Maria Barbal i les peripècies dels escriptors

Maria Barbal sembla una persona tímida, continguda, educada i agradable, sincera i honesta, que fuig dels grans elogis i, per descomptat, de les multituds. El 2012 va enllestir una primera versió d’una novel·la sobre el món de la creació i l’edició que ara publica, Peripècies (a Columna en català i a Destino en castellà amb traducció de Rosa María Prats). Demà surt a la venda.

“Cal una trajectòria llarga per escriure una novel·la com aquesta, en què Barbal fa una reflexió sobre la creació literària, el fracàs i la reconstrucció personal”, opina l’editora de Columna, Glòria Gasch. “Fa una crítica intel·ligent al món editorial, el desmitifica i fins i tot parodia; fa riure.”

Peripècies està ambientada a inicis del segle XXI. El protagonista és Anton Bellart, que veu com la seva vida fa un tomb inesperat després de l’èxit del seu primer llibre. Empès per un editor expert, es proposa escriure una novel·la mentre intenta trobar el seu lloc en el món literari. Posteriorment, Sílvia Cors, una autora amb estil propi, esdevé una persona essencial en aquesta nova etapa. El matrimoni, la paternitat i l’afany de destacar, aviat porten Anton a descobrir la fragilitat de l’equilibri entre la creació i la vida personal. Un equilibri complicat que és un dels trets autobiogràfics de l’obra, segons explica Barbal.

“He volgut crear un personatge i que visqui una sèrie de situacions normals; el que ell viu ho hem pogut viure molts escriptors, de maneres diferents; amb tot, és una novel·la per a tota mena de lectors, no per als del gremi i prou”, adverteix l’autora.

“Mostro què és l’escriptura per a mi: enfrontar-me amb les paraules i establir un diàleg amb els meus pensaments i vivències i, també, amb el que viuen els altres, els temes més universals, com ara l’amor, la culpa, la confiança en un mateix... I, sobretot, he volgut mostrar la diferència entre ser escriptor i fer d’escriptor.” Escriure i viure pel text és ser-ho, però de vegades toca fer-ho, concedir entrevistes, viatjar, anar de promoció a festes i dinars i festivals... I Barbal, és evident que, fer d’escriptor, preferiria estalviar-s’ho. “Sé que per ser una cosa, cal fer l’altre”, admet, com, també, que és difícil guanyar-se la vida escrivint i que la majoria d’autors passen per alts i baixos, de fet, com gairebé tothom, faci el que faci. “Escriure i publicar, emocionalment, no és una situació estable.”

Que el protagonista sigui un home ho va fer per distanciar-se del personatge, tot i que començar amb èxit i després caure pel tobogan, Barbal diu que és força autobiogràfic.

“Els editors i els agents literaris no surten gaire ben parats, però no apunto a ningú en concret”, perquè Barbal, més aviat pessiga aquí i allà, però mai mossega.

Maria Barbal (Tremp, 1949), es va donar a conèixer amb la novel·la Pedra de tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985), una fita de la narrativa catalana contemporània, traduïda a divuit idiomes. Aquest llibre inicia un cicle novel·lístic amb el Pallars nadiu de l’autora com a punt de referència. Després va anar canviant de geografies. Peripècies és la seva quinzena novel·la, i cal afegir deu títols més de narrativa i, fins i tot, una obra de teatre.

El 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i el 2021 li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària. De premis i reconeixements n’acumula gairebé una vintena.

“Si miro el global de la meva trajectòria em sento ben valorada; rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va ser, això, un honor, però no m’ho prenc com un colofó; mentre pugui, continuaré escrivint.”