Altres

Un romàntic irreductible

Enguany es commemoren els 200 anys del naixement de Víctor Balaguer i Cirera, polític liberal i escriptor romàntic

A partir del 1868 va fer carrera política a Madrid, primer com a diputat a Corts i després com a ministre d’Ultramar

Víctor Balaguer va tenir un paper rellevant en la Renaixença catalana com a “creador de mentalitats”

Surge et ambula.” Just al fron­tis­pici de la Bibli­o­teca Museu Víctor Bala­guer pot lle­gir-se aquesta cita evangèlica que sim­bo­litza la resur­recció de Llàtzer, el pas de la mort a la vida, de la ignorància al conei­xe­ment. El lema també apa­rei­xia a les meda­lles encu­nya­des amb motiu de la inau­gu­ració de l’edi­fici, pro­jec­tat per l’arqui­tecte Jeroni Gra­nell, el 26 d’octu­bre del 1884; i va pro­po­sar-lo el mateix Víctor Bala­guer, que el con­si­de­rava “veri­ta­ble­ment apro­piat per a l’entrada d’un edi­fici des­ti­nat a esti­mu­lar la intel·ligència, per tal que pene­tri en ell i apren­gui, ofe­rint després al món el fruit d’allò après”, tal com expli­cava en una carta al bibli­o­te­cari Joan Oliva. Surge et ambula no era només la màxima que havia de guiar el nou equi­pa­ment, sinó també una màxima que va acom­pa­nyar el seu pro­mo­tor durant tota la seva vida.

Víctor Bala­guer va tenir un paper relle­vant en la Renai­xença cata­lana, en la resur­recció d’una cul­tura que es tro­bada ador­mida. I es va con­ver­tir, durant la segona mei­tat del segle XIX, en un dels seus revi­ta­lit­za­dors, en un “cre­a­dor de men­ta­li­tats”, en parau­les de l’his­to­ri­a­dor Peter Burke. Aquest paper va exer­cir-lo a través d’un ampli ven­tall de dis­ci­pli­nes: la lite­ra­tura, la crítica, el tea­tre, la història o el peri­o­disme. Nas­cut l’11 de desem­bre del 1824 –fa 200 anys– a la ciu­tat de Bar­ce­lona, Bala­guer es va reve­lar com un escrip­tor extra­or­dinària­ment precoç. La seva pri­mera obra, Pepín el Joro­bado o el hijo de Car­lo­magno (1838), va escriure-la amb només tretze anys. Es tracta d’una peça tea­tral en què com­bina la ficció amb la història i la lle­genda, un recurs típic del roman­ti­cisme lite­rari i que, amb el pas dels anys, es con­ver­ti­ria en un dels seus sig­nes d’iden­ti­tat lite­ra­ris. De fet, ja des del pri­mer moment es va mos­trar influït pels grans mes­tres del roman­ti­cisme euro­peu, com ara Wal­ter Scott, Víctor Hugo o Ale­xan­dre Dumas. Però va ser amb la seva segona obra, Enri­que el Dadi­voso (1844), quan es va fer un nom en els cer­cles lite­ra­ris bar­ce­lo­nins. La seva passió per l’escrip­turà el va dur a enfron­tar-se amb la seva mare –havia que­dat orfe de pare de molt jove–, amb un caràcter domi­na­dor i tra­di­ci­o­nal que topava amb el caràcter inquiet i obert del fill. Mal­grat tot, ell es va mos­trar deci­dit a viure de la ploma, i es va tras­lla­dar a Madrid amb la volun­tat d’impul­sar la seva car­rera literària.

Aquesta vocació romàntica també es va mani­fes­tar en la seva pro­ducció his­to­ri­ogràfica. El 1853 va publi­car Belle­zas de la his­to­ria de Cataluña, un recull de con­ferències que havia fet l’any ante­rior des de la càtedra d’història de la Soci­e­tat Fil­harmònica i Literària de Bar­ce­lona. En el pròleg pro­cla­mava: “La història dels nos­tres reis és un drama, la història dels nos­tres herois un poema i la història dels nos­tres ciu­ta­dans [...] és un Evan­geli.” A par­tir d’aquesta màxima es va con­ver­tir en un pro­feta de la his­to­ri­o­gra­fia romàntica, molt més pre­o­cu­pada per l’exal­tació de les ges­tes i la difusió de les lle­gen­des que no pas pel rigor científic. La seva monu­men­tal His­to­ria de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1864) inclou apor­ta­ci­ons de gran eru­dició, però també un munt de miti­fi­ca­ci­ons. Bala­guer era molt més un lite­rat i un polític que no pas un his­to­ri­a­dor, però va con­tri­buir a treure la història de Cata­lu­nya dels cer­cles tan­cats de l’aca­de­mi­cisme i acos­tar-la a la ciu­ta­da­nia. De fet, a la resta del títol ja expres­sava la volun­tat de “donar-la a conèixer al poble, recor­dant-li els grans fets dels seus avant­pas­sats en vir­tut, patri­o­tisme i armes, i per a difon­dre entre totes les clas­ses l’amor al país i la memòria de les seves glòries pas­sa­des”. La seva història va ser lle­gida amb fruïció pels seus con­tem­po­ra­nis i no pot dis­cu­tir-se que va con­tri­buir que una bona part de la soci­e­tat es retrobés amb el seu propi pas­sat.

