“Martin Scorsese em va dir: «No toquis ni un fotograma»”

Entre altres coses és la raó per la qual faig cinema, és la meva referència des de l’adolescència. Ens vam conèixer en persona quan li van donar el Princesa d’Astúries de les Arts, no recordo l’any [el 2018]. Em van demanar que li fes una entrevista per a la indústria i ell havia vist totes les meves pel·lícules. En va parlar de manera molt amable i entusiasta i li va agradar molt l’entrevista. Vam congeniar, vam connectar, i em va dir que li enviés el següent que fes. Jo estava preparant El amor en su lugar i em van escriure de la seva oficina al cap d’uns quants mesos demanant-me com anava aquest muntatge. Els vaig dir que l’estava acabant i em van dir que a Marty li encantaria veure’l. Li dic Marty perquè ell m’ho demana, perquè és com l’anomenen treballant. Passava el mateix amb De Niro, que al set li dèiem Bob perquè ell ens ho demanava, però així que se n’anava el deixaves d’anomenar Bob perquè no et creies mereixedor [el 2013 va protagonitzar la seva pel·lícula Luces rojas]. I li vaig enviar el muntatge d’El amor en su lugar a Nova York, era el període del confinament. Li va agradar moltíssim, va demanar parlar amb mi, vam estar parlant unes hores per Zoom i em va dir que el tingués al cas dels meus futurs projectes, cosa que vaig prendre com un simple comentari amable.

Sí, un temps després em van escriure una altra vegada de la seva oficina dient-me que els agradaria molt saber si tenia alguna cosa en cartera i li vaig dir que estava dubtant entre dos possibles projectes i que li enviaria el que creia que probablement fos la següent pel·lícula, que era Escape. I va reaccionar en quatre dies, em va dir que li semblava que el guió no s’assemblava a res, que tenia un to absolutament únic i que li agradaria molt formar part de l’aventura i ajudar que fos possible una cosa impossible com el que el guió semblava plantejar.

No, no va ser al rodatge. Jo li enviava material ja des del rodatge, després el muntatge, també li enviava determinades seqüències i finalment, òbviament, el muntatge final, sobre el qual vam tenir una conversa magnífica. És un home d’una extrema prudència i amabilitat, i enormement respectuós amb el treball autoral, així que no fa notes, les famoses notes de Hollywood, sinó que fa preguntes i es disculpa una i mil vegades abans de fer-les i després d’haver-les fet. I el seu comentari final va ser: “No toquis ni un sol fotograma.” Així que, en el moment que va beneir el muntatge, jo vaig pensar: “Ja està, ara això anirà bé o malament, però el gran mestre ha donat la seva benedicció.”

Segur que no fa miracles, però òbviament es presta atenció d’una altra manera i, si ell apareix, no només com a productor executiu, sinó en aquest cas presentant la pel·lícula, que és una cosa que fa en molt escasses ocasions, sona una campaneta i tots mirem cap on sona durant un instant. Però no hi ha miracles, la gent ha de reaccionar a la pel·lícula, que proposa el seu propi Tourmalet i que se la juga i pren riscos. Així que les reaccions seran les que la pel·lícula produeixi, no les dels cognoms que surtin al cartell.

