Mig segle fidels a la dita “la cua fa l’ocell”

El Palau Robert és el fill petit del Palau Mari­cel de Sit­ges. El 2000, pel 40è ani­ver­sari de La Cubana (la covid va obli­gar a endar­re­rir-ne un any la inau­gu­ració, el 2021), la com­pa­nyia va fer un bui­datge del seu magat­zem per cons­truir una expo­sició gene­ro­sa­ment exces­siva. L’efecte mirall per­met que es per­cebi molt més gran. Ara, el 2025, el Palau Robert (fins al 25 de maig) ve car­re­gat de plo­mes, per­ru­ques i dents postis­ses. Els pla­fons, vídeos i qua­dres cer­ti­fi­quen la fide­li­tat al mana­ment cubano: la cua fa l’ocell. Per això, amb la seva desim­bol­tura habi­tual, han trans­for­mat els seus prop de 50 anys de vida en un diver­tit pas­satge de records. La visita es fa escan­da­lo­sa­ment diver­tida si coin­ci­deix amb un grup de turis­tes que, pro­ba­ble­ment des­pis­tats, obren els ulls com taron­ges en res­se­guir una petita història del petar­deig que, sense el con­text, con­ver­teix el pas­seig de Gràcia de les joie­ries en un botó de l’Espa­nya cañí, i, alhora, de la Cata­lu­nya de la rebe­queta.

La limi­tació de l’espai ajuda a enten­dre quina és la jerar­quia per a La Cubana: per als pro­gra­mes de tele­visió, que els van cata­pul­tar des de la petita pan­ta­lla, hi fan una petita postal, amb l’excepció d’un set per recor­dar a Tere­si­nes SA, que s’ha con­ver­tit en una sèrie de culte amb fans que lle­gei­xen l’actu­a­li­tat política a X a par­tir dels gags d’aquells per­so­nat­ges (pro­ta­go­nis­tes de l’anar pas­sant, dins del mer­cat negre i com­par­tint els pedi­dos amb la gent de tota l’escala del pis de Gràcia). Si han limi­tat molt la tele, en canvi, l’agraïment als escenògrafs ger­mans Cas­tells s’ha con­ver­tit en una sala plena de telons pin­tats, en el teatrí d’Una nit d’òpera o l’anècdota de com van fer una Mare de Déu perquè l’Estre­llita Ver­di­a­les li cantés una saeta a Cegada de amor (després de pido­lar per con­fra­ries veïnes van haver de cons­truir-la a par­tir d’un maniquí res­ca­tat d’un con­te­ni­dor, cla­vat en una cadira de fusta).

La cua llam­pant de l’ocell, efec­ti­va­ment, està feta a base de gra­pes, pre­cint, paper de plata, bri­des i rot­llos de paper de cuina que forma part del paquet cubano impres­cin­di­ble per anar de bolos. Si La Cubana va néixer al car­rer, el 1980, i va anar equi­pant el seu ves­tu­ari a par­tir de la roba de segona mà que els rega­lava el veïnat de Sit­ges (amb unes cele­bra­des i fes­ti­ves cam­pa­nyes de recepció, molt abans de la reco­llida selec­tiva d’avui), va ser amb els ger­mans Cas­tells que van entrar for­mal­ment als tea­tres. Ja havien entès que, si es volien pro­fes­si­o­na­lit­zar, els calia tras­lla­dar la seva cele­bració de la vida almo­do­va­ri­ana a l’inte­rior dels tea­tres. Abans, el 1986 van fer una insòlita versió de La tem­pesta de Shakes­pe­are. Els Cas­tells van pin­tar les vedets dels late­rals del seu tea­tre ambu­lant a Cómeme el coco negro el 1989. La gira es va allar­gar tres anys i encara la van recu­pe­rar el 2007. Sumen 1.109 fun­ci­ons i 928.000 espec­ta­dors d’aquell títol. El seu rècord ha estat Cegada de amor (1.308 fun­ci­ons, per sobre del milió d’espec­ta­dors): La troupe de Jordi Milan volia expe­ri­men­tar amb la bar­reja de cine i tea­tre després de veure La rosa por­pra del Caire de Woody Allen.

