Cartells amb glamur

Dos gats conversen en un terrat. Un és blanc i grassonet. L'altre marró, esquifit i amb cara d'afamat. La diferència entre el blanc i el marró, segons es comenten l'un a l'altre, és que el blanc està sent alimentat amb llet Nestlé i l'altre no. L'escena està magníficament dibuixada en un cartell publicitari del 1901 de l'il·lustrador britànic William True. En un altre cartell de la mateixa empresa làctia també hi apareixen uns gats, que en aquest cas es deleixen per atrapar alguna gota de la llet condensada que s'està bevent una nena. Es tracta d'un gegantesc cartell del 1894 realitzat pel suís Théophile Alexandre Steinlen. Tots dos cartells exemplifiquen l'alt grau de sofisticació a què havia arribat la publicitat a finals del segle XIX i principis del XX i la importància que el cartell començava a assolir, no només com un mitjà publicitari sinó com una tècnica artística més.

A Catalunya ho van tenir ben clar des del començament dos col·leccionistes, Lluís Plandiura i Alexandre de Riquer, que amb molt bon nas estètic i històric van aconseguir aplegar cadascun una excel·lent col·lecció de cartells publicitaris tant locals com internacionals. Aquestes dues col·leccions formen part avui en dia dels fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que avui inaugura una exposició d'un centenar d'aquestes peces, d'entre els anys 1890-1903, moltes de les quals no sortien dels magatzems del museu des de feia molts anys a causa de la seva fragilitat.

Dels EUA a Itàlia

Aquesta és, doncs, una exposició de fons propis del museu però molt inèdita, ja que al costat de les obres més conegudes de cartells del Modernisme català de Casas, Rusiñol i del mateix Riquer, es mostren interessants peces provinents de la Gran Bretanya, Estats Units, Bèlgica, França i Itàlia. Tal com apunta Francesc Quílez, comissari de la mostra i cap del gabinet de dibuixos i gravats del MNAC, "la singularitat de la mostra és que demostra la força del cartellisme en països com els Estats Units".

Aquests cartells americans, que demostren la força que la il·lustració tenia en els mitjans de comunicació de masses dels EUA de tombants de segle, travessaven l'Atlàntic cap a Europa gairebé de manera simultània a la seva realització, ja que existia una forta xarxa de col·leccionisme de cartells que demanava aquestes peces. Lluís Plandiura aconseguia molts d'aquests cartells americans "sense gastar gaires diners intercanviant cartells catalans amb cartells internacionals". El col·leccionista tenia molt clar la difusió pública de la seva col·lecció cartellística, de manera que el 1901 i el 1903 ja els va exposar a Barcelona. De fet, l'Ajuntament de la ciutat va comprar la col·lecció de Plandiura el 1903 "per la quantitat irrisòria de 1.500 pessetes" (els cartells que més cotitzaven al mercat podien arribar a costar 15 pessetes).

El cas de la col·lecció d'Alexandre de Riquer, també molt aficionat al cartellisme nord-americà, és diferent, ja que el seu fons tenia "un caràcter més íntim i li servia com a inspiració per a la seva pròpia obra". A més, "Riquer va ser un dels primers teòrics del cartellisme i el 1899 en una conferència a l'Ateneu Barcelonès va proclamar que l'art del cartell era el triomf de l'art al carrer".

Importància femenina

El centenar de cartells exposats, gairebé tots ells restaurats per a la mostra, "tenen una rica ornamentació, una gran gamma cromàtica, una important tipografia i estèticament s'inscriuen en la seva majoria en l'estil internacional de l'Art Nouveau (Modernisme) però també en altres estètiques com les que s'inspiraven en les estampes japoneses". La figura femenina protagonitza nombrosos d'aquests cartells, com passa en les obres d'Alphonse Mucha, en les quals muses i nimfes espectaculars serveixen tant per anunciar cervesa com línies de ferrocarril o empreses de carruatges.

El cartell anglès, més depurat d'estil, és d'una qualitat extraordinària i sovint serveix per anunciar la publicació de llibres i l'estrena d'espectacles i obres teatrals. William True -l'autor del cartell del gat gros i el prim- va realitzar una magnífica sèrie sobre el personatge teatral Dick Whittington, i John Hassall fa una interpretació interessant de la Caputxeta Vermella. Pel que fa als cartells americans, destaquen els cartells de la revista Harpers, d'Edward Penfield, i els de l'única artista dona de l'exposició, Ethel Reed.