Serrat emociona el Palau de la Música

En els selectes concerts commemoratius del centenari del Palau de la Música, dimarts va ser el torn del molt honorable cantautor Joan Manuel Serrat. El noi del Poble-sec es va plantar a l'escenari disposat a tocar la fibra sensible dels assistents a base de fer aflorar records, vivències, anècdotes i noms de gent que han marcat la seva relació amb el temple musical. I, sens dubte, ho va aconseguir.

El recital, excepte un Mediterráneo interpretat al bis, va ser ofert íntegrament en català. Darrere seu, cinc músics de renom, entre ells, els mestres Ricard Miralles i Josep Mas Kitflus. No va començar puntual, perquè no és de rigor, però sí que ho va fer agafant el to de la vetllada amb Ella em deixa, per tot seguit picar l'ullet al centenari local amb Fa vint anys que tinc vint anys. I a partir d'aquí van sorgir els records d'infantesa, de quan era petit i li feia por passar per davant del Palau amb totes aquelles estàtues penjant de la façana. "I ara tan feliç", va afegir després de gratar la memòria. Feliç com la gent que omplia la sala fins a l'orgue (amb algunes curioses clarianes) i que va poder gaudir, una rere l'altra, de composicions antològiques com Seria fantàstic, Me'n vaig a peu, Plou al cor, Temps era temps, Pare, Fugir de tu i altres composicions fetes sobre textos de poetes, com ara És quan dormo que hi veig clar, de Josep Vicenç Foix, i Res no és mesquí, de Joan Salvat-Papasseit.

Amb una copeta de cava a prop i assegut en el seu inseparable tamboret modernista estil Bocaccio, Joan Manuel Serrat va tenir temps de rememorar la primera vegada que va actuar al Palau, l'abril de 1967. També va evocar quan anava amb la veïneta que cantava a l'Orfeó Català i, per deixar-ne constància, es va destapar amb la interpretació de La cançó del lladre. En un altre moment també va tenir paraules de tendresa en memòria d'amics ja desapareguts, com ara Salvador Escamilla, Tete Montoliu i Josep Maria Bardagí, així com per rememorar concerts antològics en aquell mateix escenari, com el de 1960, quan tothom es va posar dempeus per cantar en català i van acabar a l'altra banda de la Via Laietana. Temps d'una, grande y libre, com molt bé cita a la cançó.

La recta final del concert no va desmerèixer en absolut la tònica general de la nit. Després de cantar la breu Visca l'amor, Serrat va emocionar fins les muses amb Cançó de matinada, a la qual va seguir El meu carrer. Però, com és de rigor, el primer comiat va durar relativament poc, el temps just per agafar empenta i entonar un Mediterráneo, l'única aportació del seu repertori en llengua castellana, per dedicar-lo a un amic que no entenia el català i per fer una crida a la tolerància i al respecte.

L'última entrega d'aquest intimista concert de celebració centenària va ser Paraules d'amor, corejada per un públic a qui de poc se li escapen les llagrimetes galtes avall. I és que quan vol, i en distàncies curtes, Joan Manuel Serrat pot arribar a posar la pell de gallina fins al més pintat. A tots, sense excepció.