I Rusiñol va fer de gerent d’un banc

El 7 d’octubre del 1927, durant la segona Festa del Llibre, Santiago Rusiñol va estrenar una pràctica que, amb el pas dels anys, s’ha acabat convertint en una de les imatges indestriables de la jornada: la signatura de llibres. L’èxit de la iniciativa va ser espectacular, fins al punt que l’endemà, en una entrevista que va aparèixer a La Veu de Catalunya, l’escriptor es mostrava aclaparat: “He posat més de 500 autògrafs, però encara tinc feina encarregada.” I, amb el seu humor habitual, hi afegia: “No creia que això de signar donés tant de treball. He posat més signatures en unes hores que el gerent d’un banc en una setmana.”

Han passat 100 anys i, des d’aleshores, alguns escriptors es disfressen per un dia de gerents de banc i dediquen bona part de la seva jornada a satisfer els desitjos dels seus lectors. Al costat de les cues de feligresos que busquen la signatura del seu autor preferit, hi conviuen els autors que es mantenen estoicament al darrere del taulell, esperant que alguna ànima desvalguda compri el seu llibre i, meravelles de la vida, que els demani la signatura en l’exemplar acabat de comprar. En pocs metres es concentren els dos supòsits: escriptors que acumulen cues quilomètriques amb d’altres que es dediquen a contemplar el paisatge humà, amb turistes que es fan selfies amb la Casa Batlló com a decorat i parelles que llueixen complaents el llibre o la rosa.

D’entre els primers hi ha algun personatge mediàtic, que s’ha passat del vinil al paper. De cop i volta, mentre enfilem passeig de Gràcia amunt, una vianant exclama: “És la Paloma San Basilio!” El seu acompanyant, amb cara d’incredulitat, li etziba: “Aquesta també ha tret un llibre?” La cantant atreu gent, però res a veure amb la que s’amuntega a la parada del Barça, sobretot quan apareix Joan Laporta. El president del Barça no ha tret cap llibre; però estampa la seva signatura en qualsevol full de paper que li posen al davant i es converteix en una de les vedets de la jornada.

Els contrastos no només es produeixen entre els escriptors, sinó també entre els lectors. Alguns transiten desorientats parada rere parada, demanant lectors constants, aprofiten els descomptes de la Diada per satisfer una fam acumulada durant dies o setmanes. Són lectors voraços, de dia a dia, d’aquells que acumulen volums al taulell de nit, incapaços de guanyar temps al temps. D’altres, en canvi, tenen un dilema ben diferent, perfectament representat en la senyoreta que s’asseu al seient del davant del tren: “Quin llibre li regalo a la meva parella?”, li pregunta a la seva acompanyant. “No li agrada llegir”, hi afegeix tot seguit per complicar encara més la petició. “Doncs regala-n’hi un d’algun autor que conegui”, li etziba l’altra. La diada també és això, una oportunitat per introduir llibres en domicilis que no en tenen o per regalar-los a persones que no llegeixen i que, molt probablement, seguiran sense llegir, malgrat la bona voluntat de les seves parelles. Escriptors que no signen llibres i ciutadans que no llegeixen. Aquests també formen part de l’ecosistema de la diada.