El sector de la crítica literària, des de fa massa anys, va perdent llençols a cada bugada. Cada cop hi ha menys mitjans i menys crítics, diguem-ne seriosos, dedicats a l’anàlisi de les novetats. I cada cop hi ha més novetats.
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) és un dels que encara defensen aquest fortí cultural mig desmantellat i, a més, és una de les veus més respectades de la crítica literària. Això sí, ell també col·labora a inundar el mercat de novetats. Ja posats, juguem-hi tots, naturalment.
Des del 1983 ha publicat uns 25 títols, entre narrativa, biografies i assajos. Ara presenta El rellotge verd (Anagrama), una estimulant barreja entre memòries i narrativa que segueix els passos que ja havia marcat a Les cuques (2020), Les hores noves (2022), La ciutat interrompuda (2001 i recuperada el 2019) i El barri de la plata (2018).
Un rellotge Benetton by Bulova oblidat en un calaix és la magdalena de Guillamon per engegar la maquinària de l’obra. I del rellotge. Amb un estil amè i desenfadat, amb l’impuls d’un riu amb un cabal elevat, sostingut i sense fer destrosses per allà on passa, l’autor ens passeja per tot de records –desenes de personatges, espais culturals i lúdics, conceptes, costums, marques de tota mena d’objectes...–, sobretot dels anys vuitanta. I amb un grapat de fotos. “Quins anys tan divertits. S’ha acabat la crisi del petroli, per tot arreu s’obren bars, la gent se’n fot de la política. Els joves volen ser escriptors experimentals, ser artistes, fer vídeos. Per una vegada les portes són obertes i a dins no hi ha res. Nova narrativa, art conceptual, periodisme pop: busca’t la vida.”
L’artista Pipilotti Rist afirma que vestim de negre perquè ens fan por el colors. No és el seu cas, ni ara ni als anys vuitanta...
Jo soc de colors, sí. Crec que el món s’ha anat fent avorrit, trist. Es veu molt en els cotxes. Els nostres pares tenien cotxes de colors. Aquest estiu, que vaig anar a Llançà, l’aparcament de la platja de Grifeu hi ha dies que sembla el d’un ministeri, tot són cotxes opulents i negres. Estic d’acord amb la Rist, sí.
Quan va escriure aquest llibre?
El vaig començar a escriure l’estiu de fa vuit anys. Em va sortir d’una manera gairebé torrencial, arran de l’anècdota que explico al llibre, que vaig recuperar un rellotge que pensava que estava fet malbé i només estava encallat. Quan va acabar l’estiu tenia el llibre molt avançat, però encara no estava enllestit, i la meva dona va patir un vessament cerebral. Després d’allò, la persona que havia escrit aquell llibre ja no existia, no podia continuar escrivint amb aquell to despreocupat i divertit.
Deu n’hi do...
Vaig estar sis anys sense tocar-lo i, passat aquell temps, vaig decidir que tornàvem a Llançà, amb cadira de rodes i el que fes falta. Un matí vaig anar al bar Felip, a la plaça de la Vila, i vaig seure a la mateixa taula on havia estat escrivint el llibre i vaig tornar a agafar el fil com si hagués anat el dia abans. És un llibre que he escrit ràpid, anant per feina, però amb una interrupció de sis anys.
El to és volgudament “despreocupat i divertit”, hi llegim. Ha fugit de la nostàlgia, oi?
Jo havia publicat El barri de la plata, que era un drama sobre una parella que s’estimaven molt però estaven molt mal avinguts i uns fills que corrien per allà fent el que podien. El rellotge verd vol ser una contrarèplica d’aquell, en què els fills s’han fet grans i viuen d’una altra manera. En una època, els vuitanta, que va ser més divertida que l’anterior i que la posterior. Era un moment en què hi havia oportunitats i un cert desmanegament de la societat. No estava tot tan estructurat i es podien fer coses, hi havia una certa alegria. Per això em va semblar que el to adequat era un to com de comèdia.
Més que una edat per escriure les memòries potser el que cal és tenir vivències per explicar. Vostè considera que ha viscut, en sentit ampli?
