Montserrat recupera els viatges del monjo Ubach

Igual que aquesta nit passada els Reis d'Orient han omplert les llars catalanes de milers de regals, el pare Bonaventura Ubach va ser una mena de mag vingut també de terres bíbliques per al monestir de Montserrat, on va dipositar la magnífica col·lecció d'antiguitats reunida en els seus viatges al Pròxim Orient, a les vores de l'Eufrates i el Tigris. Els milers de peces reunides per aquell erudit aventurer van forjar el Museu de Montserrat, avui més conegut pel fons de pintura del segle XX.

El dietari del seu viatge més fructífer, realitzat durant quinze mesos entre 1922 i 1923, surt ara a la llum en una edició de Publicacions de l'Abadia, a cura del monjo Damià Roure, i que incorpora centenars de fotos que l'intrèpid i poliglot Ubach va fer durant el seu periple en dromedari, en cotxe, en tren i a peu. Hi ha imatges que documenten restes arqueològiques que avui ja no es poden veure in situ, cas de la porta d'Istar de Babilònia, conservada al Museu Pèrgam de Berlín, feta construir pel rei Nabucodonosor i antigament considerada una de les set meravelles del món.

La redescoberta del personatge i d'aquest escrit es va produir arran de l'edició el 2008 del catàleg La Col·lecció Egípcia de Montserrat, finançat per la família Uriach, que també es farà càrrec de l'edició d'un catàleg global del fons oriental. Tot i que existeix una biografia publicada el 1962, segueix sent un gran desconegut per al gran públic. Nascut el 1879 a Barcelona i mort a Montserrat el proper 19 de febrer farà 50 anys, el pare Ubach va convèncer a principis dels anys 20 el seu company de promoció monacal, l'aleshores abat Marcet, perquè l'enviés a l'Orient bíblic amb prou diners i temps per reunir una col·lecció que permetés il·lustrar la Bíblia de Montserrat, un projecte concebut pel mateix Ubach de traducció i comentari dels textos bíblics que amb el temps acabaria tenint més de vint volums.

Al febrer, per commemorar l'aniversari de la mort, està previst obrir un nou espai permanent al museu, a la sala Sant Millán, que es titularà Viatge a l'Orient bíblic i que, segons el pare Pius Tragan, seguidor de l'obra d'Ubach, "no serà arqueològic, sinó de pedagogia històrica sobre els orígens de la Biblía a través de les cultures orientals". Es tracta de tornar a valorar els tresors reunits per Ubach, des de tauletes cuneïformes a mesures de pes (per exemple un talent de Babilònia de 30 kg), passant per segells cilíndrics, maons també de Babilònia ("burlant jo la vigilància dels guardians, he reeixit a arrencar del paviment del presbiteri una rajola-maó amb l'estampillat de Nabucodonosor") i un amplíssim ventall d'objectes, inclosa la maleta amb què l'agosarat monjo va tornar de l'Orient. Fa mesos que es treballa en el muntatge, que comptarà amb audiovisuals i vitrines noves, i que només es podrà veure amb visita guiada.

L'aventura dia a dia
L'Ubach dels anys 20 estava de sobres preparat per a la tasca: a més del llatí i les principals llengües occidentals, parlava hebreu, grec, àrab i siríac. Entre el 1906 i el 1910 ja havia viscut a Jerusalem, al monestir del mont Olivet, on va estudiar i ensenyar alhora. Des d'allí va fer les primers exploracions en terres palestines. En aquell període també va fer una estada al Líban i va visitar Egipte (Memfis i Alexandria), Transjordània, Petra i Idumea. A més, acompanyat d'un sacerdot belga, el 1910 va poder dur a terme un dels seus somnis, anar en camell des d'Egipte fins al Sinaí i des d'allí, a la terra promesa, com s'explica al llibre de l'Èxode. La seva obsessió de conèixer de primera mà el món bíblic havia començat a fer-se realitat.

Fins al seu retorn el 1922, va instal·lar-se a Roma, on va ensenyar llengües orientals. S'havia convertit en un savi de referència, però no en tenia prou. Superada la Primera Guerra Mundial, Ubach va poder tornar per fi a l'Orient, on marxà, tal com anota a l'inici del seu dietari, el 30 de juny de 1922, "amb l'especial benedicció del S.S. el Papa Pius XI". Tenia 43 anys i es trobava bé de salut: "Conservo tota la sensibilitat capaç de copsar les impressions annexes a un semblant viatge". Va anar en vaixell de Brindisi a Alexandria i després al Caire, on naturalment va visitar el Museu. "Ací la gent és encisadora com d'ordinari; estan, però, lluny, per ara, d'obtenir la independència per la qual tant sospiren", anota.

El següent trajecte va ser en tren cap a Jerusalem, després en cotxe a Natzaret i finalment a Galilea, on va ser acollit per un franciscà català, el pare Verdés. Les següents parades van ser Haifa, Beirut, Charfet, Damasc... Fins a instal·lar-se al poble de Qaryatein, "una aldea semibeduïna perduda al desert de Síria" amb cases de fang o toves assecades al sol i emblanquinades. Hi vivien "mil set-cents musulmans amb llur mesquita, uns quatre-cents sirocatòlics i altres tants jacobites amb llurs esglésies respectives" en un clima de convivència: "Cap disputa, cap altercat enlloc. Tothom viu en plena harmonia".

El Bagdad dels anys 20
Després d'un mes, se'n va a Alep, on diu la seva primera missa siríaca, i d'allí enceta el viatge cap a Bagdad seguint el curs de l'Eufrates, acompanyat d'un xiïta, un sunnita i un jueu en un primitiu automòbil. Un cop a la capital d'Iraq, on s'estarà uns mesos, adverteix que ja no té res a veure amb la famosa ciutat de Les mil i una nits, ni en esplendor econòmica ni cultural, però sí que hi troba una gran diversitat de gents: "Indians, kurds, beduïns, armenis, sirians, caldeus, perses, algun que altre grec o llatí, jueus, àrabs [...]. És una de les poques ciutats musulmanes on els cristians no han estat mai perseguits". Visita el rei Amir Faisal i fa les primeres compres.

Entre febrer i març, acompanyat de l'arquebisbe de Bagdad, fa un periple per les ciutats en ruïnes de Ctesifont, Babilònia i Ur, la més antiga de Mesopotàmia, on va coincidir amb el famós arqueòleg Leonard Wolley. De nou a Bagdad, el següent viatge el porta, seguint el Tigris, a Susa, Bàssora -la Venècia d'Orient- i una altra vegada a Ur. Finalment pot entrar a Assíria: Kirkuk, Mossul, el jaciment de Tell Nimrud (els seus famosos baixos relleus són al British Museum), el monestir de Xeix Ade (santuari dels iazidis, "adoradors del diable", la religió dels quals "és una barreja de supersticions i de pràctiques jueves, cristianes i musulmanes") i Nínive. Una altra vegada Bagdad i Alep, ja de tornada s'atura a Carquemix, Jerusalem i el Caire, i en acabat s'embarca cap a Europa. Va arribar amb les caixes a Montserrat el 16 d'octubre de 1923.