Salman Rushdie presenta la traducció de 'L'encantadora de Florència' a la Biblioteca Jaume Fuster
Literatura
Darrerament a Barcelona s'està produint un fenomen estrany que confiem que els sociòlegs ja estiguin discutint. Els escriptors omplen biblioteques davant d'un públic il·lustrat que els escolta. Va passar amb Roberto Saviano i amb Haruki Murakami, que van tenir cues, i ahir va repetir-se amb Salman Rushdie, que va fer el ple, però sense cues perquè plovia i això, als barcelonins, encara ens espanta. A la Biblioteca Jaume Fuster de la no inaugurada nova plaça Lesseps els policies custodiaven l'escriptor, que es va fer famós el 1989 perquè Khomeini va demostrar que no sabia llegir novel·les i li va llençar una fàtua. De tota manera, la vida de Rushdie s'ha anat normalitzant en la mesura que es pot normalitzar la vida d'un novel·lista d'èxit.
Ara està de gira per la seva última novel·la, L'encantadora de Florència (Bromera), i ahir va conversar amb l'escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez sobre l'elaboració d'aquesta història que li ha permès reivindicar un personatge que feia temps que el feia anar de cap: Maquiavel. "Sempre he trobat molt estrany la llacuna que hi ha entre aquest home i la manera com se'l prenia. En l'època elisabetiana hi ha, en la literatura anglesa, unes 400 referències a Maquiavel. Totes negatives. Al segle XVII, a França, es va arribar a escriure l'Antimaquiavel, que es va llegir més que El príncep. Maquiavel es va convertir en el dimoni fet persona".
Rushdie també va viure en la seva pell un procés de demonització i això el va animar a reflexionar sobre la injustícia històrica que patia el pensador renaixentista. Després d'estudiar com recuperar aquesta figura, l'autor indi es va empescar la història d'un viatger florentí que arriba a la cort del gran mongol Akbar per explicar-li un secret sobre la dona més bella del planeta, que és, òbviament, una princesa.
El llibre està farcit de referències bibliogràfiques que l'escriptor ha col·locat, confessa bromejant, per lluir-se: "No vull que em passi com al meu amic Ian McEwan, que el van acusar de plagi per haver utilitzat les memòries d'una infermera en escriure Expiació. Com voleu que no s'utilitzin altres llibres per escriure? Jo els he citat per convidar a continuar el viatge de la lectura i alhora per reconèixer que m'han servit d'ajuda".
L'escriptor fa un joc entre realitat i ficció molt del nostre temps i reconeix que quan ha calgut "he estat un noi dolent i he fet trampa" per fer-se venir bé les dates. "Hi ha gent que d'això en diu dir mentides, jo dic que és un art: la ficció. La manca de veritat de la ficció és la que, precisament, et permet arribar a diferents veritats de manera indirecta", es defensa Rushdie. De tota manera, no ha hagut d'inventar gaire res perquè el temps que ha recreat és una època plena de suc: "Ni tan sols no he hagut d'inventar que l'Imperi Otomà va fer la guerra contra Dràcula, perquè resulta que és cert. El món real era molt estrany i m'ha permès ser estrany".
Humans i diferents
Rushdie està convençut que tots tenim la necessitat d'explicar-nos històries i que és això el que ens fa humans: "Quan entrem en una família no en formem part del tot fins que no ens en expliquen les històries, i això, a l'engròs, també passa en un país i al món. Forma part del procés de coneixe'ns els uns als altres".
Un procés que ell ha centrat en les connexions entre l'Orient i l'Occident, precisament perquè va néixer a Bombai, una ciutat en què "la barreja ja la dónes per feta i el tema de les diferències culturals no s'esgota mai".
Aquesta vegada Rushdie va voler buscar una història de dos mons ben separats, "la Florència dels Mèdici i el regne d'Akbar, i em vaig trobar que eren el mateix: havien evolucionat igual, amb un auge colossal, una filosofia semblant i una pràctica del sexe també molt similar, que en aquest llibre queda reflectida perquè és un llibre amb molta sexualitat".
I, naturalment, també hi ha la sensualitat marca de la casa: "Sempre he cregut que l'escriptura passa pels sentits. Aquest llibre és sensitiu d'una manera més lírica que Els fills de la mitjanit, en què hi ha una volguda sobrecàrrega de tot. L'única cosa que tenim són els nostres sentits i una ment, però ningú no la fa servir". Ahir, en un racó de la ciutat, 300 persones el desmentien amb la ment activada per l'encanteri d'un escriptor.
