Tan lluny, tan a prop
Cinquanta anys després del mític Congrés de Cultura Catalana, enguany es torna a editar la mateixa iniciativa arreu dels Països Catalans
L’objectiu del moviment és “recuperar l’autoestima col·lectiva i debatre amb calma quin país i quina societat volem ser”
-
Parlament de Vicent Andrés Estellés al XII Aplec del Puig, el 23 d’octubre del 1977, en el marc del Congrés de Cultura Catalana MONTSERRAT MANENT I RODON. -
Presentació del congrés al Palau de Congressos de Barcelona, el 8 de desembre del 1976 MONTSERRAT MANENT I RODON. -
Exterior del Palau de Congressos de Barcelona, en els actes de cloenda. MONTSERRAT MANENT I RODON. -
Colles castelleres al Monestir de Santes Creus, el 2 d’octubre del 1977. MONTSERRAT MANENT I RODON.
A mitjans dels anys setanta, quan el dictador encara era viu, uns pares reivindicaven a Cornellà de Llobregat que s’impartissin classes de català en horari escolar, tal com ja permetia fer-ho la llei. Els inspectors franquistes, però, no van donar permís perquè es fes. Aquesta família va demanar ajuda al Col·legi d’Advocats de Barcelona i aquest va ser un dels fets que van originar, el 28 de gener del 1975, el naixement del Congrés de Cultura Catalana, tota una mobilització popular en defensa de la llengua i dels drets de la cultura catalana i que va servir per presentar vies alternatives per al futur que s’albirava més democràtic, després de la fi de la dictadura. L’històric congrés, del qual va sorgir el Manifest de la Cultura Catalana, es va allargar durant dos anys, fins al 1977, i hi van participar més de 12.000 inscrits, més de 1.500 entitats i milers de persones. La Generalitat ha inclòs l’aniversari d’aquesta mobilització sense precedents entre les commemoracions oficials d’aquest any.
Passats cinquanta anys, quan sembla, però, que no n’estem tan lluny, ni per la situació de la llengua ni per algunes formes d’opressió, la Fundació Congrés de Cultura Catalana ha engegat la celebració d’una nova edició, que arrencarà formalment el pròxim mes de març amb un acte institucional. “No n’estem gens lluny, no. Aquell primer congrés va identificar els reptes de la cultura catalana. I va haver-hi uns anys, dues dècades potser, on tot semblava que anava bé. Però ara, passats els anys, se’ns ha desmuntat. Perquè hi ha aquesta cosa pendular de la història en què sembla que la foscor sempre torna. I hem d’estar a l’aguait, perquè tots els guanys que aconseguim com a societat mai són per sempre”, afirma el poeta i periodista Esteve Plantada, director del congrés que es farà enguany. Ell posa com a exemple la situació de la llengua catalana: “Ara tornem a veure desafiada la immersió lingüística, que és un model que està demostrat que funciona i que ens ha funcionat com a eina de cohesió de societat, com a model de llengua. Però ara torna a estar en entredit”, lamenta.
La necessitat de reeditar aquell moviment, passades cinc dècades, creuen que està més que justificada: “El moment el fa molt necessari. És cert que els dos moments no són iguals. El gener del 1975, quan s’inicia el congrés, el dictador encara és viu, però tot sembla indicar que no aguantarà gaire, i el congrés acaba culminant aquelles ànsies, aquell desig de regeneració del poble, i per això crec que té l’èxit que té, perquè la conjuntura del moment el feia realment necessari. Va ser un boom, un èxit. Va ser un moment d’una gran eclosió, de tothom remant amb optimisme i passió. Actualment no és ben bé el mateix, però si diem que ara és molt necessari és perquè hi ha hagut una desafecció, un desànim, i el que proposem justament és una regeneració”, explica Plantada. Per a ell, es tracta de “recuperar l’autoestima col·lectiva i debatre amb calma quin país volem ser i quina societat volem”.
El primer Congrés de Cultura Catalana es va dividir en 25 àmbits, de la llengua al dret, de l’agricultura a la indústria, de les arts plàstiques a l’ordenació del territori... “Quan llegeixes les conclusions de l’àmbit del cinema, per exemple, veus que no hem avançat, perquè es deia el mateix que estem reivindicant ara. Sí que és veritat que hem millorat, per exemple, en la producció catalana, però en el fet que el cinema projecti pel·lícules en català, que hi hagi una indústria forta..., no hem avançat tant. El país en molts àmbits ha anat a més, però en d’altres no”, comenta el director. Per al congrés d’enguany es plantegen quatre grans àmbits: “Com ens mantenim?” (energia, estructura econòmica, indústria, recerca...); “Com ens comuniquem?” (amb punts com llengua, mitjans i xarxes, nous sistemes de participació política); aspectes relacionats amb la salut, el medi ambient i la seguretat al bloc “Com ens cuidem?”, i d’educació, esport, institucions polítiques o urbanisme a “Com ens cohesionem?”. És clar que hi haurà àrees de treball en altres camps que a mitjans dels setanta ni existien, com el feminisme, l’equitat, les crisis climàtiques o el repte demogràfic i la realitat dels moviments migratoris. “Hem de repensar com a societat quin model de consum fem, com ens relacionem amb el canvi climàtic, quines mesures aportem, com ens movem entre territoris, com anem a treballar i, evidentment, com parlem, com tenim la llengua, com tenim la cultura pròpia i què hem de fer amb les altres cultures. Tot això mereix aquest moment de pausa”, remarca Plantada.
