Llibres
Antoni Veciana
Novel·lista
“Així com Nicolau es refugia dins l’aigua, jo ho faig dins l’escriptura”
Els accents, les variants, atorguen la riquesa a una llengua, l’oralitat particular, els girs lingüístics locals, com s’anomena la mateixa cosa a les diferents parts del territori. Però, lamentablement, el més habitual és ocultar o dissimular aquest accent, passar-se al català estàndard. La prepotència del centralisme té unes urpes llargues i esmolades.
Antoni Veciana (Reus, 1977) també ho fa, no parlar tarragoní –com ell en diu– si no és amb altres tarragonins. La sort és que a la seva literatura ho compensa amb una llengua rica, potent, imaginativa, com va mostrar a la seva novel·la de debut, Nicolau (2022), i ara ho ha tornat a fer a Dolça a la Torre de Fang, totes dues publicades per La Segona Perifèria.
Veciana és funcionari, dedicat a la gestió cultural. Va ser col·laborador d’El Punt, des del 1999 fins al 2022. És filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur. I nedador. Cal suposar que dins de l’aigua va crear Nicolau. Esperem que no hagi estat colgat de fang existencial per escriure Dolça a la Torre de Fang.
La novel·la relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Ressegueix el destí de la comtessa des que abandona el paradís terrenal de la Provença fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya del segle XII.
Aquest recorregut vital està acompanyat –sovint fa l’efecte que acompanya– per tot de llegendes i rondalles que Veciana fa encaixar en la narració amb naturalitat. Hi llegim textos amb la violència, la foscor, les traïcions, l’erotisme, la fantasia i l’oralitat trobadoresca pròpies de les rondalles.
Si Antoni Veciana va escriure Nicolau amb aigua de mar, ara utilitza “el fang, la sang i la pols del camí per convertir Dolça de Provença en la primera dona catalana immortal”.
En algun moment, més que amb paraules, sembla que crei personatges i històries amb fang... Per què tant de fang, al llarg de l’obra?
Nicolau el vaig voler fer amb l’element de l’aigua i Dolça amb el de la terra. Dins del fang no veus el que hi ha fora. Els personatges que faig són com gòlems amb fang als ulls i els costa veure-s’hi. Els vaig modelant fins que tenen la visió clara, que és quan surten del fang, com a les llegendes mítiques. El fang és un element primordial.
Com és que va decidir escriure una biografia de Dolça de Provença? La narració és molt imaginativa però manté força rigor històric, oi?
El segle XII té molts buits i això et permet ficcionar molt, perquè els historiadors, lamentablement, no han pogut accedir a gaires referències escrites i moltes coses se suposen, i això et dona marge per inventar, no pas per fer novel·la històrica, que no és el que vull fer. He intentat que sigui versemblant, no maltractar la història, però és un període amb molts fets que no se sap si van ser blancs o negres i jo els hi dono el meu color.
I per què va triar aquest personatge en concret?
Vaig llegir que Joan Amades ubicava La llegenda del cor menjat [adaptada cap al final de l’obra] a la Torre de Fang de Barcelona. Jo ja volia treballar amb fang, i que et brindin una història d’enveja, gelosia, odi i sexe, en un lloc que és de fang m’anava com anell al dit. Dolça de Provença, una dona que era comtessa i que va haver de renunciar al seu comtat per casar-se amb un senyor de la guerra, em donava molt de joc.
Tècnicament com ho va crear? Ho prepara tot abans? Suposo que reescriu molt...
La veritat és que primer ho haig de tenir tot encaixat al cap, després escric molt ràpid i reescric molt poc. Un cop tinc dos o tres capítols que em donen el to uneixo les peces pensades i ho escric en unes quantes setmanes. Escric com qui explica una història. Quan explico contes a les meves filles acabo molt cansat, perquè has d’anar modulant. Miro d’escriure seguint el mateix procés. I quan escric, també em canso.
Ha volgut escriure una obra d’empoderament? La Dolça guanya guerres, és menystinguda pel marit i “deixa de ser comtessa per no ser més que un animal que pareix, com totes les bèsties femelles”.
Sí. Era un dels temes que volia escriure, l’empoderament femení i de persones oprimides que no se senten felices. Les persones opressores normalment són homes i les oprimides dones, per tant és empoderament femení, però també de persones que tenen una vida que no paga la pena ser viscuda i que decideixen buscar una estratègia per sortir d’on són.
Aquest era un dels temes. I els altres?
Un altre tema és la traïció, que surt molt, al llibre. Sobre la història d’En
Jan de l’Os, les meves filles em van fer adonar que com és que els amics traeixen el Jan, si són els seus amics. La història de Dolça i Ramon Berenguer també és de traïcions creuades. M’interessa saber què fa que traeixis el teu amic. Una traïció és molt pitjor que una guerra, en què saps qui és el teu enemic i que ell et vol matar i tu a ell. Quan algú et traeix, és una cosa molt difícil de pair i és el que he mirat d’explicar.
Quina edat tenen les seves filles?
Deu i tretze, però En
Jan de l’Os fa anys que els hi explico i sempre ens encallem en el moment de la traïció.
També apareix un col·lectiu de dones/ocell que lluiten contra homes invasors...
La llegenda de les bruixes d’Altafulla ja existia, amb això dels moixons. I la dels deus moixons dona molt de joc. En una propera obra ho continuaré, perquè m’ha quedat molt per dir.
Va enriquint la narració amb tot de contes i llegendes i rondalles. Algunes de Joan Amades però també dels germans Grimm?
Tots els contes els pots resseguir per tot el món. On nosaltres posem un llop, un altre potser hi posa un lleó o un tigre i, en comptes d’un ogre, uns hi posen un gegant, però l’esquema és el mateix. La Caputxeta Vermella te la trobes per tot Europa i Àsia, amb variacions, però el pinyol és el mateix. Amades t’ho explica i els Grimm i Perrault, també, tots a la seva manera.
Per tant, beu d’Amades?
Sí, però, com feia ell, a través del conte m’ho faig venir bé per explicar el que vull explicar.
Buscava històries que s’ajustessin al que volia explicar o ja les coneixia i els hi feia lloc?
De tot. A més del que tinc al cap, també preparo unes estructures del que explicaré. Vaig agafar de model l’espiral de Fibonacci. Per mi l’estructura de la novel·la és aquesta, però ho vaig anar netejant perquè no es vegin els pilars. Si els pilars els tens molt ben muntats, aixecar paret és ràpid. Per preparar els pilars i l’estructura sí que m’hi estic molt de temps.
A més dels canvis constants i juganers de narració, destaca especialment, com ja va passar a ‘Nicolau’, la llengua oral que utilitza, marca de la casa. Com ho treballa?
Quan escric em pregunto si parlant amb les meves àvies aquella frase l’hauria dit així. Escric com es parla al meu entorn immediat del Camp de Tarragona. Sovint pregunto a amics, amb els quals parlem tarragoní, si tal cosa la dirien així. Perquè de vegades hi ha expressions que et sonen però dubto si, per exemple, s’ho inventava la meva àvia. I també vaig a buscar fons bibliogràfiques per intentar no dir cap disbarat, per filtrar vulgarismes. Sí que faig una feina de revisió, en aquest sentit. L’Alcover-Moll el tinc trinxat.
I aquest estil és perquè vol reivindicar la llengua o preservar-la?
Totes dues coses. És la meva veu autèntica d’escriure i, també, desgraciadament, vull deixar-ho com un testament del tarragoní. Alguna gent em recrimina que com és que escric així i no en català estàndard. Doncs primer perquè escric com vull [riu] i, després, perquè vull ensenyar que la llengua oral amb què s’explicaven històries també pot ser una llengua escrita amb què s’expliquin històries. I que és adequada amb les normes fabrianes. Si Pompeu Fabra hagués estat de Reus, l’estàndard seria el de Dolça o el de Nicolau.
En què treballa, ara?
En un recull de contes enllaçats que ja veurem on arribaré. Del mateix estil que les dues novel·les.
Tant a ‘Nicolau’ com a ‘Dolça’, les trames permeten aquesta oralitat. En una trama contemporània, potser seria més complicat. O no?
Ho vaig intentar... Vaig provar d’escriure una novel·la del món de l’hoquei sobre patins, que és una de les meves passions. I la veu que vaig trobar amb Nicolau no hi encaixava. Si mai tiro endavant la novel·la amb l’hoquei sobre patins de tema, hauré de buscar una veu que m’hi encaixi. I no té perquè ser estàndard. Serà en tarragoní, però una veu no tan imaginativa i poètica, que no quadra amb una història realista.
Com és que no va debutar fins al 2022, quan ja tenia 45 anys?
No m’ho havia proposat i va arribar el moment de maduració i, també, que el desengany amb la realitat t’empeny dins la ficció. Per desengany vull dir la situació nacional, entre d’altres factors i, així com Nicolau es refugia dins l’aigua, jo ho faig dins l’escriptura.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.