La base de La Cubana és la situ­ació: una vene­dora de pedres macrobiòtiques al mer­cat; la bata­lla cam­pal de set núvies que es dis­po­sa­ven a casar-se amb el mateix nuvi ves­ti­des de llarg, o veure com una com­pra­dora havia que­dat tan­cada dar­rere la per­si­ana d’uns grans magat­zems. A la situ­ació, s’hi afe­geix la cre­ació d’un per­so­natge que té un punt d’excen­tri­ci­tat, veu d’espin­guet i una per­ru­que­ria par­ti­cu­lar. Però la vari­e­tat ina­ca­ba­ble d’atrezzo del seu fons per­met que res sigui gratuït i que l’estampa sigui cohe­rent i prou còmoda per tras­lla­dar l’acció de car­rer a la veri­tat. A l’escena, tot i que sovint es compta amb el públic (geni­als els ves­tits per equi­par els espec­ta­dors com sol­dats en una Aïda par­ti­cu­lar), tot es pauta per asse­gu­rar el ritme indis­pen­sa­ble de la comèdia d’embo­lics, afe­gint-hi movi­ment escènics, core­o­gra­fies, jocs audi­o­vi­su­als, tot allò que la ima­gi­nació per­met tras­lla­dar a l’escena l’obser­vació mordaç de La Cubana.

La fide­li­tat del grup amb els intèrprets es pot veure en un petit espai en què es veuen dife­rents carac­te­rit­za­ci­ons d’intèrprets com ara Mont Plans, Anna Bar­rac­hina, Merit­xell Huer­tas, però també José Cor­bacho, Santi Millán i l’esti­mat Jaume Bau­cis (que va morir el 2022). Al llarg de mig segle, han bra­mat a la fama (Mama, qui­ero ser artista, 2003), a les apa­ren­ces (Gente bien, 2016), a la mort (Adeu, Arturo, 2018), al capi­ta­lisme (Cubana Marat­hon Dan­cing, 1992), als casa­ments (Cam­pa­na­des de boda, 2012) i al temps (Equi­patge per al 2000, 1999).

El Palau Robert és un edi­fici que, com també havia fet la Vir­reina amb Iago Peri­cot per exem­ple, cer­ti­fica les llar­gues tra­jectòries de com­pa­nyies artísti­ques. Si fa uns anys ser­via per aco­mi­a­dar el Tri­ci­cle (2021), ara, l’escala noble con­vida a entrar al món, ben actiu encara, de La Cubana. Fun­dada quasi de casu­a­li­tat en clau del tea­tre ama­teur més intuïtiu, la tem­po­rada vinent tenen plaça reser­vada al Romea amb la comèdia musi­cal L’amor venia amb taxi. Després de l’aven­tura d’El dia de la mar­mota (que acaba fun­ci­ons d’aquí a una set­mana al Coli­seum), La Cubana s’afe­geix a la ini­ci­a­tiva del Depar­ta­ment de Cul­tura d’ofe­rir musi­cals popu­lars en català. De fet, no ho han dei­xat de fer mai, tot i que sovint les estre­nes dels mun­tat­ges siguin en cas­tellà i fora del Prin­ci­pat.

Al final de l’expo­sició hi ha una aco­lo­rida mos­tra d’arti­cles de premsa i por­ta­des de revista. El visi­tant hi arriba en sor­tir de la casa de les Tere­si­nes. El Tri­ci­cle con­fes­sava que una cri­tica des­truc­tiva de la seva breu aven­tura a Bro­adway la van pen­jar al lavabo de Bar­ce­lona. La Cubana, pot­ser igual d’esca­tològica però més agraïda, deixa que el visi­tant surti del pas­sadís de la premsa. A l’esquerra, al lavabo. A la dreta, a la via més con­ven­ci­o­nal. La màgia de La Cubana és que tot peri­o­dista vol­dria veure’s en aque­lla gale­ria, i tot ciu­tadà, retra­tat i atra­pat ridícula­ment en una acció impro­vi­sada de car­rer. Ells, seduc­tors, reme­nen la cua i tots els altres hi veiem l’ocell.