Un home libe­ral

La dedi­cació literària de Bala­guer resulta indes­tri­a­ble del seu com­promís polític. El seu pen­sa­ment va fixar-lo molt aviat, en un lli­bre publi­cat el 1858 i titu­lat La liber­tad cons­ti­tu­ci­o­nal, en què sen­ten­ci­ava: “Mol­tes de les desgràcies polítiques de la nos­tra Espa­nya pro­ve­nen de no haver sabut com­pren­dre el veri­ta­ble espe­rit naci­o­nal, que [...] és una naci­o­na­li­tat com­posta de diver­ses naci­o­na­li­tats.” El refe­rent, per fer rea­li­tat aquesta idea, no eren les cons­ti­tu­ci­ons que s’havien assa­jat fins ales­ho­res (“en gran part còpia de cons­ti­tu­ci­ons estran­ge­res”), sinó les “admi­ra­bles cons­ti­tu­ci­ons [...] de Cata­lu­nya, Aragó, València o les matei­xes de Cas­te­lla”. I sen­ten­ci­ava que l’espe­rit democràtic “està infil­trat tant en el Fuero Juzgo com en els Usat­ges cata­lans”. Aquesta con­cepció era difícil­ment con­ci­li­a­ble amb els Bor­bons, que havien impo­sat l’abso­lu­tisme, i Bala­guer es va dedi­car a cons­pi­rar per ender­ro­car aquesta dinas­tia, tot i que a les aca­ba­lles de la seva vida aca­ba­ria ple­na­ment inte­grat en el sis­tema de la Res­tau­ració. A banda d’aquesta enyo­rança amb el model cons­ti­tu­ci­o­nal, Bala­guer rei­vin­di­carà el marc de la corona d’Aragó, que con­tra­po­sarà amb el model de la corona cas­te­llana, de base feu­dal. El 1854 diri­girà un diari bar­ce­loní titu­lat La Corona de Aragón, dedi­cat a “defen­sar els interes­sos de Cata­lu­nya, Aragó, València i Mallorca”.

La seva impli­cació en la cons­pi­ració per ender­ro­car la monar­quia va forçar-lo a l’exili l’estiu del 1866. Es va esta­blir a la Pro­vença i, a través de la conei­xença de Fre­de­ric Mis­tral, va esta­blir una estreta relació amb els feli­bres pro­vençals, que el van aco­llir com a magne repre­sen­tant dels poe­tes en llen­gua cata­lana. Quan va poder tor­nar a Cata­lu­nya, va uti­lit­zar aquests con­tac­tes per esta­blir ponts entre les dues lite­ra­tu­res ger­ma­nes. El maig del 1868, amb motiu de la cele­bració dels Jocs Flo­rals de Bar­ce­lona, els feli­bres pro­vençals van visi­tar Cata­lu­nya. El cap­ves­pre del dia 12 de maig van ser acla­mats a la Bis­bal d’Empordà. La nit era freda i plu­josa, però “la població sen­cera [...] havia sor­tit en massa de les seves cases per a retre als poe­tes els honors de la rebuda”, segons la crònica que va aparèixer pocs dies després a les pàgines d’El Faro Bis­ba­lense. Una comi­tiva, encapçalada per una orques­tra, inten­tava obrir-se pas entre la gen­tada per rebre els il·lus­tres visi­tants. Poca estona després es van sen­tir vis­ques a Cata­lu­nya i a Pro­vença “llançats per uns cent nens que, espontània­ment i sense indi­ca­ci­ons de ningú, s’havien avançat”. Aquell acte es va con­ver­tir en una baula més dels vin­cles que va voler esta­blir entre un cos­tat i l’altre de la fron­tera a través de la cul­tura i, més con­cre­ta­ment, de la tra­dició literària. La visita va cul­mi­nar a Mont­ser­rat, un dels espais que Bala­guer havia con­tribuït a popu­la­rit­zar, amb un romi­atge que va cul­mi­nar amb una foto­gra­fia ben famosa.

El des­tro­na­ment d’Isa­bel II després de l’ano­me­nada revo­lució Glo­ri­osa, va repre­sen­tar un punt d’arren­cada en una llarga i fecunda tra­jectòria política que va començar amb la pre­sidència de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i que cul­mi­na­ria, alguns anys després, en el Minis­teri d’Ultra­mar, que va ocu­par en tres oca­si­ons: el 1871, el 1874 i del 1886 al 1888. El 15 de gener del 1869, en les pri­me­res elec­ci­ons que es feien amb sufragi uni­ver­sal, va acon­se­guir l’acta de dipu­tat al dis­tricte de Vila­nova i la Geltrú. Va fer-ho en la can­di­da­tura libe­ral monàrquica, con­vençut que calia man­te­nir el sis­tema monàrquic mal­grat la cai­guda dels Bor­bons. De fet, va par­ti­ci­par acti­va­ment en les ges­ti­ons per tro­bar un subs­ti­tut a Isa­bel II, pri­me­ra­ment inten­tant que assumís el càrrec el príncep Fer­ran de Por­tu­gal i poc després viat­jant a Florència per ofe­rir el tron a Ama­deu de Savoia.

