El guió dels Goya no estaria entre els nominats

Cap guionista guanyaria un Goya per la gala de dissabte la nit. Primer de tot, per la llargada: molt bona ha de ser una pel·lícula perquè justifiqui la durada de 3 hores i 45 minuts (a 13 minuts escassos dels mítics 238 minuts d’Allò que el vent s’endugué). Hi va haver moments emotius, és veritat, i les xifres d’audiència, que sempre són més bones si les pel·lícules han funcionat (enguany, molt: La infiltrada, El 47, Casa en flames...), van ser les més altes des del 2020, just abans de la covid: 24,4% de mitjana de quota de pantalla i 6,5 milions d’espectadors que es van connectar en algun moment. L’arrencada va ser de Ben Johnson: Salva Reina mig plorant i parlant atropelladament, com si s’hagués esforçat poc per fer el seu entranyable personatge d’El 47, i Clara Segura llegint un discurs impecable, reivindicant l’educació com una eina contra la por: “Ara més que mai, davant de polítiques de la por que pretenen fer-nos menysprear el diferent, no podem oblidar que tots vam ser estrangers i que la terra no ens pertany. Només ens acompanya una estona mentre vivim.” Tots dos van guanyar el Goya a l’actor de repartiment per El 47, després d’un inici elèctric amb Luis Tosar i altres nominats cantant amb Miguel Ríos Bienvenidos. Un homenatge merescut al rocker granadí que va tenir continuïtat amb altres figures de la cultura de la ciutat, en especial García Lorca.

Aviat es va caure en l’ensopiment, però. Ni els totpoderosos Oscar controlen la llargada dels discursos, que tenen una lògica inversa a la del cinema: com més locals, com més agraïments a companys i família, menys universal és l’interès que desperten. N’hi va haver uns quants que van contribuir a fer interminable la gala. Tampoc va animar-la l’ensopit discurs de Fernando Méndez-Leite: reivindicar el que convingui, en nom del sector, és compatible amb una mica d’alegria.

Entre els moments emotius, o simplement entretinguts, hi va haver el Goya internacional per a Richard Gere (“vinc d’un lloc molt fosc; als EUA han elegit un pinxo”, va dir, en referència a Trump); el Goya honorífic a Aitana Sánchez-Gijón (“com més temps passa, més enyoro Bigas Luna”); els agraïments en català de Marcel Barrena pel Goya a millor film a El 47), sense complexos, i després recordant que l’article 47 de la constitució i l’Estatut de Catalunya recullen el dret a un habitatge digne; Eduard Sola, Goya pel guió de Casa en flames, reivindicant tota “una generació de supermares, com la Montse de la pel·lícula”; la filla de Marisa Paredes recordant-la (“se sabia estimada, respectada, però mai s’havia imaginat quant”)...

A l’equador de la cerimònia, semblava que els catalans arrasarien: sumaven vuit dels dotze primers premis. Al final, va baixar la proporció, però, en un palmarès molt repartit, n’hi va haver un bon grapat: cinc per a El 47; tres per a Segundo premio; millor guió per a Eduard Sola (Casa en flames); millor llargmetratge animat per al productor Edmon Roch (Papallones negres); millor fotografia per a Edu Grau (La habitación de al lado)...

La gala va ser, un cop més, una mena de Speaker’s Corner de Hyde Park, un aparador per a tota mena de causes: en presència del president Pedro Sánchez, hi va haver intervencions a favor del dret a l’habitatge i dels palestins, denunciant el canvi climàtic, contra els nous imperialismes...

Dèiem al principi que un guionista no guanyaria el Goya escrivint aquesta gala. El final va sorprendre tothom: amb més de dos mil acadèmics, només hi ha una probabilitat entre milers, potser milions, que hi hagi un empat de vots en el Goya a millor film, per a El 47 i La infiltrada. Hi va haver un moment de caos, però no era cap error, pel que sembla. Ho ha ratificat un notari. Si fos un guió, no tindria ni nominació.