Cinema

Festival de cinema de sitges

Quan els rics no només ploren, sinó que moren

Galder Gaztelu-Urrutia (Bilbao, 1974) va irrompre per la porta gran del cinema de ciència-ficció amb El hoyo (2019), un film que va esdevenir un dels fenòmens més importants de Netflix quan en plena pandèmia el públic buscava evadir-se a través de les plataformes. També va guanyar el premi a la millor pel·lícula del Festival de Sitges. Ara hi torna per presentar la seva nova pel·lícula, Rich flu, que s’estrenarà al gener, coincidint en el calendari precisament amb l’estrena d’El hoyo 2 a la mateixa plataforma. Dos projectes més ambiciosos, però tots dos, novament, caracteritzats per fer ús del gènere de la ciència-ficció per esbossar grans crítiques socials.

Centrant-nos en Rich flu, es tracta d’un thriller distòpic protagonitzat per Mary Elisabeth Winstead que gira el mitjó, capgirant les tornes de com rutlla el món, desplaçant els que estan a dalt dominant-lo cap a baix i, aquests, cap amunt. Una sàtira revolucionària que ni Marx ni Engels haurien somiat fer realitat per molta utopia que escrivissin, en canvi sí un grapat de guionistes amb l’habitual David Desola al capdavant, a partir de l’aparició d’un virus letal que només infecta aquells amb més recursos, megamilionaris que tractaran de desfer-se de les seves riqueses i pertinences. Només hi ha un problema: és que ja no hi ha ningú que les vulgui.

Acollida amb certa fredor pels crítics (el públic la veuria al vespre), Rich flu demostra el talent del director basc per tirar endavant històries enginyosament perverses, malgrat que aquesta vegada segurament peca massa de forçar la versemblança del punt de partida i d’un excessiu dogmatisme.

En preguntar-li a Gaztelu-Urrutia si el seu és cinema polític, respon amb una altra pregunta: “Hi ha pel·lícules que no siguin polítiques o ideològiques; fins i tot aquelles que no ho pretenen vols dir que no ho acaben sent?” Per ell és important reflectir a les seves pel·lícules tot allò que es debat en l’actual context socioeconòmic, d’aquí que, a més de la lluita de classes i el repartiment de la riquesa que ha tractat en les seves obres anteriors, amb aquesta volia incidir en el tema de la immigració, explicant en primera persona com es pot sentir algú que sempre s’ha sentit impune i poderós quan passa a viure l’experiència traumàtica d’haver de lluitar per sobreviure amb res a sobre a la recerca desesperada d’un futur millor. “És a dir, capgira El hoyo.” I, més que per una venjança social, ell ens confessa que fa cinema com a teràpia: “Ni que sigui a través de la ficció de forma metafòrica o extravagant si vols.”

A més de la protagonista d’aquesta producció catalanobasca que s’estrenarà el 24 de gener, hi destaquen els papers de Timothy Spall i Lorraine Bracco.

En un altre registre totalment diferent, es va presentar el documental El Mago Pop lands in USA, de Víctor Subirana, que recull l’enorme esforç que hi ha hagut rere la companyia de l’il·lusionista català muntant el xou de Nada es imposible a Broadway, on va aconseguir convertir-se en l’artista que més recaptació ha obtingut en aquest emblemàtic circuit teatral. Molts esforços, ingents, i moltes llàgrimes, per les fites aconseguides, que ajuden a entendre què hi ha rere el fenomen. Dels molts testimonis que surten, en faríem desaparèixer algun per art i màgia, i pel bé de la narració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia