Art

art

Paula Bonet, la pintura que ens salva

Júlia és l’única obra de l’exposició de Paula Bonet al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas que té títol. Júlia és el nom de la filla que no va veure néixer la pintora i escriptora de Vila-real (1980). Avui tindria vuit anys i en el retrat imaginari que li ha fet la seva mare s’intueix que somriu, tot i que potser és un efecte atzarós de la pintura, d’acabat boirós. El quadre s’exhibeix a l’última sala del recorregut, un final que també ho és per al procés de recerca introspectiu que Bonet va iniciar arran de l’avortament involuntari que va patir (i no seria l’únic) i que va plasmar el 2021 en la novel·la autobiogràfica L’anguila i en una exposició homònima a València.

Però encara no s’havia buidat del tot. A Can Framis, el projecte ha sumat obres inèdites (com Júlia, d’aquest 2024), signades per una Bonet capaç de mirar el seu dolor amb més serenor i una convicció: que l’art és una aventura de coneixement interminable. “La pintura m’ha ajudat a enfrontar-me a tot el que m’ha passat a la vida”, sosté. La pintura l’ha salvat, però el missatge que llança a L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall (fins al 19 de gener) no és el d’un jo individualista sinó d’un jo col·lectiu. “Allò autobiogràfic pot servir com a acte social i polític”, diu.

La paret frontal de la primera sala està ocupada per un gran panell de malformacions embrionàries. És un mosaic integrat per 39 olis en què l’artista homenatja els fetus condemnats a no existir i les dones que els duien als seus ventres. I en té d’altres, de capes de significats, que per exemple expressen la incomprensió que senten moltes dones a les quals la societat posa una creu perquè no volen o no poden ser mares. “De petites ja ens donen joguines perquè entenguem que hi ha una única maternitat”, denuncia Bonet.

En aquest llarg camí que ha fet per exorcitzar dimonis interns i externs, l’artista necessitava “desaparèixer”: fer tabula rasa del seu estil que tants èxits professionals li ha donat. No ha jugat a ser simplement una altra, sinó el seu propi enemic: els que exerceixen la violència, tant física com psicològica, contra les dones. Una violència que en el cas de les dones que perden els seus fills durant la gestació es perpetra de manera que elles acaben tenint un fort sentiment de culpabilitat: no s’han cuidat prou o són éssers defectuosos. Moltes pintures d’aquesta sèrie Bonet les ha creat amb el gest i la mentalitat d’un abusador. És a dir, maltractant la tècnica. En lloc d’agafar el pinzell, feia servir les mans amb virulència. Sovint també pintava amb els ulls tancats per no compadir-se del resultat. I corrompia les teles amb dissolvents. O les deixava assecar a la intempèrie. Hi ha una sala en què els quadres no estan ni penjats a la paret; recolzats a terra, es tapen els uns dels altres.

L’exposició té a favor una atmosfera. Juga amb la il·luminació, més fosca en les primeres estances; amb la llum dels quadres, que gradualment evolucionen del negre dels embrions mal formats al blanc de Júlia; amb fragments de la novel·la que ambienten sonorament el passeig, i amb evocacions d’altres creadores que han tractat el cos de la dona com un espai de lluites socials i polítiques. Bonet ha engendrat un tríptic visualment poderós en record de Pippa Bacca, l’artista que va ser violada i assassinada quan feia la volta al món amb un vestit de núvia en el que va concebre com una performance que propagués amor i pau. La tríada de pintures en què Bonet s’amara de la seva gesta i de la seva tragèdia no té títol. Només en té Júlia, en nom d’ella i de tantes altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia