equipaments
Brindis pel Museu de les Cultures del Vi de Catalunya
Pot ser que molta gent pensi que no se li ha perdut res al Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, el Vinseum de Vilafranca del Penedès, amb la idea que és un reducte per a especialistes. Només s’ha de traspassar la porta per adonar-se que no és així. A dins, se’ls obrirà un món que sí, gira al voltant del vi, però parla de tot, d’història, arqueologia, economia, arquitectura, ciència, art, disseny gràfic, cinema i, el més important, de la vida, de vegades rica i plena; d’altres, un desafiament per resistir. Aquest és el nou plantejament d’un museu inaugurat el 1935 que els darrers vuit anys s’ha sotmès a un procés de transformació profund. S’ha construït un edifici de nova planta contigu a la seu històrica, el Palau Reial, i s’ha remodelat el relat per dotar-lo d’una dimensió nacional amb una museografia moderna que no relega sinó que dignifica el patrimoni.
Traspassin la porta sense por a partir d’aquest cap de setmana, que és quan s’obre al públic el renovat equipament. Hi ha tant per veure que no se l’acabaran amb una sola visita: conté 2.000 peces (abans, se n’exposaven 500), sense comptar els audiovisuals, les pantalles interactives i una sala immersiva com a colofó. Tot dissenyat per Varis Arquitectes, timonejat per Dani Freixes. I tot narrat amb un llenguatge amè i rigorós (no són incompatibles!) en els textos de sala fets per l’escriptor Toni Orensanz.
El públic que ja coneixia el museu d’abans es retrobarà amb els capolavoros dels seus fons, començant per la gegantina (fa 9 metres de llargada i pesa 8.000 quilos) premsa de vi, dita premsa de biga, del 1832, de Cal Marquès de Cunit, que als ignorants de la matèria se’ls imposa com una escultura que pagaríem per veure en qualsevol rotonda. Per contrarestar, uns metres més enllà hi ha la peça més petita del museu, les llavors de raïm més antigues que s’han trobat en territori català, del segle VII aC, desenterrades a la Font de la Canya d’Avinyonet.
També del VII aC és una àmfora de l’assentament de Sant Jaume d’Alcanar que trenca un malentès popular, i és que el comerç del vi no va entrar per Empúries sinó per l’Ebre, per mitjà dels fenicis. Estem a la primera de les tres plantes en què es desplega el recorregut expositiu i l’univers de la vinya adopta múltiples formes. La de les eines per treballar-la a la recerca del seu suc, com un plat de premsa de pedra, del IV-III aC, procedent del Mas Castellar de Santa Margarida i els Monjos. La de l’art, en una col·lecció de pintures que va signar Josep Mirabent quinze anys abans de la catastròfica fil·loxera. I la de les persones que s’hi han dedicat, amb especial cura per fer visibles les dones pageses. En aquest darrer àmbit, l’humà, hi llueix un quadre de Lola Anglada, Noies a la vinya.
A la segona planta se’ns explica com es feia abans i com es fa ara el vi. Ens reben quatre colossals botes de fusta dels segles XVIII i XIX de la Conca d’Òdena, per passar a una sala que evoca l’arquitectura de les catedrals del vi que es van alçar a principi del XX a recer del moviment cooperativista. És una recreació impressionant que fa de contenidor d’objectes originals amb caràcter de mite, per exemple una ampolla de vi fondellol, de principi del XIX i de fabricació anglesa, que es va rescatar d’un vaixell enfonsat a la desembocadura de l’Ebre.
El ‘catalan dream’
El xampany català té habitació pròpia presidida per la imponent maqueta de les Caves Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia, que el museu va encarregar construir el 1957. Mentre Josep Puig i Cadafalch erigia aquesta obra magna, la família Pladellorens confiava a Gaspar Homar la decoració de la seva casa del passeig de Gràcia. Els Pladellorens, del Bages i d’origen humil, van crear un imperi amb el negoci del vi, el catalan dream que dos segles enrere ja havia enriquit el país amb les rutes d’exportació de l’aiguardent. De la vida burgesa dels Pladellorens en queden per testimoni fotografies dels interiors sumptuosos de la seva casa, i obres d’art que van col·leccionar i que un hereu va donar al Vinseum. Com el magnífic Enterrament a Sant Pau del Camp, de Ricard Urgell.
El Museu de les Cultures del Vi de Catalunya s’ha proveït de préstecs de quinze museus i jaciments catalans. Que per alguna cosa és a Vilafranca però no (només) de Vilafranca. Una de les peces estrella és la màscara de Bacus del Fòrum de Tàrraco que els ha deixat el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. També el MNAC ha estat generós. Hi ha portat el Borratxo d’Antoni Fabrés; el bronze La bacant de Manolo Hugué, i més (ja els n’hi havia confiat un) fragments del mural que Xavier Nogués va engendrar per al celler de les Galeries Laietanes. De la col·lecció del Macba ha sortit Porró amb daus, de Joan Brossa. I de la Col·lecció Nacional de la Generalitat, una instal·lació d’Eulàlia Valldosera, que ens recorda que nosaltres també som natura, i una caixa de vi de Joseph Beuys, la firma més internacional de la mostra. Que no s’enfadi Plensa, que ha dipositat una obra, L’home de vidre VII, ben pertinent per al lloc. Tot aquest banquet d’art actual resideix a la tercera planta.
El director del Vinseum, Xavi Fornos, i el seu equip poden brindar per la feina feta, que no ha estat fàcil. Amb una inversió de 8,8 milions d’euros, és un equipament de futur amb veu de present que s’encavalca amb el passat amb orgull. L’edifici de nova planta, de l’arquitecte Santiago Vives, posa encara més en relleu el Palau Reial a través de finestrals que et trobes quan menys els esperes. El Palau Reial, on va morir Pere el Gran, el sobirà de la Corona d’Aragó que no va perdre mai cap batalla. Què pot sortir malament sota la seva protecció?