Un emotiu testimoni de lèxode
Thomas Faitg va entrar d'ajudant de secretari a l'Ajuntament de Prats de Molló l'1 de gener de 1938. Dotze mesos després, com a redactor de les deliberacions del Consell Municipal, es va trobar descrivint un fet extraordinari per a aquell poble pirinenc nord-català: l'èxode de refugiats espanyols, fugitius d'una Catalunya que ja havia caigut en mans franquistes. Thomas Faitg tenia 18 anys i, tot i cenyir-se als fets i al llenguatge oficial, al text, fet conjuntament amb el secretari Joseph Fite i l'alcalde Joseph Noëll, hi va deixar testimoniatge de l'emoció i el trasbals que va suposar per a la petita població l'acollida d'aquella allau d'homes, dones, nens i avis, a més de nombrós bestiar.
Entre 80.000 i 100.000 persones -i entre 15.000 i 25.000 caps de bestiar- van travessar la frontera pel coll d'Ares i van buscar refugi a Prats de Molló, poble que els va acollir com va poder, amb molta entrega i sacrifici, entre el 27 de gener i el 16 de març de 1939. Després, la gran majoria d'aquells vençuts anirien a parar als camps de concentració establerts pel govern francès, on ni molt menys ja no serien tractats amb tant caliu humà.
El document en qüestió ha restat inèdit durant 70 anys i ara surt a la llum gràcies a l'editor Llibert Tarragó, fill d'exiliats i autor de l'assaig El puzle català, i a l'editorial La Magrana. El llibre es titula simplement El document de Prats. Al colpidor text central l'acompanyen un pròleg no menys emotiu del mateix Tarragó i un altre informe francès sobre els fets, en aquest cas més asèptic, però igualment punyent, redactat pels agents de la duana. L'obra també inclou la llista dels 24 morts identificats d'un total de 36, enterrats en una fossa comuna del cementiri de Prats, on un monòlit decorat amb la bandera republicana els ret homenatge silenciós des de fa set dècades.
Algunes imatges històriques i actuals acompanyen els textos, entre elles la de Thomas Faitg, avui un rialler i venerable avi que recorda perfectament aquells tràgics dies, satisfet que finalment es reconegui "la generositat de Prats". "Es va fer tot el que es podia fer" i "Prats mai no ha traït ningú", repeteix Faitg. Traïdors? És clar, a Prats encara hi pesa l'ombra de Francesc Macià: "Quan, el 1926, va fracassar el seu intent d'instauració d'una república catalana a partir de Prats, el poble no ignorava res de la presència dels conjurats a la Ville Denise", conta Tarragó, segons el qual "Thomas Faitg havia sentit dir a la seva mare, tot fent-li prometre silenci al nen de cinc anys que era: «Es reuneixen, el forner porta el pa». La traïció va venir d'un dels conjurats, Ricciotti Garibaldi fill".
Però tornem a l'informe municipal de 1939. Tarragó es va assabentar de la seva existència l'any 2000 gràcies a un article del diari Le Monde i, finalment ara, després de diverses vicissituds, veu com surt a la llum, en traducció de Teresa Artigas del francès al català. El títol del text ja és significatiu de l'esperit dels temps: Fin de la Revolution Espagnole. "Era una paraula habitual a l'època, i els llibres d'història a poc a poc l'han oblidat, substituint-la pels termes Guerra Civil i Guerra d'Espanya", escriu Tarragó, per a qui un dels factors remarcables és que "en el document de Prats no hi pesa cap control memorial. És la pedra en brut per excel·lència, un restabliment de la vida de debò (...). Una comunitat commocionada es pregunta, unes quantes setmanes després del xoc, com ho ha pogut suportar. Aleshores, escriu per cicatritzar" els fets, l'esforç, els records. "El donatiu de Prats i d'una part de la població francesa va ser raó de Poble contra raó d'Estat, és a dir, reconfort de llet contra llei de filferrades", conclou.
