de l’estil, de la veu.

Montse Albets Reig (Mataró, 1977) ha treballat de llibretera, correctora, assessora editorial i conductora de clubs de lectura. Té estudis de filologia catalana, educació infantil, d’edició a l’Ateneu Barcelonès i de creació al Campus Lolita.

L’obra mostra com a Ca la Viuda, un petit mas dels afores d’un poble instal·lat en la rutina, fa temps que no s’hi acosta ningú. Al seu interior, però, hi batega l’essència, en alguns moments fantasmagòrica, de tots aquells que hi van viure i que esperen pacientment el retorn de l’última dona de la família. Un dia hi arriba la Maria, arrossegant una gelor colossal. I el seu fill. Desconcertada per uns fets traumàtics, s’aïlla de manera radical. Un estat que només es veurà destorbat per les visites de dos veïns: el Manel, un home discret, i la seva companya oficiosa, la Cristineta, una dona de tarannà vigorós.

Només terra, només pluja, només fang afronta la pèrdua i aprofundeix en la necessitat humana de l’altre. Mentre el poble es remou entre la desconfiança i la incomoditat, els protagonistes d’aquesta història busquen en el passat per trobar l’impuls que els torni a la vida.

Per a l’editor, Aniol Rafel, “Albets reuneix tots els elements per esdevenir un descobriment”. “La novel·la és un text llaminer, engrescador, elegant, delicat, dur i tendre alhora, amb algun punt d’humor, orgànic.”

No és una obra llarga –202 pàgines– però hi entren molts temes, tot i que la columna vertebral són la pèrdua i el dol. “Com ens hi enfrontem ara i com es feia abans, al dol”, explica l’autora.

“El tema del dol sempre m’ha inquietat i interessat i vaig aconseguir definir-lo molt bé. Mostro la recerca de la protagonista que també va ser la meva, com a autora. La protagonista atura el temps [podríem dir que el congela] mentre pensa què fer, quin ritual de dol vol seguir.”

“També parlo de la maternitat, entesa com a vincle molt animal, sobretot quan hi ha alletament. Mostro tres menes de mare, de tres generacions diferents d’una mateixa família. I parlo de la família i de la comunitat. I de la relació que establim amb els espais on vivim.”

Els capítols estan encapçalats, quan ho estan, pel nom de l’espai on tenen lloc, com ara Ca la Viuda, Cementiri, Ca la Puri, Cal Peix, Hospital, Can Rediviu... A més, l’obra té diferents veus narratives. “Un narrador omniscient en tercera persona, la protagonista, la seva mare...” A més de textos tècnics amb missatges de correu electrònic, cerques que la protagonista fa a internet, com ara les fases del dol, registres de trucades, llistats de la compra, els difunts del dia al tanatori... “Un recurs que no és nou però m’anava bé perquè mostra la fredor i soledat en què viu la protagonista”, comenta Albets.

“És una novel·la amb molt de pensament, però volia que fos fàcil de llegir, fins i tot que enganxés al lector. Hi ha un contrast entre el to més greu amb el més distès, una barreja, com a la vida, que també és variada.”

La va començar a escriure l’estiu del 2022 perquè ara, que té els fills grans, té el temps que no havia tingut per escriure. Escriu de manera intuïtiva, estirant el fil inicial, sense un esquema previ. Després, revisa el text “d’una manera malaltissa”.

“Conscientment no he fet res, tot ha anat sortint de manera orgànica; en les relectures vaig anar veient què estava bé, i ho vaig potenciar, i que no funcionava, i ho vaig tallar.”

Albets comenta que sempre havia estat a l’altra banda del llibre, llegint, com a llibretera, correctora, assessora editorial... Al Campus Lolita va fer cursos de creació, però partint de la pregunta “tu què vols dir?” i no de directrius tancades de com escriure.

“El títol mostra la connexió amb la natura que tots tenim, en sentit positiu, no és un «no som res», és un treure pes al fet de ser éssers vius i prou”, afegeix.

Sobre el futur, ho té clar. “Ara ja no puc deixar d’escriure, però demana temps. Estic escrivint una altra obra. Em falta molta feina, però continuaré escrivint.”

Montse Albets assegura que gaudeix molt de la llengua catalana, com a eina d’expressió. I que el seu llibre de capçalera és Pedro Páramo, de Juan Rulfo. I no s’està de confessar que la primera editorial en què va pensar va ser Periscopi. “Vaig creure que era la que encaixava millor amb el to i l’estil de l’obra.”

De manera distesa, li comentem que segur que ja pot comptar amb ser finalista, com a mínim, del premi Llibreter, tenint en compte que va ser llibretera, que els de Periscopi estan abonats a aquest premi i, el més important, que la novel·la és bona i diferent, que aporta alguna cosa a les lletres catalanes. “Doncs és un premi que m’encantaria guanyar”, comenta entre rialles.