El vaig escriure com de broma, per això el subtitulo Memòries d’un nen gran, perquè ma mare sempre em deia que semblava un nen gran. Fa vuit anys jo no tenia edat per escriure unes memòries i per això són com una imitació d’un que escriu unes memòries, una paròdia. No crec que es puguin considerar unes memòries. És un llibre narratiu que explica una sèrie de coses però sense una voluntat memorialística, encara menys de passar comptes, que és per al que serveixen les memòries, normalment.
Va enfilant noms de gent de la cultura, de la política, de la premsa, però també mostra una part més o menys íntima de la seva infantesa... Un cop més demostra la seva capacitat com a observador.
La meva família tenia una fonda. Quan jo era petit anava molt bé però després va entrar ràpidament en decadència. Jo em passava moltíssimes hores en aquella fonda. Com que era el fill de la casa i hi havia molt poc personal, moltes tardes em tocava el que en dèiem «vigilar la porta». Estaves a la porta per atendre a qui vingués a prendre alguna cosa o per si passava algun viatjant o el que fos. Això em va aportar tres coses. Al costat de la porta hi havia una taula amb tot de diaris, el que compràvem nosaltres, que era el Correu, i després la gent comprava La Vanguardia i l’Avui. Em vaig tornar un lector de diaris bestial. No va ser casual que volgués entrar al món del periodisme.
I les altres dues coses?
La segona cosa és que em vaig acostumar a observar molt a la gent. I la tercera, i m’ha servit molt a la vida, és que vaig agafar destresa per tractar amb la gent gran. A la fonda venia molta gen gran i jo tenia molta facilitat per relacionar-me amb ells. I això em va despertar l’interès per la història. Hi havia gent que t’explicava històries impressionants i jo aprenia un munt de coses de tota mena.
Quina edat tenia?
Primer aprenies a recollir plats de taula, cap als onze o dotze anys. Després ja servies tu i, vigilar la porta, poc després. De fet, l’encarregat de la porta era el meu oncle, però li agradava molt jugar a les cartes i moltes tardes anava a jugar al casino amb guàrdies civils. Sempre em tocava a mi, estar a la porta...
I com es va plantejar l’estructura perquè resulti tan addictiva?
De seguida se’m va ocórrer una estructura que fos com una pel·lícula de pla-seqüència. Que tu comences amb aquesta tassa [assenyala la del cafè que està prenent], te’n vas a la cuina, parles amb aquella noia, surts, parles amb aquell home, sense talls, tot seguit. He volgut fer això, narrar una història contínua. Com als plans-seqüència de cinema, jo també sabia coses que passarien, tenia uns ganxos que sostindrien l’estructura, com el que explico del Miró o del Beckett...
Quan convé parla força d’algú o d’algun tema, com de la pel·lícula ‘Blow-up’, i altres cops va per feina. Ha tingut una llibertat absoluta, fa l’efecte.
El tractament és més literari que memorialístic. Per exemple, si hi havia un personatge que em resultava atractiu, m’esplaiava amb aquell personatge, encara que fos més important per mi que per al lector, com ara una cambrera maldestra que vam tenir a la fonda. En canvi, hi ha altres personatges que liquido amb dues pinzellades perquè vaig creure que ja era suficient. És una estructura que et permet fer el que vulguis.
Per anar trenant amb naturalitat noms, anècdotes, dades i dates, s’ha de tenir molta memòria...
Hi ha moltes historietes que he explicat als amics a quaranta mil bars! Tinc memòria, però més quan vaig començar a escriure aquest llibre que ara. [Riu]
Ha volgut fer un retrat generacional?
No. El llibre no està pensat per ser el retrat d’una època. En el fons és una novel·la de formació. La història d’algú que ve d’un món amb molt poques coses. La idea de ma mare del «quita y pon». «Fill, et compraré dos jocs de pantalons iguals perquè en tinguis de quita y pon». Era una mentalitat absolutament arrelada a la societat. No hi havia abundància. El llibre parteix d’aquí fins que arriba una certa revifada, els anys seixanta. I els anys vuitanta van ser com una reedició d’aquesta revifada i coincideix que el protagonista entra en el món cultural, que és l’ascensor social que li permet accedir a tot d’àmbits. Del món que provenia hauria estat impensable que pogués conèixer tot de gent, com ara al Joan Brossa, i accedir a ambients que quedaven lluny del Poblenou.