La novel·la és molt diferent de la pel·lícula. Em semblava que tenia una premissa poderosíssima. Vaig llegir la novel·la fa uns vuit anys, l’autor em va enviar el manuscrit molt abans que es publiqués i li vaig dir que m’agradava molt, però que no veia possible adaptar-la al cinema tal i com estava escrita, que funcionava al món de la literatura, però que això, traslladat al món del cinema amb certa literalitat, s’hauria convertit en una mena d’informe fred. Molt interessant, molt reflexiu, amb molta foscor i humor, però també amb una vocació gairebé científica. I anys després, vaig tornar a parlar amb ell i li vaig dir que no m’havia abandonat aquella història, que seguia al meu cap. Seguia pensant que era inadaptable, però li vaig demanar si em permetia trair-la. Pensava que podria respectar profundament el seu esperit disruptiu. Això sí, calia remuntar una muntanya molt complicada, era una pel·lícula gairebé impossible de fer perquè a priori no hi ha ningú allà fora agitant bitllets perquè vulgui fer una història així, però si em permetia prendre aquesta premissa i portar-la a un altre lloc, estava disposat a comprar-me uns grampons i un piolet i iniciar l’escalada. I així va ser. Té gràcia perquè quan va llegir el guió, que li va agradar molt, em va dir: “Gràcies per respectar el títol!” El personatge és un altre: a la novel·la, és un noi de 18 anys amb Asperger que ha estat educat al marge de la societat i un dia és tornat a la societat. A la pel·lícula, és algú de trenta i molts anys, trencat, que vol baixar del món i deixar de prendre decisions. Els personatges són uns altres, els diàlegs són uns altres, la història és una altra, però la premissa és la mateixa d’Enrique i és poderosíssima. I aquest ADN càustic i lluminosament pessimista hi és des de les primeres pàgines i he intentat honrar-lo a través de la història de la pel·lícula.

És tal com dius, a la novel·la el protagonista és Asperger, i Enrique Rubio ho és, està diagnosticat i, efectivament, per a ell aquesta reclusió a la seva closca és la salvació. Però a la pel·lícula no és així. Hi ha trets, però mai no s’identifica el personatge com a Asperger. Amb Mario Casas mai tractem el personatge com un Asperger, però sí que en té trets. A mi el que m’interessava precisament de convertir l’enclaustrament en seguretat era transposar-lo al món real i adjudicar-lo a algú que no té cap mena de trastorn en absolut ni està en cap espectre, almenys de forma òbvia. La idea era arribar a una altra dimensió, perquè la veritat és que molta gent voldria dimitir de prendre decisions i moltes vegades hem sentit el desig de deixar de responsabilitzar-nos de les coses. En aquest sentit és gairebé el revers de Buried, on teníem la història d’un home que volia sortir d’una caixa. Aquí tenim la història d’un home que vol entrar en una caixa. I suposo que el que intento dir-me és que si surts d’una caixa sempre és per entrar a una altra.

És una lectura per a l’espectador, perquè la pel·lícula és una gran pregunta que no ofereix respostes. Personalment no estic interessat que em donin lliçons ni que em sermonegin, i per tant, no tinc cap interès a donar lliçons a ningú. I crec que deixar la pel·lícula oberta a la interpretació de cadascú és una manera de respectar l’espectador, que gestionarà aquesta informació a la seva manera. Tinc la sensació que quatre persones que vagin juntes a veure Escape sortiran dient coses diferents de la pel·lícula i amb una opinió diferent sobre el personatge. Encara més, crec que probablement cada espectador canviarà la seva opinió sobre el personatge diverses vegades fins i tot al llarg del metratge.

Sí, sí. És curiós perquè fa coses que no ha fet mai, però alhora, veient la seva feina, vaig sentir que es llençaria des del pis que li demanaria que es llencés. I que ho faria amb confiança, perquè és molt bon actor, però a més és un guerrer i adopta veritables riscos. És molt valent com a actor i es fica a fons als tolls, una vegada que es compromet. I aquest és un personatge molt difícil de manejar, perquè té unes percepcions molt entumides. El món gairebé és un lloc de sons mitigats en què la seva obsessió s’obre pas com un tall. I a més té un objectiu que és allò amb què la societat castigaria qualsevol i per tant no és manipulable. La presó funciona molt bé com a amenaça i finalment com a càstig. Però si algú hi vol anar, què fas amb aquesta persona? Com la quadres? No hi ha cap manera. I vam decidir treballar el personatge sense etiquetar-lo mai, sense adjectivar-lo mai, sense donar més respostes del compte. No li vaig fer una història sobre el seu passat, sinó que vam treballar gairebé des de la pròpia veritat del cos. I es va anar cada vegada submergint més i més en aquesta veritat.