Els somnis nodreixen la vida, però sobretot alleugen la pèrdua

Viure és somiar, però somiar és viure? Els somnis, aquest recurs al qual molts artistes recorren per conformar les creacions artístiques, centren una de les pel·lícules que presenten candidatura a la secció oficial competitiva, Daniela Forever, realitzada per un dels sospitosos habituals del Festival de Sitges, Nacho Vigalondo. L’autor de Cronocrímenes (2007) i Colossal (2016) torna a aquest festival on se sent tan ben acollit amb el seu primer llargmetratge en vuit anys, després de posar ofici cinematogràfic al servei de les sèries, amb un retrat emocional de la pèrdua i el dol. Com sempre, sinó no seria ell, arriscant-se i sense seguir els llocs comuns.

La seva vol ser una innovadora exploració dels somnis lúcids a través d’un noi, Nicholas (Henry Golding), que accepta participar en un assaig farmacèutic que li dona l’oportunitat de controlar els somnis i així accedir a recuperar la seva xicota, Daniela (Beatrice Grannò), que ha mort en un accident. Com és fàcil de preveure, res anirà per on ell creu o voldria. Vigalondo reconeix prendre com a referents l’herència visual de Lynch i la narrativa de Charlie Kaufman per partir d’un punt de partida que el públic recordarà fàcilment, la pastilla de Matrix, que el portarà a experimentar alteracions de la realitat que recorden a les que patia Di Caprio a Origen (les arquitectures aquí son més fluïdes).

Si bé la premissa és prou captivadora, i donaria per a un capítol de Black Mirror, el director càntabre no acaba d’ensortir-se’n amb tanta complexitat imaginativa, per bé que hi va haver un nombrós grup de la crítica especialitzada i del públic que n’ha aplaudit l’esforç i el resultat.

També al voltant de la pèrdua i el pes insuportable del dol gira la francesa Meanwhile on earth, de Jérémy Clapin, cineasta que va estar nominat a l’Oscar a la Millor Pel·lícula d’Animació per ¿Dónde está mi cuerpo? amb aquesta tampoc convencional proposta de ciència-ficció bizarre, en què la germana d’un astronauta del qual mai més s’ha sabut res i que resta perdut a l’espai rep el contacte d’una forma de vida extraterrestre que li proposa fer un intercanvi: quatre humans pel seu germà. El problema és a qui ha d’escollir per a sacrificar-los. Estranya? Molt.

Canina (Nightbitch) i A different Man són algunes de les apostes nord-americanes per aquesta edició. La primera, una al·legoria sobre l’alliberament femení dels opressius rols de gènere, es perd pel camí del seu discurs que no acabes d’entendre (segurament serà perquè només tinc una neurona i no pas perquè això que es converteixi en una gossa és anecdòtic). La segona, és d’aquelles obres que o bé adores o bé l’odies. Un servidor és dels segons, no sé si perquè després de veure quatre pel·lícules la cinquena es va fer bola o perquè el protagonista és insuportable per molt home elefant que sigui. Que es dupliqui amb un alter ego encara més insofrible que ell, tampoc hi ajuda. Un altre imitació de l’univers Kaufman que alguns espectadors, bastants a Sitges, van aplaudir mentre es rascaven la barba i es posaven bé les ulleres de pasta.

I traient la banya d’entre tanta manada, va sorgir Animale, d’Emma Benestan, un estimable thriller de to etnogràfic i naturalista que aprofita per mostrar les costums de la regió francesa de La Camarga relacionades amb les curses de braus (allà no els maten sinó que uns corredors els persegueixen i es deixen perseguir) i introduir un mite de la dona-toro. Aquesta dona, Namja, que viu en un mon d’homes, no només pren estima pels animals que l’envolten sinó que es venjarà d’aquells qui els fan mal. Un aperitiu costumista i aquí sí partidista a favor de l’animal mentre esperem que s’estreni el documental d’Albert Serra premiat a Sant Sebastià, Tardes de soledad.

I parlant de documentals, destaca el projectat al Cinema Escorxador, un dels nous espais del festival donat el tancament per reformes del Cinema Retiro, titulat The last sacrifice, de Rupert Russell. Parteix d’un crim que va tenir lloc l’any 1945 a Warwickshire, Anglaterra, i narrat en to de true crime examina tant els estranys detalls del cas (que està per resoldre i hi ha qui el relaciona amb un tema de bruixeria) com la influència que va tenir a The wicker man (Robin Hardy, 1973), títol emblemàtic del cine de terror que va marcar un abans i un després al subgènere del folk horror que ara viu un moment dolç.

En el mateix emplaçament, aquests dies (diumenge que ve encara queda una sessió) hem pogut veure també 'Bone Lake', un 'sexthriller' molt entretingut que juga amb el terror i l'humor negre per travar un embull de sexe, vídeos i mentides en el qual s'embolica una parella que només volia passar un cap de setmana romàntic en una casa llogada. Maddie Hasson de 'Maligno' és una de les protagonistes d'aquest endimoniat thriller en què les aparences enganyen, sobretot quan descobreixen que la mateixa mansió està reservada per una altra parella inquietant i decideixen a contracor passar el temps juntes. Així, el que comença com una escapada romàntica acaba sent un malson on només el més fort podrà sobreviure.