“Hi ha més por d’entrar a un museu que a una església”

Vostè, lector, és dels que entren a un museu amb pànic de sentir-se un ignorant? Potser és dels que abans de visitar una exposició devoren les informacions que se n’han publicat a la premsa per fer-se una idea del que s’hi trobaran i acaben amb el cap com un timbal? I, un cop a dins, és dels que tenen la rara sensació que els estan portant per les sales com en una mena de cotxet de nadó perquè no es perdin cap capolavoro, aquelles obres que seria imperdonable que no veiés, fotografiés i pengés a les xarxes socials? Si la seva relació amb l’art pateix alguna –si no totes– d’aquestes decebedores situacions, No pensis, mira (Nous Quaderns d’Anagrama), de l’escriptora i periodista Mercè Ibarz (Saidí, 1954), és el seu llibre.

Un llibre insòlit que parla d’art arran de terra amb elegància (no és incompatible!), sense fullaraca de significats sagrats de les obres i que no tracta els amants d’això que els homes i les dones venen fent des dels inicis dels temps com criatures en un parc de jocs infantils. Ibarz, lúcida i mordaç a parts iguals, hi descarrega la seva experiència personal amb esquitxos de la seva trajectòria professional, la de tota una vida escrivint cròniques i reportatges d’exposicions i fent classes. Res que no surti també en una conversa de bar, i que condensa bé la frase “això és massa complicat per a mi.”

Els complicadors de la cosa existeixen, i que bé que els assenyala Ibarz, però primerament dona un consell tan bàsic com alleugeridor als espectadors de l’art: que es refiïn dels seus ulls. “Dels ulls i del cor, que van a la mateixa hora. Després ve el cap. El més important és la curiositat per allò que ens captiva. S’ha de fer cas d’aquest xoc sensorial. És com quan coneixes algú que t’atrau i tens ganes de saber més d’aquesta persona”, raona.

Ella aquest terratrèmol interior el va sentir per primera vegada amb quinze anys en una projecció de diapositives. Presa del color fosc de la dictadura, va quedar colpida per una reproducció minúscula de L’habitació vermella, d’Henri Matisse, amb el seu viu cromatisme. A una vaileta de poble sense uns pares que l’haguessin portat mai de passeig per les galeries de Consell de Cent, aquella aparició li va canviar la vida.

Sí que estava bregada a veure cinema, i vet aquí la diferència clau. “Per què tots tenim un gust i un criteri decidit en cinema? Doncs perquè en veiem des de petits. És un feix d’experiències que queden dins del nostre cos. L’art no és il·legible: se n’ha d’aprendre la lletra. Com? Veient-ne més. L’art contemporani és més complex, sí, i a molta gent la deixa desconcertada i perplexa. Es pot definir millor la nostra època? Però si estem constantment desconcertats i perplexos! El que m’irrita és que els artistes d’avui estan fent més denúncia que el periodisme.” 

Per tenir una mirada neta, però, cal fer un esforç. Un sobreesforç, perquè les palles mentals que ens hem fet entre tots amb l’art no són tan fàcils de trampejar. “Només amb consciència ho pots aconseguir. Has d’agafar una actitud budista. Mira l’obra i deixa que l’obra et miri a tu. Perquè tu n’ets l’amo, tant si t’agrada com si la rebutges. L’obra no pertany a l’artista; ni la fa, segons Marcel Duchamp”, sosté Ibarz.

L’escriptora i periodista es rebel·la contra els que embruten la nostra mirada. “Ens la intoxiquen dient-nos què i com hem de veure.” “Molts textos de sala són, d’una banda, promocionals i, de l’altra, autoritaris. Hi ha més por d’entrar a un museu que a una església. El museu transmet autoritat, i una autoritat que et pot castigar. Si no penses com et diu que has de pensar, et suspendrà.” Ibarz creu que el periodisme cultural està fallant. “Poques vegades llegeixo crítiques d’exposicions. Una exposició és un artefacte narratiu i, sobretot en les grans exposicions, et poden donar gat per llebre. S’ha de dir el que no està bé, per respecte als visitants.”

Referents

No pensis, mira és una frase manllevada al filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, en un altre context que no tenia res a veure amb l’art, però sí amb la necessitat d’enfrontar-nos a la realitat sense mediacions interessades. L’assaig d’Ibarz, que es presenta aquest dimecres (19 h) a la llibreria Alibri de Barcelona en una conversa de l’autora amb l’escriptor Eloy Fernández Porta, s’encomana a un altre pensador, i aquest molt més proper, Arnau Puig. La periodista de Saidí el recorda en la seixantena en les rodes de premsa de les exposicions. Tot un mite de Dau al Set que havia rescatat l’avantguarda artística catalana després de la Guerra Civil continuava al peu del canó, enfangat amb els redactors de base novells, i hi va continuar estant fins poc abans de morir, nonagenari. “No venia a fer-se el saberut, sinó a compartir coneixements amb les noves generacions. Jo era jove i anava perduda. Ell i un altre veterà, el poeta visual, crític d’art i periodista Josep Iglésias del Marquet, al qual també em trobava sempre, em van salvar.”

“Mai van perdre la curiositat”, rebla Ibarz. La curiositat, la clau de volta per tenir un vincle íntim amb l’art.