L’art antifeixista s’amagava a la plaça de la Bonanova

El relat que s’havia anat construint, sense poder-ho provar, era aquest: abans de marxar a l’exili, el govern de la República va desar al Palau Nacional de Montjuïc les obres d’art més compromeses políticament per protegir-les dels franquistes. Però no va ser així. L’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo ha localitzat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó una documentació inèdita que permet resseguir el camí que van fer les pintures, les escultures, els dibuixos i els gravats de forta significació antifeixista que, entre d’altres llocs, però aquest el més simbòlic, es van presentar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937.

Quan els vencedors de la guerra van entrar a Barcelona, aquest conjunt artístic d’alt voltatge ideològic no era ocult, com s’ha dit sempre, dins l’edifici del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on no gaire més tard sí que hi acabaria anant. Els franquistes se’l van trobar al número 4 de la plaça de la Bonanova, que havia estat la seu del Ministeri d’Instrucció Pública i Sanitat del govern legítim, des que la tardor del 1937 es va instal·lar a la capital catalana. Mateos, professor de la Universitat de Vic, ha descobert l’inventari que van fer els homes de la dictadura el 30 de juny del 1939 un cop van agafar el control de les obres. Eren més de 400, comptant també mobles, objectes ornamentals i un grup que no tenia res a veure amb les estratègies de propaganda republicana. “Algunes decoraven les dependències ministerials. A l’avantdespatx i al despatx del ministre, hi havia obres de Sorolla, Tiepolo, Mir i Rebull, entre d’altres. Però el gruix principal estaven emmagatzemades: eren les que havien participat en l’exposició de París o en concursos i exposicions que la Direcció General de Belles Arts va organitzar els anys 1937 i 1938.” Ho explica Mateos, que va presentar la seva investigació en la segona jornada Iguemus sobre l’impacte de la Guerra Civil en els museus de Catalunya, organitzada per l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural aquest novembre al Museu de Solsona.

El Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) franquista no es va limitar a elaborar una llista neutre d’aquell fons. “En va fer una valoració artística i una altra de caràcter ideològic. A les obres que va considerar “de factura correcta”, els va adjudicar una etiqueta blanca oval. A les de, segons el seu criteri, sense valor artístic, una etiqueta rectangular blanca amb una vora daurada. I a les d’autors o temàtiques “rojas”, una etiqueta verda, detalla Mateos, que ha fet una prospecció a les reserves del MNAC, on es preserva la major part d’aquest llegat, excepte una selecció que s’exposa a les sales permanents sobre la Guerra Civil que es van estrenar el 2021. I, efectivament, ha pogut comprovar que encara duen les etiquetes franquistes al revers. En alguns casos, dues. Per exemple, el quadre Evacuación, de José Luís Bardasano, té la blanca i la verda.

“Van ser els franquistes els que, feta la catalogació, van traslladar les peces de la plaça de la Bonanova al Palau Nacional aquell mateix estiu del 1939”, revela l’investigador. Només a una petitíssima part les van legalitzar, formalitzant-ne un dipòsit a la Junta de Museus. Òbviament, les que no estaven connotades políticament, encara que els seus autors sí que fossin d’esquerres, fins i tot alguns que havien mort al front de guerra. “La resta van quedar simplement emmagatzemades, sense cap acta d’ingrés.” Van quedar en terra de ningú. No va ser fins als anys vuitanta, mig segle després, que aquell botí amagat va sortir a la llum pública i es va exposar a corre-cuita, primer a Barcelona i després a Madrid.

Amagat, però no desconegut, si més no per a una vella guàrdia dels temps de la dictadura que ni en democràcia va avisar de la seva existència. Les obres van aparèixer casualment durant uns treballs de revisió de les col·leccions de l’antic Museu d’Art Modern. El seu parador sí que era completament desconegut pels artistes, alguns dels quals encara eren vius. Per a ells va ser una enorme sorpresa descobrir que no s’havien ni perdut ni destruït. I que les podien reclamar, perquè eren, sempre ho havien estat, de la seva propietat.

Mateos ha estudiat diferents casos del que va succeir a partir d’aquell moment. Amb poques excepcions, “la madeixa burocràtica va dilatar els processos durant anys.” De restitucions, se’n van fer una seixantena, segons dades aportades pel MNAC. Un cas és el de l’artista valencià Ricardo Boix, amb dues obres al fons, La bestia fascista i Songez à la douleur d’Espagne. Amb la intermediació del ministre Jorge Semprún les va recuperar el 1991, dos anys abans de morir. Després, els seus hereus les van vendre a l’Ajuntament de València, i actualment s’exposen al Museu de la Ciutat de València. També va volar lluny de Barcelona El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella, la maqueta de la icònica, i desapareguda, escultura que Alberto Sánchez va crear per a l’exposició de París. “El Ministeri de Cultura la volia per al museu Reina Sofía i va maniobrar perquè els hereus de l’artista en fessin donació”, diu Mateos. A Catalunya, la jugada va molestar, però és que els descendents de l’artista tampoc no estaven gaire contents amb el tracte que havien rebut aquí. I tampoc ho estava el fill d’Helios Gómez. “Va contactar múltiples vegades amb el MNAC per tancar un acord. El 2003 va enviar una carta queixant-se del nul interès que demostraven per quedar-se l’obra del seu pare, Evacuación.” I així i tot al final va acabar formalitzant el dipòsit d’aquesta pintura que els agents de l’SDPAN havien etiquetat de valor artístic excel·lent.

També roman al museu d’art català de capçalera Alegoría del fusilamiento de Federico García Lorca, de Fernando Briones. L’artista va fer gestions per regularitzar la situació del seu quadre. “O me’l tornen o me’l paguen.” Va morir i el 1999 els seus fills van decidir donar-lo al MNAC.

Però un munt d’obres van quedar orfes. Ningú no les va reclamar. Com Lina Ódena, el retrat de l’heroïna comunista Paulina Ódena García vestida de miliciana desafiant pistola en mà l’exèrcit marroquí de Franco. No cal ni dir que en l’inventari de l’SDPAN surt catalogada d’autor “rojo” i d’assumpte “rojo”. Fins ara ni tan sols se sabia el nom complet del seu creador. Mateos l’ha trobat a la llista franquista: José Pons Sanchis, format a l’Escola de Belles Arts de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València. Poca cosa més se sap de la seva biografia.

Només amb futures recerques es podrà treure l’entrellat dels encara capítols poc clars d’aquesta història. Sobretot, si es tradueixen en exposicions públiques fetes amb rigor. El MNAC en prepara una per a la tardor de l’any que ve en què mostrarà 182 obres dipositades pels franquistes al Palau Nacional que encara no se sap a qui havien pertangut. A la llum de la nova investigació de Santos M. Mateos, un dels principals estudiosos d’aquest tema, sembla evident que s’ha de replantejar el projecte expositiu, ja que totes aquestes obres del fons de la Segona República també van ser desades pel franquisme al Palau Nacional.