Minis­tre d’Ultra­mar

Bala­guer no només va exer­cir amb més o menys for­tuna com a diplomàtic, sinó que també va ocu­par alguns càrrecs relle­vants, com ara la Direcció Gene­ral de Comu­ni­ca­ci­ons. Va ser en aquest període, con­cre­ta­ment el 31 d’agost del 1871, quan va visi­tar Vila­nova i la Geltrú de forma ofi­cial. En el lli­bre d’actes muni­ci­pals encara es con­serva una nota en què es fa cons­tar “un expres­siu vot de gràcies [...] per l’incan­sa­ble afany amb què s’ha dedi­cat a acon­se­guir la con­cessió d’una línia telegràfica que feia molts anys que Vila­nova desit­java veure esta­blerta”. El telègraf no seria el lle­gat més impor­tant que dei­xa­ria a Vila­nova i la Geltrú.

Algu­nes set­ma­nes després, va assu­mir el càrrec de minis­tre d’Ultra­mar. Va fer-ho en un moment espe­ci­al­ment con­vuls, en plena insur­recció cubana. En una inter­venció que va fer al Congrés dels Dipu­tats va reve­lar la intenció del govern espa­nyol de “man­te­nir la legi­ti­mi­tat del seu dret, l’honor de la seva ban­dera i la inte­gri­tat naci­o­nal”, i es va negar a accep­tar la medi­ació que havia pro­po­sat el govern de Colòmbia amb l’argu­ment que no estava dis­po­sat que ningú inter­ferís “entre els insur­rec­tes i el govern de la nació espa­nyola”. De totes mane­res, en aquell moment ja s’havia des­pen­jat de la rea­li­tat cata­lana, i fins i tot es va voler dis­tan­ciar del cata­la­nisme polític, ali­men­tat per la Renai­xença que ell havia con­tribuït a difon­dre. En un dels dar­rers dis­cur­sos que va fer, va mani­fes­tar que no per­ta­nyia “al bàndol dels cata­la­nis­tes”, “ni habito en el seu falans­teri, ni com­brego amb ells, ni accepto el pro­grama de Man­resa, ni crec en l’himne dels Sega­dors”.

A par­tir dels anys vui­tanta del segle XIX, quan s’havia con­ver­tit en un refe­rent cul­tu­ral de pri­mer ordre i la seva car­rera política havia asso­lit el cim, va dedi­car-se en cos i ànima a bas­tir la Bibli­o­teca Museu Bala­guer, un espai amb vocació naci­o­nal i que, com bé expressa la his­to­ri­a­dora Mont­ser­rat Comas, es va con­ver­tir en “el pri­mer edi­fici cons­truït de nova planta que uni­fica la tota­li­tat del saber, l’artístic i el bibli­ogràfic, amb una bona dosi cos­mo­po­lita i amb lle­gats com l’egipci i l’ultra­marí”. Els dar­rers anys de la seva vida els va dedi­car a dei­xar lli­gat el seu lle­gat. El 22 d’abril del 1900 va sig­nar l’escrip­tura de cessió de la Bibli­o­teca Museu a Vila­nova i la Geltrú. D’entre les seves dar­re­res volun­tats també hi havia la de ser enter­rat a Vila­nova.

Un home del Garraf
Víctor Balaguer va néixer a Barcelona i va morir a Madrid, però el seu nom ha quedat estretament vinculat a Vilanova i la Geltrú. Des del 1869 fins al 1889 va ser diputat pel districte que duia aquest nom –a excepció del període de la Primera República– i la seva actuació va culminar amb la fundació i donació de la Biblioteca Museu a Vilanova i la Geltrú. Les seves despulles i les cendres de la seva esposa van ser traslladades de Madrid a Vilanova en ferrocarril.
Un espai per visitar

La reobertura de la Biblioteca Museu

La commemoració dels 200 anys del naixement de Víctor Balaguer coincideix amb la reobertura de la Biblioteca Museu després de gairebé dos anys d’obres destinades a renovar el seu sistema climàtic. D’aquí que l’edifici esdevingui l’eix vertebrador des d’on recuperar el llegat que va deixar-nos. L’exposició Entre muses. Gènesi d’un llegat universal, que es podrà veure fins al 30 de març del 2025, convida a rememorar els orígens de la institució a través de fotografies originals i objectes artístics. Dimecres vinent també hi ha previst un acte d’homenatge al saló del Vigatà del Palau Moja de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia