Cine de barri (marroquí)

Al barri de Derb Dabatxi, a Marràqueix, a cinc minuts a peu de la cèlebre plaça Jamaa al-Fna, sobreviu encara el cinema Eden: una mena de versió magribina dels cinemes de barri de tota la vida, envoltat d'una certa aura mítica que ha fet que hagi estat glossat per Juan Goytisolo, per exemple.

El cinema Eden encara conserva la divisió entre platea (el preu de l'entrada costa 7 dirhams, uns 70 cèntims d'euro) i balcó (9 dirhams, uns 90 cèntims), i a la taquilla ostenta una ordre del 4 de juliol del 1956 que prohibeix l'entrada dels menors de 6 anys a les sessions matinals i als de 10 anys en les de nit. Els cartells penjats al pati de l'entrada parlen d'una programació fonamentada en les produccions de Bollywood i en les pel·lícules d'acció protagonitzades per Jackie Chan o Chuck Norris (a part d'alguna excepció mainstream com Arlington road, Syriana); de foscos subproductes del calibre de Ninja Dragons o Little Kickboxer, que són sorollosament aplaudits per un públic majoritàriament masculí que comenta la jugada, menja, riu i pica de peus quan el desenllaç no el complau.

Un encarregat francament amable permet als tafaners –s'agraeix la voluntat, però no és obligatòria– accedir a una sala decorada amb trencadissos pseudogaudinians, amb parets escrostonades i cadires de fusta que demanen a crits una capa de vernís. Si el cinema és indústria, no serà l'Eden qui la salvi. Si és art, en comptades ocasions farà honor a aquesta condició. Si és entreteniment i cultura popular, potser en sigui la quinta essència.