Festival de cinema de sitges
Un apocalipsi (i cert col·lapse) de zombis i infectats
Tot és coincident a Sitges. Si abans-d’ahir el monopoli del body horror i el gore se’l van repartir la refinada exquisidesa de La sustancia i la tercera entrega del pallasso assassí i matusser de Terrifier 3, ahir tocaven zombis. O infectats, que no és ben bé el mateix, però sí que són cosins germans que venen de la mateixa mitologia, mal que els pesi als més puristes del gènere. No només va tenir lloc la multitudinària i popular Zombie Walk que, un any més, va congregar centenars de morts vivents pels carrers principals de la ciutat, una autèntica bogeria que cada vegada atrau més participants i espectadors que no en fan prou amb els cèlebres carnavals que tanta popularitat tenen aquí. El tret de sortida d’aquesta edició va tenir lloc quan el sol ja s’havia amagat i va venir de la mà de l’equip d’Apocalipsis Z: el principio del fin, l’ambiciosa adaptació a la pantalla de la primera de les tres novel·les de l’escriptor gallec Manel Loureiro, a càrrec del català Carles Torrens i amb la producció de la plataforma Amazon Prime.
Abans de veure la pel·lícula, que es va projectar en l’última sessió de la nit, vam poder parlar tant amb l’autor de la història com el director, d’un projecte que segons ens expliquen va néixer casualment a Sitges, gràcies al fet que coincidissin en un mateix jurat de l’any 2018 Loureiro i el productor Adrián Guerra. Va ser així com es va gestar aquest projecte d’adaptació llargament anhelat per l’escriptor, que en va donar a conèixer el contingut a través d’un blog abans no es publiqués la novel·la el 2007 i esdevingués més tard un fenomen editorial mundial l’any 2010. Ha plogut molt des de llavors i al món n’hem vist un munt, d’invasions zombis (de tots colors, però l’última dècada capitalitzades per l’univers The walking dead i els seus spin-off) i, fins i tot, els nostres paràmetres mentals han canviat després de viure una pandèmia.
Precisament, en preguntar-los per si tenien algun temor que el filó s’esgotés, responen que no, rotundament. I ho argumenten que en comparació amb altres gèneres, com pot ser el western, que van i venen, el dels zombis (i infectats) sempre hi és i no para de nodrir pel·lícules i sèries amb noves lectures, com ara al voltant de pors “més reals” pel fet d’haver viscut l’expansió del coronavirus. Torrens, a més, destaca que Apocalipsis Z se centra més en “el principi de la fi” de l’apocalipsi –com ja destaca el mateix títol–, el moment en què s’ensorra tot el món que t’envolta, quan cau tot i comences a notar que als supermercats comencen a faltar aliments i als carrers malgrat que no hi ha elements de destrucció es palpa quelcom estrany en l’ambient. És més, El col·lapse o Contagi, remarca, tenint en compte és clar la mitologia dels no morts, com a Loureiro li agrada referir-se als seus infectats.
I també d’una infecció gira al voltant un altre dels films projectats, MadS, de David Moreau, coautor d’aquell film de culte del Nou Extremisme Francès titulat Ells (Ils, 2006). La particularitat que té és que està filmada en un únic pla seqüència, d’aquells en què l’espectador puja al carro seguint un dels protagonistes d’aquesta nit de malson que afecta un noi que prova una nova droga que li provoca un mal viatge. Com el que tenim nosaltres, perquè malgrat que és un divertimento a partir d’un exercici d’estil, hi ha un moment que voldries baixar d’aquesta espiral de mal rotllo al·lucinogen que deriva en un autèntic tren de la bruixa amb i per a adolescents que potser no tenen la nostra sensació de déja vu.
La jornada d’ahir també ens va deixar dues altres propostes: Get away, de Steffen Haars, i Bookworm, d’Ant Timpson. La primera, que ha estat seleccionada a competició, és una esbojarrada comèdia negra que té com a principal al·licient l’actor Nick Frost (premiat amb La Màquina del Temps). La segona, molt més interessant i reeixida, compta amb Elijah Wood com a pilar d’un comèdia entranyable i imaginativa sobre la relació que inicien un pare absent i una filla sàvia com ella sola (brillant Nell Fischer) durant una acampada que esdevé més una aventura emocional que física, amb mitologia neozelandesa pel mig.