La veu cantant

Cantar Dos gardenias o Gracias a la vida en ple segle XXI es pot entendre com una negació de l'evolució. Però Sole Giménez ha triat aquestes i altres cançons no per la seva procedència o missatge, sinó perquè encaixen amb les seves enormes facultats interpretatives. El concert al Palau va ser com un viatge transoceànic per un univers de ritmes llatins i jazzístics.

Començant per la Cuba de Silvio Rodríguez (Rabo de nube) i seguint pel Mèxic de Maná (Vivir sin aire), l'Uruguai de Jorge Drexler (Todo se transforma), la Colòmbia de Juanes (A Dios le pido) i l'Argentina de Fito Páez (Yo vengo a ofrecer mi corazón), Sole va arribar a un interval format per un mix de tres peces de Presuntos Implicados (Fallen, Mi pequeño tesoro i Cómo hemos cambiado), per iniciar tot seguit una segona part molt més intimista amb temes immortals com Toda una vida, Dos gardenias o Espérame, alternades amb referències a Vinicius de Moraes (Eu sei que vou te amar), Jobim (Aguas de marzo) i Violeta Parra (Gracias a la vida).

Malgrat un cert nerviosisme, Sole Giménez va estar pletòrica en les inflexions d'una veu carregada de tonalitats. Volava suaument sobre un coixí musical que va comptar amb dos mestres com Iván Melón González al piano i Perico Sambeat al saxo. Encara que és injust centrar els mèrits en ells, perquè la resta dels músics van estar a l'alçada de les circumstàncies i van realitzar unes revisions tan càlides com musicalment infal·libles. Als bisos van sonar Paraules d'amor, Alma de blues i El manisero, que es van afegir a aquest poti-poti de versions heterogènies escollides per enaltir la veu d'una de les millors cantants que ha donat la música espanyola.