L’obertura
En l’acte d’obertura institucional del nou Congrés de Cultura Catalana d’aquest any, que tindrà lloc el 20 de març al Saló del Tinell de Barcelona, es retrà un homenatge a alguns dels participants en aquella primera edició i es presentarà el cartell, que signen dos grans artistes del país, però els organitzadors encara no els volen fer públics. Aquí també es donaran a conèixer les activitats centrals d’enguany, tot i que el programa ja s’ha començat a desplegar. Per al 8 de febrer, per exemple, s’ha organitzat un acte a Lleida, junt amb Viquipèdia, per presentar el projecte dels mil noms de la cultura catalana. I també estan previstes activitats a València (els dies 14 i 15 de febrer, unes jornades sobre l’equitat i la diversitat) i a Londres, conjuntament amb el Diplocat i la Confederació de Cooperatives de Catalunya, per posar en comú el cooperativisme britànic i el català. Un dels actes més sonats de l’any serà de caire artístic, pels volts de Sant Joan, i inclourà unes jornades de convivència, fora de la capital catalana. Es vol posar el focus en la participació del jovent: “Venen d’un cert desencant. Hi ha hagut un moment de màxima politització en tot, que va culminar amb el procés. Aquell va ser un moment en què no he vist mai tanta població tan polititzada, tan activa, tan autoorganitzada... Perquè l’1 d’octubre [del 2017], malgrat que ho venguem com un fracàs, és un gran èxit col·lectiu. I penso que tot el que ve després provoca aquest desgast i aquest distanciament de la gent jove. Tot i així, hi ha actius, hi ha col·lectius de gent jove que tenen molta presència, amb moltes ganes de fer coses”, reconeix Plantada.
El congrés del 1975-1977 tenia com a presidents d’honor personalitats com Joan Miró, Joan Fuster, Francesc de Borja Moll, Pere Ponsich i Joan Martí Alanís. La llengua catalana i el concepte de Països Catalans van ser dos dels grans eixos de debat i d’aquí en va sortir un manifest que afirmava, entre altres coses, “la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, fruit d’una història comuna i d’una realitat compartida” i “la necessitat inajornable d’iniciar un redreçament i una transformació de la societat dels Països Catalans que s’encaminin a la superació de les formes d’opressió nacional i social que entrebanquen i frenen el seu normal i ple desenvolupament”. Per a aquest 2025, els organitzadors interpel·len el conjunt dels Països Catalans, també: “Aquest no és un projecte només de Principat, sinó de Països Catalans, de veure on som i què volem ser.” “Justament el concepte de Països Catalans és un dels grans èxits del congrés del 75. Va sortir molt enfortida la idea de Països Catalans, de comunitat, però s’ha anat diluint amb els anys. El nou congrés ha d’abordar aquest concepte, també.” Passa el mateix amb la llengua: “Només cal passejar per Barcelona, on parlar en català és gairebé una odissea. És un gran repte ser català, parlar en català, viure en català...”, apunta Plantada. En el manifest també es reivindicava “una nova configuració de l’organització política i de l’estructura social” amb la premissa “que cadascun dels Països Catalans té el dret inalienable i irrenunciable de constituir la seva pròpia organització política d’autogovern com a única garantia i possibilitat de refer la seva societat i encaminar-la a un futur coherent i progressiu”.
I aquest 2025, què esperen que surti del nou congrés? Per al seu director, l’esdeveniment “no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida”: “Quan s’acabi aquesta reflexió no tancarem res. Intentem ser un activador de noves veus, de noves il·lusions. I ens agradaria que sortissin noves iniciatives.” Iniciatives com van ser les que van néixer a recer d’aquell primer congrés, com ara la Unió de Pagesos de Mallorca, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i l’Associació d’Escriptores en Llengua Catalana (AELC), que es va fundar el 1977, justament durant les conclusions del congrés, a proposta dels escriptors que hi van participar. “Ara cal veure què som capaços de crear i d’activar”, exposa Esteve Plantada. “Haurem tingut èxit si aconseguim ser un esdeveniment d’impacte que sigui il·lusionant i que realment aporti alguna cosa. Perquè, en realitat, el congrés no són uns actes, sinó que és un procés. Aquesta paraula està molt gastada. Però un procés és un període de reflexió, de debat, i tot això té una utilitat. Ha de tenir una utilitat perquè es pugui aprofitar després. I esperem que sigui així.”
Pel director, “cal recuperar la credibilitat”: “Que hàgim de tornar al debat sobre la llengua, quan era un debat absolutament superat, ens ha de fer veure que alguna cosa no ha anat bé. Ens hem de tornar a creure que té sentit ser català. Tot el que ha passat als partits polítics, la societat..., ens ha portat a un estadi de desànim. Com que no ens creiem res, com que tot és negatiu, tot és dolent..., al congrés el que es vol és canviar aquesta dinàmica i mirar-nos-ho tot en positiu, amb passió, amb optimisme.”