Diria que parla amb un cert orgull dels anys vuitanta...
Els vuitanta va ser un moment en què tot era molt mòbil i podien passar moltes coses. Barcelona era una ciutat molt petita. Ara potser passen coses extraordinàries però són menys visibles perquè la ciutat està molt fragmentada i hi ha molts sectors i molts mons que no es comuniquen, però en aquell moment sí que ho feien.
Com ara?
En aquella època, la Caixa va fer una exposició que es deia Joieria catalana contemporània i per posar-se les joies van triar la gent que destacava a Barcelona en aquell moment, com el Mariscal, en Carles Santos, la Carme Elias... Eren un món petit, sabies qui era tothom i te’ls podies trobar asseguts al tamboret del costat en qualsevol barra. Tenies la sensació que tot era fàcil.
Es penedeix de res?
De vegades he pensat que si en aquella època en comptes de ser tan tímid hagués estat una mica més embalat, què hauria passat, per exemple, si hagués conegut l’America Sánchez, a qui no vaig conèixer fins molts anys després? Aquestes coses canviaven el curs dels esdeveniments. Coneixies a algú i, en saber que escrivies, et podien fer algun encàrrec i podies accedir a un món que no coneixies. Era un moment en què hi havia moltes portes obertes. No ha tornar a haver un moment amb tantes portes obertes a la vegada.
Vostè era jove, cosa que pot influir en el punt de vista, oi?
Sí, i ser jove puntuava bastant. La gent venia de la cultura de l’antifranquisme i per poder explicar el que passava en el món del disseny, de l’art contemporani, de la música..., que hi hagués uns periodistes joves a la redacció anava bé, estava ben vist. No només a la redacció de l’Avui, on jo treballava aleshores, a tots els mitjans.
Parla molt de la premsa, és clar. Un altre món que ha canviat molt i a pitjor.
Vaig viure una època molt privilegiada en què, a més, es treballava molt poc. Arribava al diari a les dotze i es feia una reunió per saber de què parlaríem i després ens anàvem a dinar, amb els de la secció. Xerràvem de coses que tenien a veure amb el que fèiem però no específicament de feina. I la sobretaula es podia allargar fins a les quatre o quarts de cinc... Pujaves a la redacció i teníem tres pàgines per escriure, entre tots, que tancàvem tranquil·lament. A mitja tarda baixàvem a berenar i podies coincidir, per exemple, amb gent interessant com el Josep Maria Lladó, que era un periodista dels anys trenta... I a la nit, com a periodista tenies molts avantatges, perquè anaves convidat al Grec, a concerts, t’arribaven llibres... Era molt estimulant. Cada dia era diferent, cada dia passaven coses, cada dia coneixies gent...
Ara fem teletreball i, de nit, no sortim o, si ho fem, no sol ser amb la gent del sector...
Tots ens hem convertit en petites empreses, que penso que és una conseqüència de la precarietat, no tant del benestar. Tothom té els seus negociets. En aquella època tot era més informal. Igual anaves a veure al Brossa i et passaves la tarda amb ell perquè li venia de gust que l’anessis a veure. O te’l trobaves a la Filmoteca i parlaves amb ell. Era tot més accessible. Al llibre no surt gaire, però a l’època del Bikini hi anava tothom, en una escala molt controlable. Ho vivies amb una certa eufòria de ser conscient que estava passat alguna cosa, tot i que no sabies ben bé què.
Era una Barcelona petita i alhora moderna, no?
Barcelona es deia que era la capital del disseny, perquè el disseny era cosa de ciutats-estat, hi havia Milà, Copenhaguen, Barcelona... I no ha quedat res, de tot allò. Perquè era una fantasia, una il·lusió que va durar poquet.