El cordatge del cercle

Jean-Guihen Queyras va inaugurar aquest diumenge, 6 d’octubre, la temporada 2024/25 de l’Auditori de Girona. Es tractava d’un retorn esperat: amplament aclamat com un dels millors del món, el violoncel·lista francocanadenc ja havia visitat la sala de concerts de la Devesa el desembre passat, interpretant llavors les Suites n. 1, 4 i 5 de Bach. Faltava completar el cercle amb les restants tres peces (2, 3 i 6), les quals naturalment va discórrer en aquesta segona oportunitat, equipat amb el cordatge del seu magnífic instrument ‘Pietro Guarneri’ de 1729.

En el recital del darrer any, Queyras havia extasiat des del primer moment, amb el seu virtuosisme irresistible, contagiós, magnètic i pulsatiu. No obstant, d’aquesta vegada, sota una llum tíbia i intimista, el començament amb la Suite n. 2 va resultar marcadament més sobri, amesurat i recollit, com les predicacions de Diògenes de Sinope. El talent i les subtilitats eren manifestes, fent sonar el cello a modo quirúrgic, a vegades dolgut i himenòpter, però sota un imperi de despreniment i introversió.

Mogut per l’entusiasta reacció del públic, que pràcticament omplia el recinte, el concertista francòfon es va animar a una prestació més oberta i apol·línia de l’opus n. 3, que va instantàniament sonar més fluvial, lumínic i expressiu. El llenguatge anatòmic es prefigurava també més llibert i lluent, entronitzant l’entranyable amb amables detalls interpretatius, veïns als llindars de la transfiguració. En un ambient tan silent, és inevitable que s’escoli puntualment algun soroll de la platea, però una veu persistent d’un infant neguitós constituïa un rerefons segurament molest per bona part dels espectadors. Afortunadament, no va semblar afectar el músic ni la seva concentració.

Tant en aquest tram, com sobretot en la finalíssima n. 6, es diria que Queyras ordia i edificava, amb confiança i albir, els cements del seu propi barroc: les versions s’entregaven amb pols més lliure, tant a nivell de les transicions rítmiques, com de la èmfasis, les intensitats o fins i tot les volumetries. L’elegància fràsica desplegava una visió personalíssima, emancipada –i certament no exempta de cert apropiacionisme entotsolat–, però capaç en tot cas de degotejar la voluptuositat immanent a cada nota, fins extorsionar-les vers la transcenció ingràvida. Sota aquesta llum, Queyras posseeix (o és posseït per) una virtut única, totalitzadora i infinitesimal, màgica i pionera a la vegada, com el pensament heroic i aglutinador de Giordano Bruno.

La demostració de classe astrofísica va desencadenar una potent ovació de l’audiència, nimbada per incontenibles crits de “bravo”, als quals el cordofonista –nascut l’any 1967 a Montreal, però des fa dècades resident a Paris– va replicar amb una excelsa propina: partint d’una melodia tradicional ucraïnesa, va acabar desembocant en el arqui-famós Preludi de la Suite n.1, lliscant així –suau i irremissible– l’etern retorn, quasi místic, de la sublimitat.

Ara que ja no es necessita (si mai ha sigut el cas) caució ni aval, ens cal desitjar que la propera tornada de Queyras a l’Auditori gironí sigui per esgrimir i esbrinar un repertori més contemporani, i per tant més proper al nostre Kairós.