Experiència més sonora que musical

Molts som els que ens preguntem on són els grans referents culturals d’un moment històric que ja no es correspon a un canvi de paradigma, sinó més aviat a la fi d’una civilització. En la música clàssica succeeix que aquesta s’ha acabat convertint en un producte més de consum i en què ja no ens deixem interpel·lar gaire i menys transformar. Les vetllades musicals han acabat convertint-se en un bàlsam reconstitutiu per relaxar-nos de jornades inacabables de treball en ser tots plegats explotadors fins a la sacietat de nosaltres mateixos. Per sort, però, tenim intèrprets que ens venen a recordar com l’experiència musical pot ser una crida a la nostra transformació radical. És el que fa Teodor Currentzis (Atenes, 1972) en concerts com els que ha acollit la ciutat de Barcelona en els darrers dies amb la seva orquestra de musicAeterna. Han estat dos concerts, diumenge al Palau i dilluns a L’Auditori, amb dues obres referencials del simfonisme de finals del segle XIX i principis del segle XX: la Simfonia núm. 9 en re menor d’Anton Bruckner i la Simfonia núm. 2 ‘Resurrecció’ de Gustav Mahler. Dues simfonies pròximes en el temps, però que mostren universos sonors i voluntats expressives molt diferents. En Bruckner, la seva recerca del Déu estimat a qui, precisament, dedicaria la simfonia. En Mahler, la plasmació d’un món psíquic tortuós i turmentat.

Tenia expectació aquest cronista en veure com el talentós i geniüt Currentzis afrontava aquestes obres. I més quan, precisament, ell va començar a sobresortir “fent quelcom” diferent amb la formació de musicAeterna, que toca amb instruments originals en algunes obres, però no pas en les del simfonisme post-romàntic, cosa que, si ho fes, faria enriquir l’escàs panorama d’orquestres que interpreten les obres orquestrals de finals del segle XIX amb criteris històrics. M’atreviria a dir que en Currentzis no són tan criteris històrics com personals per, així, impactar, colpir i deixar sense paraules l’oient en una interpretació que, en més d’una i dues ocasions, està més concebuda al servei de l’espectacularitat i l’exhibició sonora que no a la recerca del misteri que subjau en la música.

És evident que l’univers sonor mahlerià s’ajusta més a la personalitat de Currentzis que no al de Bruckner, que és ofert amb tints expressionistes i de subjectivitat radical que poc escauen al músic d’Ansfelden. Menys encara interpretar l’Adagio amb un pessimisme gairebé mahlerià. La constant presència de punts culminants i clímaxs sonors en l’obra de Mahler va, però, com anell al dit per deixar estupefacte el públic que no només va omplir de gom a gom, sinó que va quedar hipnotitzat per la proposta. Una proposta que va comptar amb la més que bona contribució del Cor Ibercamera, preparat per Mireia Barrera, i que d’alguna manera va ser immers en un projecte musical en què, en més d’una ocasió, un pot tenir la sensació ja no d’estar escoltant una orquestra esplèndida, sinó vivint una experiència xamànica provinent del treball amb el so. Possiblement, l’experiència de Currentzis és més sonora que musical en buscar més l’efecte en l’oient, teatralitat inclosa, que no la mirada interior.