"Estic encantat de tornar al registre de la comèdia"

Pere Arquillué s'estima el teatre, el cinema i la televisió a parts iguals, perquè pertany als tres mons. Tres maneres de comunicar en les quals ha deixat petjada, tant per la seva acurada interpretació, que li ha fet guanyar tres premis, com per la qualitat de les propostes en què ha treballat en els tres àmbits. Actualment és un dels protagonistes de La Riera, a TV3, fet que no li ha impedit acceptar el paper d'Eugenio a El cafè, un text escrit per Goldoni l'any 1750, on qualsevol dels personatges, a banda de generar situacions divertides, podria encara avui esmorzar al mateix cafè que nosaltres. S'estrena el 8 de febrer al Romea.

I doncs, com és l'Eugenio?
És un bon xicot, un galant casat amb una mossa de bona família i molt guapa. Però ell no en té prou i va darrere totes les faldilles. És jugador, de fet és ludòpata, els quartos li marxen de les mans... Vaja, un home normal.

I es passa el dia al cafè...
Hi va, com tots. És un jan divertit, molt d'una peça, que passa per moltes situacions, com la majoria dels que conviuen a El cafè. Tots són productes de la Commedia dell'Arte que ens toquen de prop, perquè viuen situacions que es poden extrapolar perfectament a avui.

Teniu un cartell amb deu molt bons actors. És una obra coral?
Sí, però no del tot. Jo diria que se centra bàsicament en Ridolfo (Mingo Ràfols), l'amo del cafè, molt eixerit; Don Marzio (Joan Anguera), més fosc, i Eugenio, que té bones relacions amb tothom. Aquests tres són una mica l'eix central i tots els conflictes es van desenvolupant al seu voltant.

El seu paper és còmic. És un registre en el qual no estem acostumats a veure'l...
I mira que n'havia fet, de comèdia! Però va ser arribar a Barcelona i parar. El primer que vaig fer aquí va ser Tàlem, de Sergi Belbel. Va ser a l'any 1990, aquí al Romea. Estic molt content de tornar a aquest teatre, feia 15 anys que no hi actuava. Però a partir d'allà es va acabar i vaig començar a fer drames i tragèdies fins no fa gaire, que vaig fer El duo de l'africana .

Estava genial. Hi cantava i tot!
Em van deixar fer un personatge còmic que em venia molt de gust fer. És un registre en el qual em trobo còmode i estic encantat de tornar-hi. I més amb en Joan Ollé!

Que tampoc en fa sovint. Defineixi Joan Ollé com a director...
Treballa d'una manera molt fina i elegant, mesurada i controlada. Diuen d'ell, i és cert, que és molt musical, li agrada treballar sobre partitura molt ben orquestrada. Ha fet un treball de precisió, de rellotgeria. I a l'obra li va bé.

Diuen que és un Goldoni que sembla un Txékhov!
Primer, quan la llegeixes, sembla una obra d'espetecs i d'explosions de brillantor. Però mesurada, com la tracta en Joan, guanya un altre registre, que es molt interessant i fa que s'escolti molt bé. Potser sí que s'acosta a Txékhov.

També hi té molt a veure la traducció de Narcís Comadira...
I tant! Cuida moltíssim el llenguatge, el que es diu i com es diu en cada moment. És un luxe poder tenir un poeta de la seva altura per traduir una obra com aquesta. Però això implica treballar molt a fons per arribar a dir-ho tot molt ben dit.

Vostè dorm? Suposo que deu gravar 'La Riera' de bon matí...
Doncs descanso poc, és cert, però aquesta feina ens obliga de vegades a fer una mica més d'esforç del normal, ja hi estic acostumat. A la tele m'ho passo molt bé fent de dolent, i em venia molt de gust fer un Goldoni d'aquesta altura. Tenir l'ocasió de canviar sovint de registre és molt interessant.