Les arrels són en femení

MARIA ARNAL

Guardonada, junt amb Marcel Bagés, i quan ni tan sols havia publicat encara el primer disc, amb el premi Ciutat de Barcelona 2016 per la seva “revitalització del patrimoni oral”, Maria Arnal (Badalona, 1987), que precisament va reclutar Tarta Relena per a la gira de Clamor, s’ha convertit ja en un referent per a tota una generació d’artistes capficats a unir tradició amb noves eines digitals. Amb el seu projecte amb Bagés aparentment liquidat, Arnal, que va donar-se a conèixer reinterpretant cants de batre, jotes i músiques ibèriques de tradició oral obtingudes tant de la Fonoteca Valenciana com dels enregistraments que l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax va fer l’any 1952 a Mallorca, ha dedicat grans esforços els últims anys a investigar sobre intel·ligència artificial. Des de fa tres anys, i en diferents espais, fa la seva pròpia versió del Cant de la Sibil·la el dia més fosc de l’any.

MARALA

Selma Bruna (Sant Cugat del Vallès), Clara Fiol (Palma) i Sandra Monfort (Pedreguer) comparteixen un projecte que, segons han manifestat sovint, fa servir la tradició com a “força d’innovació” i que té la música electrònica com a ingredient determinant. Després d’un primer disc l’any 2020, van rebre un munt d’elogis l’any passat amb Jota de morir (Propaganda pel Fet!, 2023), fruit d’una investigació sobre la mort en la música tradicional que les va portar a escoltar des de balls de vetllatori del País Valencià fins a cançons de mort de les Balears.

ANNA FERRER

Instruïda a Coetus, una orquestra de percussió ibèrica fundada pel percussionista Aleix Tobias que ha tingut un paper força destacat en les carreres, també, de Judit Neddermann, Rusó Sala i Carola Ortiz, la menorquina Anna Ferrer (1993) ha brillat els últims anys tant en projectes més aviat tradicionals (Tel·lúria, un homenatge a l’illa on va néixer) com en d’altres més electrònics (Krönia). Amb la gironina Paula Grande va compartir un disc inspirat en el cançoner en línia del Càntut i, aquest últim any, ha fet tàndem a l’escenari amb el pianista també menorquí Marco Mezquida.

JÚLIA COLOM

La irrupció de noves veus folk els últims anys a les Illes es posa de manifest, també, i sobretot, en Júlia Colom (Valldemossa, 1997), amb un únic disc publicat l’abril de l’any passat, Miramar (La Castanya), que ja es comença a tenir en compte com a veritable referència d’aquesta nova escena de cantants. “Crec que les músiques d’arrel s’estan començant a reivindicar després de dècades d’estar una mica adormides i s’estan revalorant”, comentava aquest estiu Colom al periodista d’El Punt Avui Xavier Castillón. “No és un fet aïllat que jo faci això, sinó que forma part d’un moviment més gran.” Colom, que cantava la Sibil·la amb només 6 anys i té, com la majoria d’aquestes cantants, Maria del Mar Bonet entre els principals referents, ha actuat ja en països com ara l’Índia i els Estats Units i té un segon disc a punt de publicar.

JOANA GOMILA

“Cada generació té la necessitat de jugar amb la tradició”, comentava Joana Gomila (Manacor, 1982) a l’autor del present article amb motiu de la publicació, l’any 2020, de Paradís (Bubota Discos), un disc en què reflexionava sobre la seva condició insular amb l’acompanyament, als teclats, samples i sintetitzadors, de Laia Vallès, amb qui, recentment, ha inaugurat Suralita, un espai de creació i experimentació artística als afores de Manacor. Autora, també, d’un disc de debut igualment remarcable, Folk souvenir (2016), Gomila s’ha convertit en una referència indefugible quan toca parlar del que s’ha cogut els últims anys a Mallorca en els terrenys del folk. “La meva àvia paterna cantava i, a mi, m’encantava estar amb ella, ja que cada cop que la veia descobria una cançó”, recordava en l’entrevista. “Recordo anar-hi de ben petita amb llibretes i gravadores de casset per retenir el que cantava i, després, poder-ho aprendre.”

JOANA DARK

Una altra Joana, però en aquest cas de Barcelona i com a alter ego d’Ariadna Rulló. Tot i la seva encara curta trajectòria, Joana Dark, amb una mirada feminista, electrònica i contemporània, ha sorprès els dos últims anys amb La lireta, un treball produït per Arnau Vallvé (Manel) en què passava una de les obres més importants de l’etnòleg i folklorista Joan Amades per un sedàs de beats i sintetitzadors, i Lo secà (The Bass Valley, 2024), amb el camp i la vida humil de les Terres de Ponent, aquesta vegada, com a objecte de treball.

LA MARIA

Una altra veu que ha irromput recentment és La Maria, nom per a l’art de la valenciana Maria Bertomeu Soria (Oliva, 1998), autora, l’any passat, d’un també apreciable disc de debut: L’assumpció (Propaganda pel Fet!). La Maria es va donar a conèixer a les xarxes quan va viralitzar una versió seva d’Arranquen vinyes, popular d’Alcàsser, i a finals de l’any passat va prendre posició contra l’arribada de la ultradreta al govern valencià amb una reeixida adaptació al valencià de Gall roig, gall negre, de Chicho Sánchez Ferlosio.

MAR GRIMALT

I, com a exemple, finalment, que l’onada no s’atura i que, per a algunes cantants, Maria Arnal i Tarta Relena són ja grans referents, Mar Grimalt, una (altra) veu de Mallorca que es va donar a conèixer quan, l’any 2021, va endur-se el Concurs Sons de la Mediterrània. Nascuda l’any 1996 a Felanitx, va debutar amb Espurnes i coralls, un disc produït per les abans esmentades Joana Gomila i Laia Vallès en què entremescla la seva veu amb els sons d’una fàbrica familiar de vibrats i pretensats.