Els Mossos assalten la ficció
L'inspector Blanc dels Mossos d'Esquadra i l'agent Ribas treballen en un Raval violent i corrupte, i les seves aventures triomfen a França i Bèlgica, on els lectors devoren els còmics de la sèrie Jazz Maynard, protagonitzada per un trompetista-lladre i creada pels barcelonins Roger Ibáñez i Raule, dibuixant i guionista respectivament.
Del tercer volum, Envers et contre tout (Contra viento y marea a l'edició en castellà, de Diábolo), se n'han tirat 18.000 exemplars. Tot i ser personatges secundaris, els mossos Blanc i Ribas són l'avantguarda de l'entrada de la policia catalana en l'univers del còmic i són els primers d'internacionalitzar la marca Mossos d'Esquadra a través de la ficció.
Han calgut més de dues dècades perquè l'existència dels Mossos –que no es va a notar al carrer fins que va començar el desplegament l'any 1994– hagi transformat l'imaginari col·lectiu. Tot just ara es veu amb claredat el seu assalt a la ficció.
I en aquest procés, les peculiaritats del mercat i de la llengua catalana provoquen paradoxes com la de Jazz Maynard: la sèrie ha llançat els Mossos més enllà de Catalunya perquè va ser l'editorial Dargaud –gegant del mercat gegant de la francofonia– qui la va encarregar, però només es pot llegir en francès i en castellà. No hi ha versió en català. "Ja m'agradaria veure'n una versió amb l'argot ravaler dels anys 50! Però algú ho ha de pagar...", somia Raule.
Esclat en la novel·lística
Mentre en el còmic el cas de Jazz Maynard és excepcional, en la novel·la ja es pot parlar d'eclosió. Des que fa dos anys Andreu Martín va publicar La nit que Wendy va aprendre a volar –amb una agent joveníssima dels Mossos resolent un crim–, s'han editat cinc novel·les més amb policies catalans: Wendy ataca (Bromera ja ha decidit fer-ne una sèrie); La Mirora mata els dimarts, de l'excap de la policia local d'Olot Josep Torrent; Mans lliures, de Jordi de Manuel; La mort a 6,25, de Jordi Cervera (premi Edebé de literatura juvenil); i Códex 10 (en castellà), escrita per Eduard Pascual, que havia estat mosso del grup d'investigació de Figueres.
Cervera, com Martín, ja prepara una altra aventura de la seva heroïna Carla Pons –una mossa de 18 anys que actua amb el seu pare, sergent del cos– i preveu continuar la sèrie. Tant Cervera com Martín són optimistes. Creuen que l'existència dels Mossos "impulsarà el gènere policíac a Catalunya, amb escenaris propis que el faran més nostre". Martín encara recorda com va patir a principi dels anys 80, quan va voler fer una novel·la sobre policies i va topar amb el rebuig del públic, que va "arrufar el nas" perquè la policia encara era la franquista, i els recels dels agents, que no el van deixar entrar en el seu món.
Els 40 anys de dictadura van deixar una empremta que dificultava la creació d'un gènere policíac català i en català. Jaume Fuster –tot i ser un dels autors, juntament amb Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo, que més i millor ho van intentar– advertia d'aquest inconvenient en l'article Manuel de Pedrolo i la novel·la policíaca en llengua catalana, publicat el 1979 a la revista Taula de Canvi. "A casa nostra, però, la dictadura franquista eliminava el fet divers (...), prohibia el detectiu privat (...) i feia del policia una eina de repressió popular. No hi havia versemblança possible", deia Fuster.
L'autor barceloní, mort prematurament el 1998 i enyorat pels seguidors del gènere –Paco Camarasa, propietari de la llibreria Negra i Criminal, es lamenta que l'escola creada per Pedrolo i Fuster s'ha perdut "perquè no se'ls ha llegit als instituts"–, apuntava també l'altre punt flac de la novel·la policíaca en català: la manca d'un argot vigent. Martín assegura que no li preocupa "perquè en les novel·les no hi ha cap personatge que parli com en la vida real". Tanmateix, hi ha visions més pessimistes, com la del mosso i escriptor Marc Pastor.
Guanyador, amb La mala dona, de la primera edició del premi Crims de Tinta, Pastor –agent de la policia científica– intenta no convertir els seus companys en protagonistes. La mala dona –traduïda al castellà i a l'italià– explica un crim de l'any 1910 i no hi surten mossos, però en la novel·la que prepara ara ja hi apareixen com a secundaris. I admet el problema de l'argot. "D'argot en català n'hi ha i de riquíssim, el que passa és que ha caigut en desús i ja no es recuperarà, perquè els delinqüents d'ara parlen en castellà i la policia utilitza el vocabulari heretat de la Policia Nacional", reconeix. Pastor va recuperar el vell argot català –el de bòfia i vespella (presó)– per a La mala dona, però veu difícil aplicar-lo a una acció contemporània.
Tele sí, cine no
L'audiovisual és l'altre espai que els Mossos estan conquerint. I el balanç és clar: se'ls veu molt en sèries i minisèries de televisió i molt poc o gens al cinema. "Diria que no han sortit en cap pel·lícula, almenys no amb un paper amb certa entitat", aventura Carlos Losilla, crític de l'AVUI. "El cinema català, igual que l'espanyol, reflecteix molt poc la realitat. Parla molt de fets històrics i fa adaptacions literàries, però mostra poc l'actualitat. Els Mossos no hi entraran fins que això canviï", avisa. De moment, es prepara el rodatge de Wendy placa 20957, un telefilm dirigit per Mireia Ros i basat en la primera aventura de la mossa heroïna d'Andreu Martín.
La televisió ha estat el camp en què s'ha popularitzat més ràpid la policia catalana, en sèries com El cor de la ciutat, Mar de fons i Ventdelplà, amb audiències altes i algunes trames policíaques. Tothom recorda el cas del violador Tomàs (Lluís Soler) a El cor de la ciutat, i l'assetjament a Teresa Clarís (Emma Vilarasau) del mosso Genís (Eduard Farelo) a Ventdelplà. Javier Olivares, guionista de Ventdelplà, recorda la tensió que va provocar el personatge de Genís a la conselleria d'Interior. "En realitat, el personatge era una persona amb problemes mentals, no era dolent perquè fos mosso. De fet, la nostra sèrie és dramàtica i no de gènere, i sempre ens interessa més l'aspecte humà del personatge, com en el cas de l'actual Raquel. Crec que Genís va xocar per falta de costum, perquè encara hem vist pocs mossos en la ficció", argumenta Olivares.
En d'altres casos, com Àngels i Sants o la més recent La ratjada, s'han intentat minisèries intrínsecament policíaques. Han tingut menys audiència (un 12%, davant del 21% o el 22% de Ventdelplà), però el director de La ratjada, Manel Garcia-Borda, en reivindica les possibilitats. "Una sèrie de gènere pot semblar més arriscada per falta de costum, però hi ha prou públic, fins i tot per a una sèrie específica sobre els Mossos, en la línia d'El comisario o de Policías", defensa. "Aquesta setmana s'ha vist, amb el crim del carrer Santaló, que la policia catalana protagonitza els casos més interessants i crec que hem d'aprofitar que tenen una manera pròpia de treballar per empènyer el gènere", sentencia.
