Quan el temps s’atura

Va explicar Gerard Quintana, en el seu primer concert amb 60 anys complerts –els va fer el 27 de novembre, i així ho va explicar, sense absurds complexos de divo–, que el disc que Sopa de Cabra va presentar divendres a l’Auditori de Girona es titulava Ànima, perquè així ho van decidir des que el van començar a concebre i no al final del procés, com en altres ocasions, perquè aquesta vegada tenien molt clar el concepte: volien convidar músics amb ànima per compartir totes i cadascuna de les noves cançons. Però també va afegir Quintana que es podria haver titulat com algunes de les vuit cançons del disc, potser Temps de sega, Quan es faci fosc, Data límit, Un altre temps o En un segon, títols que deixen entreveure una certa ‘obsessió’ pel temps o, millor dit, pel pas del temps, quan arriba un moment a la vida en què “el temps i l’amor són les úniques coses que realment voldries tenir en més quantitat, però no es poden comprar”, com va dir, més o menys així, el cantant.

Després de la recent estrena al Palau de la Música, Sopa de Cabra va arribar a la seva ciutat per presentar Ànima. “Gràcies, Girona, enlloc com a casa!”, va dir Quintana, després de llançar el preceptiu “Bona nit, malparits!”, que després va reconsiderar, perquè a les 8 del vespre no és ben bé de nit, així que va el va tornar a cridar en els bisos, abans de Si et va bé, ja a prop de les 10 de la nit.

El concert va començar puntualment amb un acústic i emocionant El boig de la ciutat, per connectar amb els incondicionals abans de començar a presentar els nous temes, el primer Temps de sega, amb Beth com a veu amiga en el disc i en el directe. En realitat, Beth va acabar tenint un paper important al llarg de gairebé tot el concert, fent segones veus en uns quants temes, però també substituint algunes de les veus femenines del disc que no van poder assistir al concert de Girona, com ara Yolanda Sey (Un altre temps) o Anaïs Vila (L’amor no cau del cel), que està a punt de ser mare. Beth, que divendres gairebé va ser la vuitena component del grup gironí, també va compartir duet amb Quintana a Cercles, un dels temes que, juntament amb Farem que surti el sol, el grup va recuperar dels dos discos anteriors, els de la seva segona etapa, ja en ple segle XXI, a més de l’himne Seguirem somiant, dedicat al Ninyín i a tots els amics absents, però també a València i les víctimes de la dana.

En realitat, no hi eren la majoria dels convidats del disc, molts, segons ho va anar justificant el cantant tema a tema, per motius de feina: Triquell, Xarim Aresté, Sidonie o Santi Balmes (Love of Lesbian) es van quedar a casa, o a l’estudi, perquè ara estan concentrats en preparar els seus nous discos, que en el cas de Sidonie i Balmes seran les seves estrenes en català. “Sembla que els estem pervertint a tots”, va dir un irònic Quintana. De fet, a part de Beth, només Pol Batlle va venir a interpretar la seva cançó, Ànima animal, amb un bon treball vocal en trio, juntament amb Quintana i, en segon terme, Beth.

Veus a part, el grup es va presentar amb el nucli clàssic –Pep Bosch (bateria) i Josep Thió i Peck Soler (guitarres), aquest tocant assegut per problemes al genoll– reforçat pels ja habituals Ricard Sohn (teclats) i Valen Nieto (guitarra i percussions) i per Miki Santamaria (baix, Doctor Prats) que substitueix Cuco Lisicic per motius de salut.

Tot i que les noves cançons mantenen el nivell, però en general no l’ímpetu rocker –excepte Que et vagi bé i Hyde Park, la resta es mouen entre la balada i el mig temps, entre el pop i el folk–, van ser els 9 últims temes, la majoria compostos el segle passat, els que van provocar l’èxtasi del públic que omplia la sala gran de l’Auditori: El far del sud, Sota una estrella –una estelada va emergir a primera fila–, Si et quedes amb mi i Podré tornar enrere, la més antiga; i ja en els bisos, Els teus somnis, Si et va bé, Mai trobaràs i les eternes Camins i L’Empordà, per a les quals va sortir en Cuco, molt prim però revitalitzat, tant que en Peck es va aixecar per fer amb el seu amic unes bones coreografies rockeres, com si el temps s’hagués quedat aturat.