El cas Lluís Homar, a la catalana

La polèmica estival ha agafat de ple la renovació de Lluís Homar a la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC). Determinats artistes, disconformes amb la renovació, van esbombar unes irregularitats formals sobre els cobraments com a actor en les produccions del CNTC. Com que el reglament intern impedia que Homar figurés en la nòmina com a intèrpret, van buscar-li altres càrrecs compatibles, com ara dramatúrgia o direccions. És evident que la fórmula administrativa no era gens correcta i que potser es podria valorar la necessitat d’aquest sobresou a la direcció artística de la companyia. Què opinen les direccions dels teatres públics a Catalunya? Què succeeix, cas per cas? En quin racó queda el sentit comú per resoldre un problema que el genera el sistema i que, en comptes de corregir-lo, s’atreveix a pervertir-lo? Aquestes són reflexions calmades, del cas Homar, a la catalana.

Àngels Margarit és directora del Mercat de les Flors des del 2017. El contracte la privava, fins ara, de continuar sent coreògrafa, una labor que ha desenvolupat a través de la seva companyia Mudances, des de 1985, fins que va accedir al càrrec. La companyia estarà inactiva, fins que Margarit deixi el Mercat, el 2025. Només li han concedit la possibilitat de programar-la, la temporada que ella prepari pel 2025/26 i en què ja hi haurà algú que l’haurà substituït. Margarit entén que és l’única manera, a més, perquè, si ella es dediqués a assajar es quedaria per fer la feina de direcció del Mercat: no té qui la substitueixi. Ella, però, assegura: “No em queixo.” Era conscient de les condicions de la feina i l’ha assumit. Ara, entén que l’equip de direcció hauria de ser més ampli per no desaprofitar la vessant artística dels seus membres.

Carme Portaceli és directora artística del TNC des del 2020. Ella, segons les bases del concurs que va guanyar per accedir a la plaça, pot fer una direcció per temporada i la compensació ja està inclosa en el sou. Portaceli recomana emmirallar-se “en l’Europa que aspirem a ser”. La varietat és gran. Hi ha direccions de teatres que, fins i tot, no pateixen les exclusivitats del TNC: entenen que dona prestigi que una direcció pugui treballar més enllà del que s’autoencarregui. Tot i això, Portaceli apel·la a la racionalitat. És molt bo que una directora escènica assumeixi el paper de directora artística perquè pot aportar un relat a tota la programació. Si una direcció artística veta l’escènica (com al Mercat de les Flors) es malmet un dels principals motius pels quals s’ha triat la persona. De fet, com Homar. Si se’l va triar va ser, sobretot, pel seu pes com a intèrpret. Obligar-lo a tancar-se a la direcció era desaprofitar la carta que millor podia jugar per situar el CNTC en el lloc més alt de prestigi possible. Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, ho justificava en una entrevista a aquest mitjà , fa unes setmanes.

Víctor García de Gomar és director artístic del Liceu des del 2019. Estarà en el càrrec fins al 2027. És un contrastat gestor cultural que va associar la seva candidatura a la invitació d’Àlex Ollé com a artista convidat. S’havia previst que durant aquest període Ollé presentés dues reposicions al Liceu i es fessin dues estrenes. El daltabaix de la covid ha obligat a corregir la previsió i a més de l’òpera estrenada, recentment, Lady Macbeth de Msensk, de Dmitri Xostakóvitx, es farà una tercera reposició. Hi ha emparaulada una altra estrena més enllà del període de direcció de De Gomar. Pel director artístic, la clau és trobar “la mesura” que equilibri oportunitats.

Julio Manrique, nou director del Lliure, no ha pogut atendre la nostra consulta perquè, precisament, estava dirigint la seva primera producció, La gavina. En les bases del concurs estipulava que al seu sou com a director del Lliure es podia complementar en fins a un màxim de 25.000 euros bruts per a tasques professionals (direcció, interpretació, escenografia, dramatúrgia...) per a un màxim de dos espectacles per temporada. Les condicions es van ajustar molt en el darrer canvi d’estatut, arran de la dimissió de Lluís Pasqual. Ara Homar ha patit un pedregar semblant.En canvi, les institucions que avalen les direccions rara vegada en surten esquitxades.