“El motor de l’alliberament i dels drets humans a l’Iran són les dones”

Ja fa molt de temps que sé que el motor de l’alli­be­ra­ment i la defensa dels drets humans a l’Iran són les dones. A la meva pel·lícula ante­rior, La vida de los demás, dar­rere de cada història hi havia una dona. Però el que sí que em va sor­pren­dre va ser aquesta nova gene­ració de noies que, de debò, no les conei­xia i que no sabia com són de valen­tes.

Sí, és clar, és difícil, però és el preu que has de pagar si seguei­xes les teves cre­en­ces i con­ti­nues for­mant part d’un movi­ment. És una cadena: hi ha hagut gent abans que ha pagat aquest preu i d’altres que han de seguir la lluita ara. Hi ha la massa gris dels que aspi­ren a la lli­ber­tat, però són pas­sius, espe­ren que passi, i una mino­ria que s’invo­lu­cra en el com­bat, en la lluita per la lli­ber­tat, i ha de con­ti­nuar, això no té final. Tindrà resul­tats, però no es pot parar. En un país serà per la manera de ves­tir-se, en un altre per la defensa de les mino­ries sexu­als... Sem­pre cal seguir llui­tant.

Hi va haver dife­rents punts de par­tida. Pri­mer de tot van ser tota aquesta gent del règim, aquests agents que em tro­bava a la presó, als inter­ro­ga­to­ris. Vaig trac­tar d’enten­dre com fun­ci­o­nen aques­tes per­so­nes que man­te­nen el sis­tema i vaig ima­gi­nar la història d’una família amb una con­fron­tació entre dues gene­ra­ci­ons, en què hi ha una escletxa. I en aquesta con­fron­tació el que volia era que, per una vegada, sigui la nova gene­ració, la moder­ni­tat, que gua­nyi, perquè en la història de la lite­ra­tura persa, en tots els mites i la lite­ra­tura clàssica ira­ni­ana, sem­pre és la tra­dició qui gua­nya. Hi ha molts exem­ples d’infan­ti­ci­dis, i sem­pre són els nens i els joves els que s’han de sot­me­tre a l’auto­ri­tat. I jo volia can­viar això i que sigui la nova gene­ració qui gua­nya, però sense violència. És una carac­terística d’aquest movi­ment de pro­testa d’aques­tes dones, que és no vio­lenta. i no volen uti­lit­zar la violència perquè conei­xen la història i ho tenen en compte. Volen can­viar les coses sense matar, sense sang.

Quan hi va haver aquest movi­ment a l’Iran jo estava empre­so­nat. Quan vaig sor­tir en lli­ber­tat, el pri­mer que vaig fer va ser mirar totes aques­tes imat­ges docu­men­tals, tots aquests vídeos de les pro­tes­tes i la repressió, i em van com­moure molt. Hi havia tota aquesta gent que havia esde­vin­gut tes­ti­moni del que estava pas­sant i havia enre­gis­trat els esde­ve­ni­ments. Em va impres­si­o­nar molt tot aquest mate­rial docu­men­tal. Vaig anar a tro­bar aques­tes noies tan valen­tes i les vaig voler incloure en la història. La pel·lícula va sor­gir de tota una sèrie de fonts d’ins­pi­ració.