"Parlo d'emoció, però el cine també ha d'aportar reflexió"

No hi ha cap producció espanyola a la cursa per la Palma d'Or d'aquest any, però La soledad sí que està en competició en la secció oficial paral·lela d'Un Certain Regard. El tendre retrat de la vida quotidiana, dels detalls de la rutina al trasbals de la tragèdia, és un salt endavant del director Jaime Rosales (Barcelona, 1970) després de l'èxit de crítica obtingut per la seva opera prima, Las horas del día, aquí a la Croisette, ara fa quatre anys. A principis de juny s'estrena als cines catalans.

De nou al Festival de Cannes, doncs. Com ho viu ara, després de la primera experiència?

Cannes fa sempre molta il·lusió i una mica de por. Recordo que quan hi vaig venir amb Las horas del día pensava "mare meva, com m'ho faré perquè la pel·lícula sobrevisqui en aquesta jungla". Hi ha productores de molt de pes i un nombre incomptable de films a competició i al mercat. Tu ets petitó i te n'has de sortir com pots.

En el seu cas, no només se'n va sortir, sinó que va guanyar un premi de la crítica.

Sí, més enllà de la satisfacció personal, l'aparador de Cannes ajuda molt. Internacionalment, hi ha dues grans cerimònies: els Oscars, que coronen el cine més comercial, i Cannes, que normalment privilegia el cinema d'autor, reflexions formals.

D'on neix La soledad? Quina idea de fons més enllà de l'experiment formal hi proposa?

D'una emoció, a diferència de Las horas del día, que era més racional, dedicada a explicar que és difícil saber-ho tot d'una persona, desentrellar els motius íntims que porten un assassí en sèrie a fer el que fa. Aquí és l'emoció de contemplar la vida tot pensant en la mort, la fragilitat, justament, que aquesta ens dóna. La vida es pot apagar en qualsevol moment per molts motius. I això ens causa tant dolor com impotència.

No obstant, la mirada no és gens fosca, sinó més aviat tendra.

Sí, segueixo creient en la vida, però en aquesta ocasió m'interessava parlar del buit que deixa la mort i del fet que no sabem com pair-ho, ni tan sols parlar-ne com fan en altres societats. Suposo que en tot plegat hi influeix el fet que entre Las horas del día i La soledad he estat pare i això desperta emocions molt fortes.

Formalment utilitza la 'polivisió', dividint la pantalla per donar en bona part del metratge un doble punt de vista de l'espectador. Per què?

La soledad parteix d'una emoció, però crec en la necessitat d'aportar una reflexió formal, noves formes de percepció. Però ha de ser d'una manera molt clara, transparent. Si no, només acaba sent un exercici d'estil. El que buscava era proposar a l'espectador una nova relació amb el contingut. Aquí hi ha moments en què els personatges no s'acosten ni que estiguin en el mateix enquadrament, la parella que s'ha trencat no té opció de retrobar-se per molt que la tragèdia familiar que comparteixen ho pogués suggerir primer. També ho he intentat en el tractament del temps, la pel·lícula té un tempo lent, com la vida i les grans catàstrofes que ens sorprenen sense avisar, i que són un sotrac. I així ho he intentat filmar, perquè em sembla que els mitjans de comunicació no saben gaire com tractar el dolor que genera la commoció de la tragèdia que ho desgavella tot en una vida. Contràriament al que passa també amb bona part del cine més comercial, la meva intenció no és anar preparant l'espectador per a un crescendo. Procuro dirigir la pel·lícula més que el públic.