Va debutar en el Festival de Jazz de Barcelona quan tenia quinze anys, com a part d’un espectacle instigat per Joan Chamorro al Palau de la Música en què també prenien part Andrea Motis, Eva Fernández i Magalí Datzira, tres altres joves talents sorgits de la Sant Andreu Jazz Band. Deu anys després, Rita Payés (Vilassar de Mar, 1999), convertida en una de les artistes catalanes més internacionals, protagonitza el Retrat d’Artista de la 56a edició del festival, plasmat en cinc actuacions en formacions diferents.
Com veu la Rita del 2024 aquella Rita que, amb 15 anys, debutava en tot un Festival de Jazz?
Recordo tenir la algunes coses ben clares, tot i que encara no els posava nom. Sentia, com ara, que la música era com un joc i, en certa manera, començava a veure inevitable dedicar-m’hi, ja que sempre he pensat que, sense la música, no sabria gaire què fer. Noto, però, que tinc més inseguretats ara que abans. Hi ha coses de la indústria musical que aleshores desconeixia i que ara em semblen una merda: com se suposa que t’has de mostrar, com se suposa que has de comunicar... Coses que no saps si les fas perquè realment les vols fer o perquè t’han dit que toca fer-les.
Manté, però, aquesta condició tan singular de cantant i... trombonista.
Sí, sento que la veu ha anat agafant cada vegada més pes, segurament perquè també n’ha anat agafant la meva faceta de compositora de cançons. Però mai no he fet un bolo
sense el trombó, i em continuo sentint molt estranya si no el tinc a prop.
Parli’m dels cinc concerts d’aquest ‘Retrat d’Artista’.
Lucia Fumero [amb qui tocarà fent duo avui a La Paloma] m’ha ensenyat molta música sense ni tan sols adonar-se’n. La vaig conèixer a l’Esmuc i des del primer dia vam connectar moltíssim. Qualsevol oportunitat per tocar juntes és sempre una celebració. Maria Schneider [que dirigirà la Classijazz Big Band, amb Payés de convidada, el 6 de novembre a Paral·lel 62], d’altra banda, és un ídol des del dia que el meu pare em va dur a veure-la al Palau, en un concert, també, del Festival de Jazz. Em vaig quedar adormida perquè era molt petita [riu], però aquella cabellera rossa, i el so tan potent de la seva banda, no l’he oblidat mai. El Petit Ensemble [4 de desembre, La Paloma, amb Anggie Obin, Miguel Villar, Toni Vaquer, Horacio Fumero i Enric Fuster] és un grup de músics que m’encanten i als quals he posat a tocar junts. Faré també un concert amb La Camerata Penedès [19 de desembre, Palau], que em van proposar fer El amor brujo, una barbaritat d’obra. Com en tantes altres coses vaig dir “sí” de seguida perquè no he tocat mai amb una camerata i em peta el cap només de pensar-hi, però ara penso: “Ostres, Déu n’hi do, on t’has ficat, no?”. De camino al camino [24 de gener, Teatre Auditori Sant Cugat], finalment, es basa en el meu últim disc i està concebut com una mena de conte, amb petites històries sobre coses que m’agraden, m’emocionen o em preocupen. Fa un any que el rodem i quan miro a l’escenari i hi veig tots aquests músics, inclòs un quartet de corda, interpretant les cançons que vaig compondre, encara m’emociono...
El mes passat va gravar un vídeo per a la cèlebre sèrie de concerts ‘Tiny Desk’, als Estats Units. Com és aquest diminut espai per on han passat tantes estrelles de la música?
És una oficina petitíssima que podria estar a Diagonal Mar! [riu], però la idea de gravar-hi concerts és realment molt efectiva. Vam notar que els feia il·lusió que hi anéssim, i jo pensava: “però si aquí hi heu tingut els més grans!”.
Andrea, Eva, Magalí, Rita... A aquella generació que Joan Chamorro va presentar fa deu anys sembla que li estiguin anant bé les coses. Què creu que manteniu en comú?
Som totes dones, amb la qual cosa veus que, tot i queda molt, potser comencem a anar pel bon camí. Ara bé: sento que això de ser “dona i jove” és un reclam del qual ens n’estem beneficiant una mica. I m’agradarà veure on quedem quan alguns deixin de valorar-nos pel gènere i l’edat. Hi ha dones artistes més grans que són els nostres referents i mereixen oportunitats!”.